VISITA AL REINA SOFÍA (juny 2013)

TEORIA ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA

ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA

1.- LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I ELS NOUS MATERIALS. L'URBANISME DEL SEGLE XIX

A.- L'ARQUITECTURA DEL FERRO

• L'arquitectura del ferro va aparèixer a final del segle XVIII a Anglaterra en relació amb el procés d'industrialització, que plantejava necessitats constructives noves i oferia noves solucions tècniques.
  • El material que s'utilitzava era fonamentalment el ferro:
    • Ferro colat o fos, de gran consistència i que podia prendre qualsevol forma si es vessava en motlles.
    • Ferro forjat, molt dur i elàstic.

• En aquesta primera etapa va ser emprat en la construcció de ponts i hivernacles.

• Exemples: Pont de Clifton (Bristol) i The Palm House (Londres).

• Des del 1845 l'ús del ferro es va afegir al de l'acer (aliatge de ferro i carboni, amb proporcions variables d'algun metall), que es produïa a gran escala en les indústries siderúrgiques i que permetia un tractament diferent per a cada necessitat. En relació amb això, també es va generalitzar l'ús del vidre. L'ús d'aquests materials va tenir repercussions enormes en l'estructura general dels edificis:
  • El mur es va convertir en un mer element de tancament o mur-cortina, ja que l'armadura interna de l'edifici l'alliberava de la tradicional funció de sustentació. Per això es podia revestir de materials tradicionals amb funció decorativa, o es podia substituir per superfície de vidre.
  • Els pilars i les columnes de pedra es varen reemplaçar per peus d'acer laminat i columnes de fosa, tot i que aquests sovint s'inspiraven en les formes tradicionals (base, fust estriat, capitell).
  • Les cobertes d'armadura metàl.lica varen adoptar les formes més variades i varen permetre emprar elements de cobriment tradicionals, com teules o pissarres, però també làmines de vidre, que dotaven l'interior de molta lluminositat.
  • Els elements decoratius metàl.lics varen ser molt escassos o inexistents, de manera que en els revestiments externs va ser freqüent utilitzar materials tradicionals amb un repertori historicista, inspirat en estils i períodes passats.
  • Aquest tipus d'arquitectura, desenvolupada per enginyers, es va aplicar inicialment als nous tipus constructius requerits pel procés industrialitzador: ponts, fàbriques, estacions de tren, mercats, edificis per a exposicions, etc. Però en la segona meitat del segle XIX va assolir la plena consolidació, i fins i tot els arquitectes d'edificis tradicionals van anar incorporant progressivament els nous materials, amb els avantatges i les agosarades solucions tècniques que se'n derivaven.
  • Exemple: La Biblioteca de Santa Geneviève (París), de Henri Labrouste.
    • Realitzada entre 1845 i 1850, es caracteritza per la utilització de metall en l'armadura de l'edifici, en les columnes i en les cobertes, permetent crear un espai interior amplíssim i alhora lluminós gràcies a l'obertura d'amplis finestrals, possibles perquè el mur ja no té funció sustentadora.
    • Un aspecte nou és que els materials constructius s'exposen sense ser revestits de materials tradicionals.
    • Aquest model, perfeccionat, el va aplicar a la Biblioteca Nacional de París (1858-1868).

• Les exposicions universals
  • Les construccions més audaces de l'arquitectura del ferro es varen fer per a les exposicions universals, exhibicions públiques dels avenços de la tècnica i de la indústria organitzades des de mitjan segle XIX, que requerien pavellons molt grans per allotjar-hi tant els objectes exhibits com la multitud que acudia a mirar-los.
  • La primera exposició universal, anomenada Gran Exposició del Treball i la Indústria de totes les Nacions, va tenir la seu al Hyde Park de Londres, l'any 1851. Com que la mostra tenia caràcter temporal, es pretenia que l'edifici que l'allotgés estigués compost de materials desmuntables que es poguessin utilitzar altre cop. El concurs que es va convocar a tal efecte el va guanyar Joseph Paxton, un enginyer expert en la construcció d'hivernacles, que va alçar el Crystal Palace, una estructura construïda en nou mesos amb peces de ferro, vidre i elements prefabricats, tots construïts en sèrie i desmuntables. L'èxit va ser total, i es va convertir en el model que inspiraria els pavellons de les successives exposicions universals.
  • A l'Exposició Universal de París del 1889, celebrada amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, dues construccions varen cridar l'atenció del públic: la Galeria de les Màquines i la Torre Eiffel.
    • L'enorme Galeria de les Màquines, obra de Dutert i Contamin, construïda amb elements prefabricats i desmuntables, posseïa una volta que cobria un espai d'una amplada fins aleshores mai assolida de 115 metres.
    • La Torre Eiffel (obra que hem de comentar), és coneguda pel nom del enginyer que la va dissenyar. Té 300 metres d'altura i va ser realitzada sense cap finalitat pràctica. Constituïa una mera exhibició de les possibilitats tècniques del ferro. Tot i que va esdevenir símbol indiscutible de la ciutat de París, en un principi va se objecte de polèmica, ja que hi havia sectors que l'admiraven, però també existien aquells que la rebutjaven perquè consideraven que no aportava cap valor estètic remarcable.

B.- ESCOLA DE CHICAGO

LOUIS SULLIVAN: AUDITORI DE CHICAGO

L'Auditori de Chicago és una obra arquitectònica civil construïda entre 1887 i 1889. es tracta d'un projecte de l'arquitecte nord-americà Louis Sullivan (1856-1924), un dels màxims representants de l'Escola de Chicago.

En aquest edifici preval el sentit de bloc. No assoleix l'altura que caracteritza els gratacels posteriors, encara que compta amb una torre central que destaca en altura i hi ha una estructuració en vertical que es manifesta expressament en el disseny estratificat de tota la façana. Aquesta façana, com succeeix en altres construccions de l'Escola de Chicago, és un element essencial, perquè es concep com un simple tancament extern i per això es tracta d'evitar la decoració innecessària. Per això, Sullivan, sense perdre una estètica de racionalitat reiterativa en la repetició i disposició regular de les obertures, diversifica els tipus de finestres en altura, alternant les de mig punt amb les llindades més senzilles. També modifica el parament, en un recordatori classicista de l'encoixinat dels palaus florentins, com es pot observar en la part inferior de l'edifici.

El resultat és un edifici que combina a la perfecció la seva monumentalitat amb la senzillesa de la seva estètica sòbria, però que sobretot resulta d'una exquisida harmonia en la construcció dels volums.

A finals del segle XIX l'evolució tecnològica que havia propiciat la Revolució Industrial i l'expansió urbana que havia provocat precisament la industrialització varen generar un nou model constructiu adaptat a aquests nous temps, especialment en EUA, on ambdós factors, industrialització i desenvolupament urbà, cobraren una dimensió de major importància que a Europa.

La destrucció de la major part de la vella ciutat de Chicago arran d'un incendi l'any 1871 va imposar la necessitat de construir de manera ràpida i econòmica. A conseqüència d'aquesta circumstància, va sorgir en el darrer terç del segle XIX un grup d'arquitectes, que s'ha anomenat tradicionalment Escola de Chicago, entre els quals varen destacar Sullivan i Henry Richardson.

Un aspecte que cal destacar-ne és que la renovació que representa l'Escola de Chicago va ser obra d'arquitectes i no d'enginyers, com havia passat a Europa. L'explicació es troba en què als EUA no hi havia cap llarga tradició artística que condicionés, com a Europa, la formació ni els plantejaments dels arquitectes.

La característica fonamental que defineix l'Escola de Chicago és l'edificació en altura, que va donar origen als gratacels. Aquesta mena d'edificis va sorgir a conseqüència de tres factors:

• La necessitat de reduir, en el cost total de l'edifici, l'impacte del cost del sòl, que l'especulació havia elevat molt al centre comercial i financer de la ciutat.
• La utilització d'armadures metàl.liques, que permetia superposar molts pisos.
• La invenció de l'ascensor, en el sentit modern del terme, a mitjan segle XIX, sense el qual el creixement en altura hauria estat inútil.
• Un altre tret característic que va anticipar les tendències que també s'imposarien en l'arquitectura europea: la preeminència de la funcionalitat sobre l'estètica. Com afirmava Sullivan, la forma i l'estructura interna s'han d'ajustar a la funció. Per això:
  • Es tracta d'un estil que aprofita els elements constructius més pràctics i avançats com el ferro, l'acer i el formigó armat. Aquests elements permeten la construcció en esquelet, autèntic sistema de sustentació de l'edifici, la qual cosa facilita obrir àmplies obertures, guanyant així en lluminositat els interiors.
  • Els exteriors són de línies simples, sense ornamentació, com ja hem esmentat en l'anàlisi de l'edifici comentat.
  • Les construccions resultants són massisses, sòbries i racionals.

C.- LES REMODELACIONS URBANES

Les grans transformacions urbanes es van emprendre durant la segona meitat del segle XIX, ja que es va fer inajornable fer canvis en les velles ciutats, en les quals el procés d'industrialització estava provocant un creixement constinu i desordenat. L'objectiu no era tant millorar les condicions de vida del nou proletariat, cada vegada més nombrós i actiu, com evitar les epidèmies provocades per l'augment i la insalubritat.

HAUSMANN: LA REMODELACIÓ DE PARÍS (1853-1869)

Va ser el primer projecte urbanístic del segle, requerit per l'accelerat ritme de creixement de la població parisenca. Es va dur a terme en temps de Napoleó III, el qual va nomenar el baró Hausmann (1809-1891) prefecte del Sena amb l'encàrrec d'emprendre una reforma a fons de la capital.

Hausmann es va proposar diversos objectius: sanejar la ciutat, dotar-la d'un aspecte monumental, descongestionar el trànsit i facilitar a les forces de l'ordre els desplaçaments per sufocar revoltes de carrer tant freqüents. Per aconseguir-ho es va crear un sistema de clavegueram públic, es van habilitar espais per a cementiris, es van fer parcs i jardins per tota la ciutat i es van traçar amplis bulevards arbrats, amb nous habitatges de façanes uniformes.

L'exemple de París serà imitat per altres ciutats com Viena, Madrid o Barcelona.

ILDELFONS CERDÀ: L'EIXAMPLE DE BARCELONA

L'enginyer i urbanista Ildelfons Cerdà (1816-1876) vadissenyar el pla de l'eixample i reforma de Barcelona, que es va aprovar l'any 1860.

Consistia en un traçat reticular de vint-i-dues illes, travessat per dues avingudes diagonals. Cada illa havia d'estar ocupada per dos blocs d'habitatges paral.lels, amb un terç del terreny destinat a jardí. Les esglésies, escoles i edificis administratius es distribuirien de forma descentralitzada per evitar que la concentració originés zones privilegiades. Però el pla Cerdà només es va respectar pel que fa a l'estructura dels carrers, mentre que l'edificació va superar l'altura i la superfície prevista en detriment de les zones de jardí.

El pla de l'eixample de Madrid va ser similar al projecte barcelonès, i es va iniciar també l'any 1860, encarregat a l'enginyer Carlos María de Castro.

LES CIUTATS JARDÍ

El moviment urbanístic de les ciutats jardí fou fundat per Ebenezer Howard (1850-1928). Va respondre a les necessitats urbanístiques de la societat industrialitzada de mitjans del segle XIX i de principis del XX.

Aquest tipus de projecte respon a dues idees:

• Una certa utopia política que intenta crear una comunitat autàrquica -que s'autogestiona- concebuda com a grups de cases unifamiliars que integren l'essència del món urbà i del rural. Aquí s'observa la influència de l'urbanisme utòpic dels falansteris de Charles Fourier (1772-1837), pensador francès socialista utòpic.
• El problema d'allotjament dels obrers com a conseqüència d'una creixent industrialització.

Howard proposa un esquema de ciutat concèntrica edificada al voltant d'un parc central i dividida en sectors d'activitat.

Una ciutat jardí era un centre urbà dissenyat per a una vida saludable i de treball. Les seves dimensions s'adaptaven amb l'objectiu d'aconseguir una vida social en plenitud i el seu creixement era controlat, per la qual cosa s'establia un límit de població. Es trobava envoltada per un cinturó vegetal i comunitats rurals. El sòl era de propietat pública o comunitària, amb l'objectiu d'evitar l'especulació. La majoria de residents treballaven als centres industrials de la localitat.

La primera ciutat jardí es va fundar a Letchworth, a 55 km de Londres.

ARTURO SORIA Y MATA: LA CIUTAT LINEAL

Va ser un dels projectes més innovadors de l'urbanisme tradicional europeu, formulat l'any 1882 per Arturo Soria y Mata (1844-1920).

Constava d'un llarg carrer de 40 metres d'ample pel centre del qual passava una via de ferrocarril. Als dos costats s'hi disposaven parcel.les per a cases unifamiliars amb hort i jardí, separades per carrers transversals; així es reconciliava camp i ciutat.

El projecte es va iniciar a Madrid l'any 1890 i es pretenia que envoltés per la perifèria el nucli antic en un recorregut de 58 km amb forma de ferradura. Però les dificultats el van modificar i va quedar reduït a una quarta part al nord-est de la ciutat.

2.- MODERNISME

• El Modernisme és el moviment que tanca el segle XIX a Europa i s'estén fins als inicis de la centúria següent, comprenent aproximadament des de la dècada de 1890 fins a la del 1920.
• Va rebre noms diferents segons el país:
  • Art Nouveau (França i Bèlgica).
  • Modern Style (Gran Bretanya).
  • Jugendstil (Alemanya).
  • Sezession (Àustria, especialment a Viena).
  • Liberty (Itàlia).
  • Modernisme (Espanya).

• Reflecteix el rebuig i superació de l'arquitectura historicista -que durant el segle XIX imitava estils del passat, com el neogòtic, etc.- i eclèctica -que combinava elements i característiques d'estils diferents en un mateix edifici, aplicant, en ocasions, noves tecnologies derivades de la indiustrialització-.
• Es tractava d'un art promogut per la burgesia refinada i orgullosa de la seva època, que buscava un estil propi no sotmès a les normes del passat.
• Entre els antecedents del modernisme hi ha el moviment Arts and Crafts (Arts i Oficis), fundat per William Morris l'any 1861, que pretenia retornar al disseny artesanal i de qualitat, en oposició oberta al treball deshumanitzat i antiestètic de la producció industrial. Aquest moviment havia despertat l'interès per les arts menors i pels elements decoratius (mobles, vaixella, papers pintats, etc.), que constitueix una part essencial de l'entorn arquitectònic i de la vida que hi transcorre a l'interior.
• En aquest mateix sentit, el Modernisme es va interessar per l'obra d'art total, des de l'estructura arquitectònica fins al disseny de mobles i estris domèstics, amb una estètica elegant i plaent.
• Des d'un punt de vista tècnic i formal, es van incorporar els avenços de l'arquitectura del ferro, que exhibeixen sense complexos i es revaloren estèticament:
  • S'utilitzen i combinen materials tradicionals (pedra, maons) amb altres de nous (ferro, acer, vidre), que s'apliquen indistintament, segons el que convengui, als elements constructius o decoratius.
  • Les estructures metàl.liques sostenen l'edifici i sovint queden a la vista, com en les cobertes de vidre semblants a les que s'utilitzen en fàbriques o estacions.
  • La decoració, molt variada i rica en colors, és abundant, però no intenta ocultar l'estructura de l'edifici, que es mostra de forma oberta. Els elements constructius, incloent-hi els elaborats amb els nous materials, sovint tenen també una funció decorativa: columnes de fosa amb formes de tija, obertures i cobertes amb vidrieres policromades.
  • L'espai interior adopta plantes lliures, que fugen de la simetria.
  • La llum adquireix un gran protagonisme, penetrant-hi a través de finestres, miradors, vidrieres i claraboies.
  • L'aspecte exterior presenta la mateixa llibertat de volums i formes, en un desig de transmetre a l'entorn urbà una sensació d'alegria i varietat.

• Es va aplicar en edificis diversos: públics (hospitals, teatres...), fàbriques, habitatges, edificis religiosos, etc.
• Es distingeixen dues tendències:
  • Modernisme ondulant.
    • Desenvolupat a Bèlgica, França i Espanya (sobretot a Catalunya).
    • Elements dotats amb gran plasticitat i dinamisme.
    • Predilecció per la línia corba, tant en l'estructura com en la decoració.
    • Figures més destacades: Victor Horta i Gaudí.

• Modernisme rectilini.
  • Gran Bretanya, Àustria i Alemanya.
  • Relació amb racionalisme del segle XX.
  • Concepció més severa.
  • Línia recta i decoració geomètrica.
  • Exemple: Charles Rennie Mackintosh.

MODERNISME CATALÀ

El modernisme català és un estil, principalment arquitectònic, que es desenvolupa a Catalunya entre aproximadament 1885 i 1920.

Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tota Europa, a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país. A més la tècnica, les possibilitats constructives dels nous materials i la decoració hauran d'anar lligades a un estil modern i internacional. Allò que serà important serà assolir un caràcter unitari entre tècnica/forma/ornamentació. L'arquitectura Modernista a Catalunya no es va manifestar només en edificis residencials, sinó que es va expressar àmpliament també en edificis institucionals, religiosos, sanitaris i assistencials, educatius, industrials i fins i tot edificis d'oficines.

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat:

• De Gaudí: el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Sta. Coloma de Cervelló.
• De Domenench i Montaner: el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau a Barcelona.

Els modernistes creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols. De fet, el Modernisme representa a tot el món, i en especial a Catalunya, la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, separant l'art de l'academicisme.

El Modernisme català no només reflecteix en la seva arquitectura la riquesa ornamental, sinó que manifesta interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo, nous com el ferro, i també noves tècniques ceràmiques.

Aquestes noves tendències es fan evidents en les diferents arts: arquitectura, escultura, pintura, arts decoratives (amb materials com ceràmica, mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberts, catifes, etc.), literatura i música.

El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya. Els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això es així amb els arquitectes (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch...), però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol.

Alguns d’aquests artistes es reunien des de 1897 en el cafè literari “Els quatre gats” ubicat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de la Ciutat Vella de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso; les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com modernistes.

La revista Pèl i ploma publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a Barcelona.

Materials utilitzats:

 L'estuc

Escultures en pedra

La ceràmica vidrada

Arcs metàl·lics

Ferro forjat

Volta catalana

El maó vist

Altres trets arquitectònics

Predomini de la corba sobre la recta.

Asimetria de les formes.

Detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica.

Ús freqüent de motius vegetals i naturals.

Les figures de dona.

Antoni Gaudí, que va anar més enllà del Modernisme ortodox, creant un estil personal basat en l'observació de la natura, fruit de la qual va ser la utilització de formes geomètriques reglades com les paràboles o les helicoides. Es declarava partidari d’un tradicionalisme vivent.

Lluís Domènech i Montaner: crea una autèntica alternativa arquitectònica. Junt amb Josep Vilaseca i Casanovas es pronuncia per un estil modern i internacional. Domènech segueix a Viollet-le-Duc, però també els models eclèctics d'Europa central. Les seves obres es caracteritzen per una mescla de racionalisme constructiu i ornamentació inspirada en l’arquitectura hispano-àrab a més del dibuix curvilini com es pot veure en el Palau de la Música Catalana, en l'Hospital de Sant Pau o en el Institut Pere Mata de Reus. Ell va pràcticament inaugurar el Modernisme català amb L'Hotel Internacional del Passeig Colom (enderrocats després de l'Exposició de 1888), i El Castell dels tres Dragons al Parc de la Ciutadella, restaurant de l'Exposició de 1888.

Josep Puig i Cadafalch: era historiador de l'art. Recull les propostes de Domènech i Montaner a la Casa Martí, en el soterrani de la qual està la cerveseria Els Quatre Gats (1895-98), o en la reforma de la Casa Ametller. Ambdós casos tenen elements tant de la tradició catalana como d’altres originaris dels Països Baixos o del gòtic alemany. El neogòtic quedarà revisat en les Caves Codorniu (1904).

3.- ARQUITECTURA DEL SEGLE XX

• S'inicia a partir de la Primera Guerra Mundial.
• Com a tret fonamental cal assenyalar l'ús generalitzat del formigó armat (aigua, sorra, pedres petites, ciment o calç i estructura metàl.lica de ferro o acer).

A.- EL MOVIMENT MODERN O L'ESTIL INTERNACIONAL

• L'any 1908, l'arquitecte vienès Adolf Loos va publicar un article on reivindicava una arquitectura sense decoració, pura i funcional.
• El moviment modern també és conegut com funcionalisme, racionalisme o estil modern.
  • Es va començar a configurar a partir de la dècada de 1920.

• Els seus plantejaments són els següents:
  • Va integrar totes les innovacions tècniques del segle XX, especialment l'ús de nous materials (vidre, ferro i acer), als quals va afegir el formigó armat.
  • L'estructura que suporta l'edifici es va reduir a pilars de formigó o de metall molt prims. En conseqüència, desapareix l'efecte de massa i solidesa de l'edifici, perquè el mur perd la funció de suport i es converteix en un simple element de tancament (mur cortina), que pot substituir-se per superfícies vidriades o simplement desaparèixer.
    • Per aquesta raó, l'organització de l'espai interior podia adoptar la forma de planta lliure.
    • La concepció funcional es va imposar sobre la concepció purament estètica.
      • La forma i estructura de l'edifici estava determinada per la utilitat a què es destinava.

• El resultat és una arquitectura racional sense ornaments.
  • Rebutjava l'historicisme.
  • Reivindicava les línies rectes, els volums clars i l'ús honest dels materials, l'aparença natural dels quals quedava exposada a la vista sense revestiments que l'ocultessin.

WALTER GROPIUS: EDIFICI DE LA BAUHAUS

• Gropius (1833-1969) va ser una de les grans figures de l'arquitectura del segle XX. L'any 1919 va assumir la direcció a Weimar de l'Escola d'Art i Oficis i l'Acadèmia de Belles Arts, que es van fondre en una sola institució: la Bauhaus (casa de la construcció).
• En aquesta institució els alumnes rebien una formació integral -tècnica i artística, pràctica i teòrica- en tots els camps – des del disseny d'objectes fins a l'arquitectura-, amb la intenció de conciliar el món del art i el de la producció.
• El 1924, per raons polítiques, la Bauhaus va haver de tancar la seu de Weimar i traslladar-se a Dessau.
• Gropius va projectar-ne el nou edifici, que es va construir entre els anys 1925 i 1926.
  • Es divideix en cinc cossos de volum prismàtic comunicats entre si, però cadascun amb una estructura diferent, segons la funció que tenen assignada.
  • Les façanes també són diferents en cada cos, i en ser independents de l'estructura de suport, poden substituir gran part del mur per vidrieres molt àmplies.

MIES VAN DER ROHE: PAVELLÓ D'ALEMANYA A BARCELONA

Es tracta d'una obra arquitectònica civil projectada per l'arquitecte Mies van der Rohe (1886-1969) per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 com a estructura temporal, per la qual cosa va ser enderrocat l'any següent. L'actual és una reconstrucció de la dècada de 1980 feta l'emplaçament original amb motiu del centenari del naixement de l'arquitecte.

Mies van der Rohe és considerat una de les figures més destacades de l'arquitectura del segle XX i, en particular, de l'anmenat moviment modern. Va rellevar Gropius en la direcció de la Bauhaus del 1930 al 1933, any en què el règim nazi va tancar la institució. En ella els alumnes rebien una formació integral -tècnica i artística, pràctica i teòrica- en tots els camps – des del disseny d'objectes fins a l'arquitectura-, amb la intenció de conciliar el món del art i el de la producció. El 1924, per raons polítiques, la Bauhaus va haver de tancar la seu de Weimar i traslladar-se a Dessau. Gropius va projectar-ne el nou edifici, construït entre 1925 i 1926.

L'estil de maduresa de Mies van der Rohe es caracteritza per la simplicitat i claredat de les formes, sotmeses a un rigorós sistema de proporcions.

Aquesta obra en particular no tenia una funció específica, excepte representar Alemanya en l'esmentada Exposició de Barcelona, i va servir de seu pera algunes cerimònies oficials.

És un conjunt disposat sobre un pedestal i amb relacions proporcionals entre els elements que el constitueixen format per dos estanys i dues construccions cobertes rectangulars. L'estructura de suport està formada per vuit pilars cruciformes d'acer, sobre els quals descansa una llosana de formigó armat.

Les parets exteriors estan completament cobertes de vidres i l'interior ofereix un exemple del concepte d'espai fluid que tenia l'arquitecte, sense portes ni finestres, només amb parets divisòries que defineixen ambients oberts i intercomunicats.

A causa del caràcter representatiu de l'obra, els materials de revestiment eren cars i selectes: parets de marbres i ònix, sòcol amb rajoles de travertí, etc.

Com podem observar, Mies van der Rohe segueix els plantejaments del moviment modern o estil internacional, també anomenat funcionalisme o racionalisme:

• Integra totes les innovacions tècniques del segle XX, especialment l'ús de nous materials (vidre, ferro i acer), als quals afegeix el formigó armat.
• L'estructura que suporta l'edifici es redueix a pilars d'acer prims. En conseqüència, desapareix l'efecte de massa i solidesa de l'edifici, perquè el mur perd la funció de suport i es converteix en un simple element de tancament (mur cortina), que pot substituir-se per superfícies vidriades o simplement desaparèixer.
  • Per aquesta raó, l'organització de l'espai interior pot adoptar la forma de planta lliure.
  • La concepció funcional s'imposa sobre la concepció purament estètica.
    • La forma i estructura de l'edifici està determinada per la utilitat a què es destinava.

• El resultat és una arquitectura racional i sense ornaments.
  • Rebutjava l'historicisme.
  • Reivindicava les línies rectes, els volums clars i l'ús honest dels materials, l'aparença natural dels quals queda exposada.

LE CORBUSIER: VIL.LA SAVOIA (COMENTARI)

Es tracta d'una obra arquitectònica civil projectada per l'arquitecte suís Le Corbusier (1887-1965) i construïda entre els anys 1928 i 1931. es troba ubicada a Poissy, a prop de París (França). Le Corbusier és una de les figures més representatives del moviment arquitectònic modern, també conegut com funcionalisme o racionalisme.

És conegut pels seus projectes arquitectònics, però també per la seva tasca teòrica. Els seus principis es varen recollir l'any 1923 en un conjunt d'articles publicats en un volum titulat Cap a una arquitectura, on exposa que <<la casa és una màquina d'habitar>>.

Le Corbusier pretén conciliar les propostes de l'arquitectura moderna (rigor, funcionalitat, ús de nous materials, rebuig dels historicismes) amb la prducció en sèrie i les proporcions de l'arquitectura clàssica, que considerava imprescindibles per produir emoció i bellesa. En aquest sentit, cal tenir en compte la influència exercida pels seus viatges a Itàlia, Grècia i Àsia Menor.

L'any 1927 va publicar l'assaig Els cinc punts per a una nova arquitectura, la millor concreció de la qual és la Vil.la Savoia:

• Un volum prismàtic que, igual que un palafit, s'eleva sobre pilotis, columnes de formigó armat que sostenen l'edifici aïllant-lo de sòl.
• Façana lliure, que com no te una funció de suport permet fer obertures sense limitacions.
• Finestra contínua en tot el perímetre de l'edifici, que facilita la il.luminació de tot l'espai interior.
• Planta lliure, perquè no fan falta els murs de càrrega per sostenir la teulada i, per tant, es pot distribuir o fragmentar l'espai com es vulgui.
• Teulada plana amb jardí, per gaudir de la naturalesa i de l'aire lliure.

Aquesta obra mestra de l'arquitectura fon la tècnica i el llenguatge de l'arquitectura moderna amb l'esperit clàssic de la vil.la renaixentista.

Altres obres destacades de Le Courbusier són: Notre Dame du Haut i varies peces de mobiliari que encara avui dia es fabriquen.

Com a representant del moviment arquitectònic modern del segle XX, Le Corbusier ens serveix com a punt de partida per explicar altres aspectes relacionats amb l'esmentat moviment:

• L'any 1908, l'arquitecte vienès Adolf Loos va publicar un article on reivindicava una arquitectura sense decoració, pura i funcional.
• El moviment modern també és conegut com funcionalisme, racionalisme o estil modern.
  • Es va començar a configurar a partir de la dècada de 1920.

• Els seus plantejaments són els següents:
  • Va integrar totes les innovacions tècniques del segle XX, especialment l'ús de nous materials (vidre, ferro i acer), als quals va afegir el formigó armat.
  • L'estructura que suporta l'edifici es va reduir a pilars de formigó o de metall molt prims. En conseqüència, desapareix l'efecte de massa i solidesa de l'edifici, perquè el mur perd la funció de suport i es converteix en un simple element de tancament (mur cortina), que pot substituir-se per superfícies vidriades o simplement desaparèixer.
    • Per aquesta raó, l'organització de l'espai interior podia adoptar la forma de planta lliure.
    • La concepció funcional es va imposar sobre la concepció purament estètica.
      • La forma i estructura de l'edifici estava determinada per la utilitat a què es destinava.

• El resultat és una arquitectura racional sense ornaments.
  • Rebutjava l'historicisme.
  • Reivindicava les línies rectes, els volums clars i l'ús honest dels materials, l'aparença natural dels quals quedava exposada a la vista sense revestiments que l'ocultessin.

Altres arquitectes destacats del moviment modern del segle XX (arquitectura racionalista) són Walter Gropius, qui va projectar l'Edifici de la Bauhaus, i Mies van der Rohe, autor del Pavelló d'Alemanya a Barcelona.

Gropius (1833-1969) va ser una de les grans figures de l'arquitectura del segle XX. L'any 1919 va assumir la direcció a Weimar de l'Escola d'Art i Oficis i l'Acadèmia de Belles Arts, que es van fondre en una sola institució: la Bauhaus (casa de la construcció). En aquesta institució els alumnes rebien una formació integral -tècnica i artística, pràctica i teòrica- en tots els camps – des del disseny d'objectes fins a l'arquitectura-, amb la intenció de conciliar el món del art i el de la producció.

Mies van der Rohe és considerat una de les figures més destacades de l'arquitectura del segle XX i, en particular, de l'anmenat moviment modern. Va rellevar Gropius en la direcció de la Bauhaus del 1930 al 1933, any en què el règim nazi va tancar la institució. L'estil de maduresa de Mies van der Rohe es caracteritza per la simplicitat i claredat de les formes, sotmeses a un rigorós sistema de proporcions.