SEGONA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ: CRISI POLÍTICA I SOCIAL (1898-1931)
El sistema de la Restauració era incapaç de resoldre la complexa problemàtica derivada de les crisis polítiques constants i l'oposició exercida per republicans, nacionalistes i obrers. Tot això agreujava la desestabilització del sistema canovista.
Es va intentar resoldre aquesta problemàtica mitjançant l'anomenada “revolució des de dalt”, idea proposada pel polític regeneracionista Joaquín Costa, que es fonamentava en:
Reduir els privilegis dels sectors que dominaven el sistema canovista.
Intentar posar fi al caciquisme, reformant paral.lelament la llei electoral.
Reformar l'administració local.
Intentar descentralitzar el poder, cercant així el suport dels nacionalismes.
Fomentar l'economia per evitar conflictes amb el moviment obrer i els jornalers del camp.
Establir el servei militar obligatori per a tots els homes indiferentment del seus estatus socials. A partir d'ara ja no s'acceptaria el pagament d'una quota per quedar exempt.
Dur a terme una reforma educativa més oberta cap als sectors menys afavorits, ja que una població ben formada era més oberta davant els canvis i el progrés.
Realitzar una profunda reforma fiscal.
Aquest projecte regeneracionista va ser un fracàs, degut a l'oposició de l'Església, els grans financers i els grans industrials, que no volien renunciar als seus privilegis polítics mantinguts a través del caciquisme. A més, tampoc admetien cap tipus de reforma fiscal.
1.- L'IMPACTE DEL DESASTRE DE 1898 I LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ
A.- ELS PROBLEMES D'ESPANYA
Endarreriment econòmic i cultural (respecte a Europa), degut a l'injust repartiment de la riquesa, fet que provocà importants reivindicacions per part del moviment obrer i dels jornalers del camp.
Règim polític corrupte, que manipulava les eleccions i amb unes institucions que no representaven al poble. A més, l'alternança al govern dels dos partits principals havia esdevingut un sistema massa artificial i ineficaç.
L'exèrcit estava molt descontent amb la derrota a Cuba i donava la culpa a la mala gestió dels governs. A partir d'aquest moment, l'exèrcit va tenir més presència en la vida política d'Espanya.
Els nacionalismes perifèrics -català i basc- es varen refermar després de la independència colonial i s'oposaren fèrriament al centralisme de la Restauració cercant la seva pròpia independència.
B.- IMPACTE DEL DESASTRE DE 1898 (1898-1902)
La independència de Cuba no va representar cap catàstrofe nacional. Solament va tenir certa incidència a nivell moral, ja que, de manera definitiva, desapareixia la idea d'Espanya com a imperi. De fet, el sistema de la Restauració es va mantenir quasi intacte, sense variacions substancials:
L'autoritat monàrquica es va mantenir intacta.
El bipartidisme va persistir, tot i que varen aparèixer nous partits republicans, regionalistes i socialistes.
A més, sense guerra colonial, la Hisenda va reduir les seves despeses econòmiques i, per tant, el seu deute.
La Generació del 98 i el reformisme regeneracionista varen ser les mostres més evidents de descontentament davant la gestió política del sistema de la Restauració.
C.- LA CRISI DEL SISTEMA DE TORNS I EL PROBLEMA MILITAR (1902-1907)
L'any 1902 va ser coronat rei d'Espanya Alfons XIII. Entre 1902 i 1907 es varen succeir cinc governs liberals progressistes i cinc governs conservadors, símptoma evident d'inestabilitat política.
Per altra banda, l'exèrcit estava molt descontent després de la derrota a Cuba, considerant que la mala gestió dels governs havia provocat aquesta derrota. A partir d'aquestes dates, es varen incorporar militars al govern, fet que s'havia intentat evitar durant la primera etapa de la Restauració fins al 1898. Con a conseqüència d'això, es va promulgar la Llei de jurisdiccions, que establia que els delictes contra l'exèrcit i la pàtria serien jutjats per tribunals militars i no per tribunals civils. A partir d'aquí, les primeres accions d'aquests tribunals militars varen ser contra publicacions i institucions de caràcter catalanista -els nacionalismes es consideraven perillosos per a la unitat de la pàtria-. Davant aquesta situació, Solidaritat Catalana, una agrupació que va reaccionar en contra de les accions de l'exèrcit i dels tribunals militars, va incloure en les seves fileres representants catalanistes, carlins i republicans. Precisament aquesta diversitat ideològica va suposar greus problemes, ja que mai es varen definir objectius comuns contra la Llei de jurisdiccions, per la qual cosa, Solidaritat Catalana va fracassar.
D.- CRISI DEL PACTE DEL PARDO (1907-1912)
Entre 1907 i 1912 es va dur a terme el darrer intent bipartidista de solucionar la greu problemàtica d'Espanya, alternant-se en el govern el conservador Antonio Maura i el liberal José Canalejas.
a.- El govern conservador de Maura (1907-1909)
Va tenir un caràcter reformista i, influenciat per idees regeneracionistes, es va fonamentar en els següents punts:
Es va intentar posar fi al caciquisme, reformant paral.lelament la llei electoral.
Es va fer una reforma de l'administració local.
Es va intentar descentralitzar el poder, cercant així el suport dels nacionalismes.
Es va fomentar l'economia per evitar conflictes amb el moviment obrer i els jornalers del camp.
Davant aquesta política reformista hi va haver desconfiança per part de l'oposició i del seu propi partit. Per altra banda, aquesta tasca va ser interrompuda pels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909). Els fets varen anar de la següent manera: l'exèrcit espanyol va ser enviat al Marroc on s'havia iniciat una guerra contra els sectors independentistes. Aquest exèrcit era integrat quasi en exclusiva per reservistes, obrers i pagesos que eren mobilitzats quan es donaven situacions militars d'urgència. Això va provocar el descontentament popular, ja que, si els homes anaven a la guerra, el camp i les fàbriques es quedaven sense mà d'obra i s'agreujava la situació de l'economia familiar. Aquest descontentament es va traduir en una vaga general que es va estendre per tot el territori espanyol. Es varen produir enfrontaments entre els obrers i les forces de l'ordre, i es varen destruir edificis religiosos. Aquesta revolta popular va ser promoguda fonamentalment pel moviment obrer més radical i pels anarquistes més violents. El govern de Maura va reprimir amb duresa aquesta rebel.lió i varen ser executats no solament els líders de la mateixa, sinó també alguns personatges destacats de la societat catalana d'ideologia anarquista, com era el cas del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser acusat injustament d'haver promogut el conflicte (moltes dècades després, es va reconèixer la seva innocència). La dura repressió exercida pel govern va rebre el suport de l'alta burgesia catalana que, amb la vaga general, havia vist perjudicats els seus interessos. Dins d'aquest sector social hi havia aquells que eren fidels al sistema centralista de la Restauració, però també hi havia representants del nacionalisme català més conservador. Per això, després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, hi va haver una clara separació entre la burgesia nacionalista catalana i el catalanisme d'esquerres, que no acceptava l'actitud d'aquella davant la dura repressió governativa. A més, a nivell internacional també hi va haver protestes contra la política de Maura, per la qual cosa aquest va dimitir com a president del govern.
b.- El govern liberal de Canalejas (1909-1912)
Aquest govern també va rebre influències del regeneracionisme i va intentar aplicar un conjunt de reformes per millorar la situació problemàtica d'Espanya:
Es va establir el servei militar obligatori per a tots els homes indiferentment del seus estatus socials. A partir d'ara ja no s'acceptaria el pagament d'una quota per quedar exempt.
Es va dur a terme una reforma educativa més oberta cap als sectors menys afavorits, ja que una població ben formada era més oberta davant els canvis i el progrés.
Es va signar un acord amb França per repartir-se les àrees d'influència al Marroc. Això es va fer després de què Alemanya intentàs envair el Marroc en el seu afany de crear el seu propi imperi colonial al continent africà, fet que no solament perjudicava Espanya sinó també la gran potència colonial francesa.
Tot i que aquest reformisme podia haver estat positiu per al país, la tasca va quedar interrompuda després de l'assassinat de Canalejas a mans d'un anarquista l'any 1912.
E.- EL PERÍODE 1912-1918. LA CRISI DE 1917
Entre 1914 i 1918 es va produir la Primera Guerra Mundial. Tot i que Espanya no va participar directament en aquest conflicte, hi va ver un cert enfrontament ideològic entre els partidaris dels aliats -integrats pels demòcrates, els liberals, el moviment obrer i els socialisme- i els partidaris d'Alemanya -integrats per conservadors, gran part de l'exèrcit i els defensors de l'autoritarisme-.
A més, s'ha de tenir en compte que, mentre va durar la guerra, Espanya va treure un gran profit econòmic, ja que venia els seus productes als països participants. Però quan el conflicte va finalitzar, això va repercutir molt negativament en l'economia espanyola, sobretot en el sector industrial, perquè la demanada internacional va quedar interrompuda i hi varen quedar enormes quantitats de productes sense vendre, fet que va suposar la ruïna de molts empresaris i el descontentament del obrers que, de sobte, es quedaren sense feina.
a.- La crisi militar de 1917
Les tropes que hi havia a la Península estaven descontentes perquè es donava un tracte de favor als militars destinats al Marroc, els quals aconseguien ascensos més ràpidament. A més, l'exèrcit estava descontent amb la mala gestió dels governs. Per això, es varen crear juntes de defensa que demanaven que els militars ascendissin i cobressin més salari no per trobar-se en una destinació concreta, sinó per antiguitat. Davant la pressió exercida pels militars, el govern va permetre la promulgació de la Llei de l'Exèrcit, per la qual s'afirmava que aquest era l'únic capaç de garantir l'ordre social. Això restava autoritat al govern i atorgava un major paper polític a l'exèrcit.
F.- DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)
Va augmentar la inestabilitat política degut a la fragmentació dels partits al poder. Paral.lelament a Catalunya es varen refermar les postures autonomistes, mentre a la resta d'Espanya es va intensificar l'agitació social. Per la seva banda, l'exèrcit, descontent per la manca de resultats en la guerra del Marroc, es va perfilar com a un perill evident per al govern. Per intentar donar solució a aquesta greu problemàtica, es varen crear a partir e 1918 els anomenats governs de concentració nacional, formats per múltiples ideologies -menys l'esquerra i els republicans-. La diversitat ideològica d'aquests governs va ser contraproduent ja que es va incrementar la inestabilitat política per manca d'objectius comuns.
a.- L'agitació social
La influència de la revolució russa a tota Europa es va traduir en el cas concret d'Espanya en vagues i enfrontaments armats. Aquests darrers varen ser essencialment protagonitzats pel Sindicat Únic, integrat per la branca industrial del sindicat anarcosindicalista CNT, i el Sindicat Lliure, representant dels interessos dels empresaris (patronal). Aquests dos sindicats s'enfrontaren entre ells mitjançant el pistolerisme.
b.- La guerra del Marroc. El desastre d'Annual (1921)
L'any 1921 es va produir la victòria dels independentistes marroquins, encapçalats per Abd el-Krim sobre les tropes espanyoles a Annual. Aleshores, l'exèrcit espanyol va considerar l'ocupació del Marroc com a una qüestió d'honor, ja que aqueixa regió era la darrera colònia que li quedava a Espanya. En un principi el territori marroquí havia tingut certa importància econòmica, però les revoltes independentistes i l'esmentat desastre d'Annual provocaren que la major part de les empreses espanyoles que hi actuaven perdessin interès per la zona.
Aquests esdeveniments suposaren una important divisió política entre el govern i l'exèrcit, per la qual cosa el Congrés va decidir posar en marxa una investigació per establir qui havia estat el responsable de la derrota al Marroc. Les conclusions de l'esmentada investigació varen ser recollides a l'Informe Picasso on es responsabilitzava del fracàs al rei Alfons XIII.
c.- El cop d'Estat
La incapacitat dels darrers governs de la Restauració per donar solució a la greu problemàtica social, política i econòmica d'Espanya i la consegüent pressió exercida pels opositors republicans i d'esquerres, sumades a les conclusions establertes per l'Informe Picasso varen dur Miguel Primo de Rivera a protagonitzar un pronunciament a Barcelona amb el vist i plau d'Alfons XIII. Aquest pronunciament -o cop d'Estat- va suposar la suspensió de la Constitució de 1876 i el nomenament de Miguel Primo de Rivera com a president d'un directori.
2.- LA DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA (1923-1930)
Miguel Primo de Rivera no va trencar de forma definitiva amb els principis de la Restauració. De fet, a nivell polític va rebre influències del regeneracionisme i per tant va posar en marxa un conjunt de mesures reformistes que, segons el seu criteri, havien de retornar a Espanya l'estabilitat perduda. Per aquesta raó ell justificava el cop d'Estat com el mitjà necessari per combatre els problemes de la Restauració que havien desencadenat una crisi social, política i econòmica tan profunda.
A.- SUPORTS I OPOSICIÓ
El cop d'Estat va rebre el suport de l'Espanya rural, sotmesa als cacics i als interessos dels grans terratinents, i de la burgesia industrial i financera. Aquests sectors sociopolítics i econòmics veien en un govern autoritari la solució necessària per fer front als republicans, als nacionalistes, al moviment obrer i al socialisme, que posaven en perill els seus interessos.
L'oposició contrària a Miguel Primo de Rivera estava integrada per les classes mitjanes urbanes, la major part dels intel.lectuals, els republicans, els socialistes, els nacionalistes i el moviment obrer, aquest darrer format pel sindicat anarcosindicalista CNT, els comunistes, els PSOE i l'UGT.
B.- ETAPES DE LA DICTADURA. ELS DIRECTORIS
a.- El directori militar (1923-1925)
El directori militar va ser el període durant el qual Miguel Primo de Rivera va establir una sèrie de mesures per consolidar la nova situació política. Aquestes mesures són les següents:
Es varen suspendre totes les garanties constitucionals i la Constitució de 1876 va ser abolida.
L'Administració va quedar en mans de l'exèrcit.
Es va crear un partit únic, Unión Patriótica (1924), influenciat pel feixisme italià.
Es va solucionar el problema del Marroc amb la derrota d'Abd el-Krim (1925).
Va disminuir la conflictivitat social perquè es va produir certa prosperitat econòmica i es va reprimir amb duresa el sector més radical del moviment obrer.
b.- El directori civil (1925-1930)
Una vegada consolidat el nou sistema polític, Miguel Primo de Rivera va posar en marxa un conjunt de mesures i reformes dirigides, segons el seu criteri, a desenvolupar i modernitzar el país:
Va crear una sèrie de corporacions de caràcter laboral, que substituïen els antics sindicats i que estaven subordinades a l'autoritat del govern dictatorial.
Es va crear l'Assemblea Nacional Constitutiva on predominava el vot corporatiu, això és, solament votaven aquells sectors que el dictador establia. D'aqueixa manera, la majoria dels membres estava integrada per terratinents i grans burgesos.
Es va posar en marxa una política educativa àmplia que pretenia crear escoles de primària i les anomenades escoles de treball. L'objectiu era donar una bona formació a la població per a què tingués una major predisposició al canvi, a la modernització i al progrés d'Espanya.
Es va dur a terme una important política d'obres públiques i infraestructures, que va suposar:
La modernització de la xarxa viària i ferroviària.
La construcció d'embassaments, canals i altres infraestructures hidràuliques.
La construcció de ports.
Etc.
Es varen crear els primers monopolis estatals, apareixent empreses com CAMPSA o Telefònica.
El principal problema derivat d'aquest conjunt de mesures i reformes va ser que Miguel Primo de Rivera va necessitar enormes quantitats de capital inversor. Però com la Hisenda no podia assolir aqueix nivell de despeses, es va haver de demanar importants préstecs a empresaris espanyols i a inversors estrangers. Aquest fet va incrementar el deute públic i el govern de Miguel Primo de Rivera es va arruïnar.
C.- CAIGUDA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA
Els problemes financers del govern de Miguel Primo de Rivera varen suposar l'enfrontament d'aquest amb l'exèrcit i amb els sectors que en un principi li havien donat suport. A aquest problema es va sumar la pressió exercida pel nacionalisme català, el moviment obrer i el republicanisme. A més, l'any 1929 varen arribar a Espanya els efectes de la crisi econòmica internacional que en aquells moments afectava el EUA i Europa.
Tot això va provocar la dimissió de Miguel Primo de Rivera, qui va ser substituït al govern per Dámaso Berenguer (període de la “dictablanda”, 1930-1931).
Paral.lelament la CNT, UGT, PSOE, els republicans i els nacionalistes catalans signaren el Pacte de Sant Sebastià on s'establia la necessitat de proclamar la Segona República.
_________________________________________________________________________
LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)
1.- LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA I EL PERÍODE CONSTITUENT
El 12 d'abril de 1931 es varen convocar noves eleccions. Els resultats de les mateixes no donaren una clara victòria als sectors polítics monàrquics, que pretenien tornar al sistema de la Restauració. De fet, mentre al món rural la manipulació dels vots a mans dels cacics -tupinada o “pucherazo”- donava la victòria als partits de la Restauració, a les principals ciutats la victòria va ser per a les forces que defensaven l'establiment de la Segona República. Aquest fet va fer que, finalment Alfons XIII renunciés i abandonés Espanya.
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República, que va rebre el suport:
Dels sectors populars, que volien una democràcia, la modernització de l'Estat i un conjunt de reformes eficaces a nivell econòmic i social.
Dels països liberals i demòcrates europeus -Gran Bretanya, França...-, que acceptaren la Segona República espanyola en el marc internacional de la lluita contra els països totalitaris -l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista-.
Tot i l'èxit, des d'un principi el nou règim republicà va tenir greus problemes:
Inestabilitat i conflictivitat social.
Divergències entre forces republicanes.
Forta oposició per part de l'esquerra radical i de la dreta.
A.- EL GOVERN PROVISIONAL
a.- Components de la coalició de forces polítiques que varen donar suport a la Segona República
Dreta liberal republicana. Líders: Miguel Maura i Niceto Alcalá Zamora.
Republicans d'esquerra. Manuel Azaña.
Republicans radicals. Lerroux i Diego Martínez Barrio.
Socialistes. Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto.
Nacionalistes catalans. Francesc Macià.
Sectors republicans gallecs. Santiago Casares Quiroga.
Varen quedar fora de la coalició la dreta monàrquica, els nacionalistes bascos, els comunistes i els anarquistes.
b.- Mesures inicials
Es varen fer noves eleccions a Corts i va aconseguir la majoria el sector republicanosocialista. A continuació Manuel Azaña es va convertir en el President del Govern i Alcalá Zamora va ser el primer President de la Segona República.
El nou govern va iniciar un procés reformador al camp i a l'exèrcit. Paral.lelament es varen establir negociacions amb els nacionalistes per arribar a una solució autonòmica.
Al marge d'aquestes mesures inicials, hi va haver conflictes amb:
Part dels empresaris burgesos, que desconfiaven del nou govern republicà amb destacada presència socialista.
Els sectors catòlics i part de l'Església.
Els propietaris agrícoles contraris a la reforma agrària.
B.- LA CONSTITUCIÓ DE 1931
Aquesta nova Constitució tenia caràcter democràtic i progressista i es fonamentava en els següents principis:
Concepció d'Espanya com a Estat integral, però amb possibilitat de governs autonòmics.
Divisió de poders:
Legislatiu en mans d'unes Corts unicamerals.
Executiu exercit per un Consell de Ministres al capdavant del qual estava el President del Govern (elegit pel Congrés).
Judicial en mans de jutges independents.
Expropiació de propietats per qüestions d'utilitat social amb o sense indemnització.
Extensa declaració de drets i llibertats, destacant:
El sufragi universal, a partir dels 23 anys, per a homes i dones. Era la primera vegada que les dones tenien dret de vot a Espanya.
Separació entre Església i Estat.
Existència del matrimoni civil i del divorci.
Igualtat de dret de treball i d'educació.
Espanya era un Estat aconfessional.
Aquesta Constitució va ser aprovada sense concens, ja que hi va haver importants divergències entre les diferents forces polítiques.
2.- ECONOMIA
Les classes populars tenien esperança de canvi amb el nou govern republicà i el conjunt de reformes que s'havien d'aplicar. Tot i això els propietaris agrícoles, els empresaris i els sectors conservadors desconfiaven de la nova política i obstaculitzaren el procés reformista.
A part d'això, el govern republicà es va trobar amb una sèrie de problemes econòmics heretats del passat i que dificultaven la seva tasca: elevat nivell d'atur, repartiment desigual de la terra, escassa inversió per part dels empresaris espanyols i poca competitivitat dels productes espanyols tant al mercat nacional com al internacional.
Tota aquesta situació va derivar en una sèrie de conflictes socials, especialment a les regions rurals amb predomini del latifundi on no es posaren en marxa les reformes pertinents. A més, la Llei de Reforma Agrària (s'explica a l'apartat 3) no va tenir èxit degut a la forta oposició per part dels sectors conservadors.
3.- EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)
Durant aquest període es posaren en marxa la major part de reformes planejades pel govern de la República.
a.- Reforma de l'exèrcit
Es volia crear un exèrcit professional i democràtic, evitant possibles cops d'Estat amb la reducció del nombre de soldats i d'oficials conservadors i antirepublicans. Va ser un fracàs relatiu perquè, després de la promulgació de la Llei de retir de l'oficialitat, molt pocs oficials contraris al sistema es varen jubilar, tot i que se'ls garantia una serie de privilegis salarials.
b.- Reforma de la qüestió religiosa
Com indicava la Constitució de 1931, Espanya era un Estat aconfessional i hi havia llibertat de culte, així com matrimoni civil i divorci. A més, l'educació va deixar de ser monopoli exclusiu de l'Església i va esdevenir pública i secular. Per altra banda, els béns dels ordes militars varen passar a mans de l'Estat.
Tot això va provocar una fortíssima oposició per part de l'Església i dels sectors catòlics, la qual cosa va rebre en resposta un increment del sentiment anticlerical per part dels sectors populars.
c.- Reforma agrària
L'any 1932 es va promulgar la Llei de reforma agrària que establia els següents punts:
Expropiació de propietats rurals amb o sense indemnització.
Repartiment de propietats entre els pagesos.
Creació de l'IRA, Institut de Reforma Agrària, que havia de gestionar tot el procés de reforma al camp.
Els resultats varen ser molt limitats, degut a la forta oposició per part dels grans latifundistes i de l'Església, principals perjudicats per la Llei de reforma agrària. El fracàs relatiu del reformisme al camp va suposar el descontentament de les masses pageses, que pràcticament no varen treure cap profit.
d.- Reforma de l'Estat centralista. Les Autonomies
Catalunya
El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana, atenent en aquest sentit auna concepció política de caràcter federalista. El govern de Madrid no va acceptar aquesta situació, perquè, tot i que estava obert a la creació d'Autonomies, defensava Espanya com a Estat unitari (això havia quedat reflectit a la Constitució de 1931).
Per evitar possibles divergències problemàtiques, es va establir un pacte entre el govern de Madrid i els federalistes catalans. A través d'aquest pacte es va permetre a Catalunya tenir un govern autonòmic dirigit per la Generalitat. A més, es va dur a terme la redacció d'un Estatut d'autonomia que es va presentar a les Corts. En un principi aquest document va rebre una forta oposició per part de la dreta i d'un sector republicà contrari a la idea autonomista. Finalment l'Estatut va ser aprovat l'any 1932 amb certes limitacions respecte del projecte inicial:
Catalunya seria una autonomia amb govern i parlament propis.
El govern autonòmic català tindria competències a nivell d'economia interior, cultura, societat i educació.
El català seria llengua cooficial.
Per la seva banda, Francesc Macià va ser elegit President de la Generalitat.
País Basc
El Partit Nacionalista Basc (PNB) i els carlins varen presentar un projecte d'Estatut d'autonomia que resultava massa tradicionalista, escassament democràtic, confessional catòlic i incompatible amb els principis de la Constitució de 1931, per això va ser rebutjat quan va ser presentat a les Corts. Finalment, l'any 1936 va ser aprovat un Estatut més democràtic i José Antonio Aguirre es va convertir en el primer Lehendakari del País Basc. Tot i això, com l'Estatut va ser aprovat quan ja havia començat la Guerra Civil, va tenir una vigència molt breu.
Galícia
Els ideals nacionalistes mai varen tenir el mateix pes a Galícia que a Catalunya o al País Basc, per això, el projecte d'Estatut es va presentar tard, quan ja havia començat la Guerra Civil. Per aquest motiu, no es va posar en marxa en la pràctica.
4.- SECTORS OPOSATS AL REFORMISME DE LA SEGONA REPÚBLICA.
a.- Sectors de la dreta
Monàrquics conservadors antidemòcrates:
Acción Española. Agrupació de dretes de caràcter intel.lectual, que defensa la tornada a una monarquia tradicional.
La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). De caràcter catòlic i autoritari. El seu líder era José Maria Gil Robles.
Renovación Española. Volia el retorn d'Alfons XIII i estava encapçalada per José Calvo Sotelo.
Comunión Tradicionalista. Partit polític carlí.
JONS i la Falange. Les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) varen ser creades l'any 1931. Juntament amb la Falange, creada per José Antonio Primo de Rivera, s'inspiraven en el feixisme italià i tenien un caràcter paramilitar d'acció directa (s'enfrontaven de forma violenta contra els sindicats, partits obrers i forces demòcrates i republicanes).
L'exèrcit. La Unión Militar Española (UME) era la màxima representant dels interessos de l'exèrcit antirepublicà. Estava liderada pel general Sanjurjo i volia fer un cop d'Estat.
b.- El moviment obrer
S'oposava pel fracàs del procés reformista republicà. Els sectors i forces polítiques oposades eren:
La CNT (Confederació Nacional de Treballadors). Es dividia en dues tendències:
Els Trenstistes, encapçalats per Ángel Pestaña i Joan Peiró. Donaven cert suport a la República.
FAI, de caràcter més radical i violent, estava liderat per Durruti.
Es varen crear comunes llibertàries on no hi havia propietat privada, tot era compartit per la comuna, i no hi havia ni líders ni diferències entre els seus membres. Això sempre des del punt de vista teòric...
La Federació de Treballadors de la Terra. Tenia un caràcter radical i va motivar sectors pagesos a protagonitzar revoltes violentes contra els grans terratinents.
El Partit Comunista Espanyol (PCE). També es va oposar, però en aquesta època encara no tenia suficient suport popular.
Hi va haver vagues i ocupació de terres.
El govern de la Segona República va reaccionar amb una forta repressió per part de la Guàrdia Civil.
5.- EL BIENNI CONSERVADOR(1933-1936)
A.- ESDEVENIMENTS DE 1933
L'any 1933 es varen dur a terme noves eleccions, que varen ser guanyades per partits de centre-dreta: el Partit Radical de Lerroux -convertit en president del govern- i la CEDA de Gil Robles. Amb aquest nou govern es va desmantellar tota la tasca del Bienni Reformista. Així, es va frenar la reforma agrària i es varen retornar les terres als grans propietaris, fet que va agreujar el malestar social al camp produint-se vagues.
Per altra banda, es va produir un enfrontament amb la Generalitat de Catalunya, que en aquells moments es trobava encapçalada per republicans d'esquerres. La Generalitat havia elaborat la Llei de contractes de conreu per la qual els arrendataris -pagesos enfitèutics- es podien convertir en propietaris de la terra que treballaven a canvi de pagar una taxa establerta. Els propietaris no estaven d'acord amb aquesta llei i la Lliga Catalana va presentar una queixa a les Corts, ja que considerava la llei com a anticonstitucional. Les Corts també varen considerar el mateix, però la Generalitat no va acceptar la resolució.
Es va aturar el conjunt de reformes que afectaven l'Església, encara que la reforma de l'exèrcit i de l'educació es va mantenir.
Les mesures aplicades pel govern de Lerroux varen suposar la radicalització del PSOE i UGT, que demanaven que el poble protagonitzés una revolució. Davant això, la CEDA va reclamar un enduriment de les mesures aplicades per Lerroux per evitar aquesta conflictivitat.
B.- LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE DE 1934
Les mesures més autoritàries del govern de Lerroux, inspirades per la CEDA, provocaren la reacció de les forces d'esquerra, ja que consideraven que aqueixes mesures eren molt pròximes al feixisme i suposaven un perill per al reformisme i la democràcia. Es varen produir vagues, que fracassaren perquè no totes les forces sindicals ni partits obrer donaren el suport necessari.
A Astúries, els anarquistes, els socialistes i els comunistes es varen unir per protagonitzar una revolució social, iniciada pels miners. Es varen crear comitès revolucionaris que substituïren els ajuntaments. El govern de Lerroux va enviar la Legió d'Àfrica per reprimir la revolució. Aquesta repressió va ser duríssima i la reacció popular va radicalitzar-se fent-se més violenta. La situació es va agreujar tant, que es va crear un ambient prebèl.lic, que molts especialistes, pel nivell de destrucció i nombre de víctimes, consideren precedent de la Guerra Civil.
A Catalunya es varen aixecar veus que demanaven la creació de la república catalana, inspirada per idees federalistes (Lluís Company). Aquesta demanda va rebre escàs suport popular i sindical, per la qual cosa va fracassar. A més, el govern de Lerroux va aplicar mesures repressores contra la Generalitat. Es varen empresonar els seus membres i es va annul.lar la Llei de contractes d'arrendament. Per influència de la CEDA es va suprimir l'Estatut català.
Al marge de la revolució explicada, la CEDA va guanyar pes dins del govern i va propiciar el retorn de les propietats eclesiàstiques i una major presència de militars conservadors -antiliberals i antirepublicans- en la vida política. En aquest sentit, Franco va ser nomenat cap de l'Estat Major. A més, es va planejar un projecte de modificació de la Constitució de 1931, amb el suport d'Alcalá Zamora, president de la República. Aquest projecte mai es va dur a terme, perquè l'escàndol per corrupció va esquitxar el govern de Lerroux, qui va dimitir.
6.- EL FRONT POPULAR
Després de la dimissió de Lerroux es varen convocar noves eleccions a les quals es varen presentar dos blocs polítics i ideològics: El Front Popular, que agrupava forces demòcrates i d'esquerres, i el Bloc Nacional, integrat per conservadors, l'extrema dreta, l'Església i un sector important de l'exèrcit. Els resultats d'aquestes eleccions varen donar per minoria la victòria per minoria al Front Popular.
A.- SITUACIÓ POLÍTICA
Azaña va ser nomenat president de la República, mentre que Casares Quiroga es va convertir en president del govern.
Una de les primeres mesures dutes a terme pel nou govern va ser el restabliment de l'Estatut de Catalunya. A més es va iniciar un nou procés reformista semblant al del Bienni Reformista (ja explicat). Tot i això, les tensions socials no varen desaparèixer i l'oposició per part del Bloc Nacional va ser constant. A més, hi va haver mobilitzacions populars encapçalades pels sindicats i els partits obrers, que pressionaven per accelerar el procés reformista.
B.- PREPARACIÓ DEL COP D'ESTAT
Després del triomf del Front Popular en les eleccions esmentades, Franco va intentar declarar l'Estat de Guerra, però va ser aturat pel govern, el qual el va enviar a Canàries.
Posteriorment es va definir un a conspiració de generals amb el suport de l'UME, encapçalada pel general Mola. Els objectius de la conspiració eren:
Protagonitzar un pronunciament simultani a tot el territori espanyol i ocupar les dues ciutats més importants, Madrid i Barcelona.
A continuació l'exèrcit d'Àfrica, dirigit per Franco, desembarcaria en Andalusia, mentre el general Sanjurjo actuaria com a cap suprem de la conspiració des del seu exili a Portugal.
Aquest esperit conspirador va rebre el suport de la dreta, així com de la Itàlia feixista i de l'Alemanya nazi.
La intenció final era establir una dictadura militar contra els principis defensats pel Front Popular, així om donar pas a un nou règim més conservador i sota la tutela militar.
L'assassinat de José Calvo Sotelo el 14 de juliol de 1936 va desencadenar la insurrecció de l'exèrcit al Marroc (17 de juliol) i que va fracassar per manca de suport popular i d'organització.
