ART BARROC
ARQUITECTURA BARROCA
BERNINI: SANT ANDREU DEL QUIRINAL (COMENTARI)
Sant Andreu del Quirinal és una obra arquitectònica religiosa projectada pel gran mestre de Barroc italià Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), artista d'èxit i protegit dels papes, que va destacar no solament com a arquitecte sinó també, i en particular, com a escultor. Aquest edifici en concret va ser construït al turó romà del Quirinal entre els anys 1658 i 1670. La família Pamphili va patrocinar aquest temple -com ho demostra l'escut familiar que corona el pòrtic d'accés-, el qual anava a ser l'església del noviciat de la Companyia de Jesús, un dels ordes religiosos que més es va estendre en aquests anys i que va actuar a l'avanguarda de la Contrareforma.
Es tracta d'un edifici de planta el.líptica d'eix transversal. Bernini creà a Sant Adreu del Quirinal una gran sensació de majestuositat a partir d'un espai relativament petit. Això ho va aconseguir a través de la projecció d'una planta centralitzada el.líptica. El Concili de Trento havia promogut la utilització de la planta de creu llatina en detriment de les plantes centrals, que solament es podien emprar en temples de petites dimensions, com és el cas que estem analitzant.
En relació amb l'articulació de l'espai interior, la inspiració en el Panteó de Roma sembla evident, encara que Bernini va introduir elements novedosos com una cúpula dividida en seccions de de distint tamany amb cassetons profusament decorats o finestrals en la seva part inferior decorats amb escultures. També destaquen les pilastres com a prolongacions dels nervis de la cúpula, les columnes parellades i el frontó d'arc rebaixat i trencat que emmarca l'altar. A més, s'aprecia com totes les línies arquitectòniques convergeixen en l'escultura de sant Andreu, que puja al cel en un núvol. L'arquitectura es transforma així, com era freqüent en Bernini, en escenari de l'escultura. Per altra banda, se cerquen efectes de dinamisme amb l'ús de superfícies corbes i d'una decoració rica a base de marbres de colors diversos, daurats i elements arquitectònics ornamentals, com les esmentades pilastres adossades o les fornícules amb arcs de mig punt.
La façana és molt original i respon al joc de corbes, avanços i retrocessos característics del dinamisme barroc: la portada avança cap al carrer en una mena de templet semicircular clàssic; i en contraposició, als costats, dues parets còncaves de quart de cercle formen una petita plaça.
A diferència del que succeïa al Renaixement, les formes arquitectòniques barroques es varen fer més complexes i dinàmiques. Aquest dinamisme, es troba present, com hem vist, en la façana on es combinen formes còncaves i convexes que juguen amb l'angle de visió de l'espectador i que intenten crear efectes escenogràfics a partir de línies de fuga i diagonals.
L'edifici i el carrer deixen d'estar alineats i sembla que es vulguin envair l'un a l'altre: les parets còncaves interrompen la línia recta del carrer i amb això criden l'atenció de l'espectador; després, la portada convexa s'interposa en el seu camí i el convida a entrar a l'església.
Aquesta obra il.lustra perfectament la relació dinàmica entre arquitectura i urbanisme, que caracteritza el Barroc, i converteix la façana de l'edifici en element fonamental, perquè és la zona de contacte entre l'interior i la ciutat.
Encara que a Itàlia hi va haver grans focus de desenvolupament de l'arquitectura barroca al segle XVII, sens dubte Roma va ocupar un lloc essencial, per la seva importància política i religiosa. Els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, contractant grans arquitectes com Maderno, Pietro de Cortona, Borromini o el mateix Bernini, i intentant articular el complex teixit urbà romà.
Bernini va sebre respondre al desig de magnificència dels papes, contribuint a dotar Roma d'una intensa imatge monumental. En relació amb aquest fet, hem d'esmentar, a part de l'església comentada, altres obres arquitectòniques, com el Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, la columnata de la Plaça de Sant Pere, la capella Cornaro o el palau Barberini, totes a Roma.
BORROMINI: SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE (COMENTARI)
San Carlo alle Quattro Fontane és una obra arquitectònica religiosa ubicada a la ciutat de Roma, construïda entre 1638 i 1667 i projectada pel famós arquitecte barroc italià Francesco Borromini (1599-1667).
San Carlo alle Quattro Fontane ocupa un petit solar al qual Borromini va haver d'edificar un convent amb claustre, jardí i església. La façana d'aquesta, realitzada en pedra i a mode d'escenografia teatral, es divideix en dos cossos. A cada cos, dividit en tres carrers i dos pisos, es combina un ordre arquitectònic a escala humana amb un altre gegantí. Al cos inferior els carrers laterals son concaus i el central convex, mentre al superior els tres carrers són concaus, presentant el central una estructura convexa a mode de prolongació de la convexitat central inferior. Aquest joc de línies còncaves i convexes aporten gran dinamisme i expressivitat, com es pot apreciar a les cornises i entaulaments que estructuren i divideixen els cossos. Per altra banda, les columnes d'aquesta façana -jòniques al cos inferior i corínties al superior- són versions modificades per Borromini.
La planta no és simètrica i es juga amb el xamfrà del cantó al qual és disposa una font, mentre l'interior de l'església, de planta romboïdal, és molt petit. En aquest interior domina el color blanc i s'alternen les superfícies murals rectes i còncaves en les quals s'obren fornícules a diferents altures. L'esmentat interior es cobreix amb cúpula de base elíptica i amb un sistema de quatre semicúpules baixes. La cúpula té cassetons octogonals, hexagonals i cruciformes, els quals decreixen en tamany a mida que ascendeixen, generant certa sensació d'immaterialitat. Al pla superior de la llanterna que corona la cúpula apareix un colom, símbol de l'Esperit Sant en una disposició efectista i teatral que juga amb la llum que penetra per la llanterna.
Encara que a Itàlia hi va haver grans focus de desenvolupament de l'arquitectura barroca al segle XVII, sens dubte Roma va ocupar un lloc essencial, per la seva importància política i religiosa. Els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, contractant grans arquitectes com Maderno, Pietro de Cortona, Bernini o el mateix Borromini, i intentant articular el complex teixit urbà romà.
Mentre Bernini respectava les normes generals de la composició arquitectònica, Borromini les va trencar quasi totes, introduint nous elements com els entaulaments corbats o les plantes de estrella. A cada nova obra augmentaven l'elegància i la intensitat del ritme juntament amb la tensió interna.
A mode de conclusió, podem afirmar que l'obra de Borromini, dins de la qual podem destacar, a part de San Carlo alle Quattro Fontane, Sant'Ivo alla Sapienza o Sant'Agnese, va cercar la plasmació del moviment, la tensió màxima de les formes i la integració entre l'arquitectura i l'escultura amb l'objectiu d'expressar amb prou intensitat la seva profunda religiositat. L'angoixa vital va ser present en la seva producció amb la mateixa força que en la seva vida; tant és així que el genial arquitecte es va suïcidar quan encara no s'havia acabat la façana de l'edifici que estem comentant perquè pensava que no havia estat a l'alçada dels valors que volia plasmar.
ESCULTURA BARROCA
BERNINI: ÈXTASI DE SANTA TERESA (COMENTARI)
L'Èxtasi de Santa Teresa és una obra escultòrica de temàtica religiosa elaborada entre els anys 1647 i 1652 pel famós mestre del Barroc italià Gian Lorenzo Bernini (1598-1680). Elaborada en marbre i bronze, es troba situada en l'Esgléisa de Santa Maria de la Victòria de Roma, concretament en la capella Cornaro, dissenyada per l'artista.
Amb aquesta obra, Bernini ofereix una magnífica mostra del seu sentit escenogràfic en la concepció de l'espai de la capella. Això és evident en l'ús de diferents materials de revestiments i en la complexitat de les formes arquitectòniques emprades, aspecte visible, per exemple, en el disseny del frontó trencat amb la part central convexa. Com a resultat d'aqueixa particular concepció espacial, els límits entre escultura i arquitectura semblen difuminar-se; de fet, Bernini concep l'espai arquitectònic en íntima connexió amb l'obra escultòrica. Aquesta característica la podem observar en la inserció dels núvols en la part superior i en
la transformació de la capella en una espècie de teatre l'escenari del qual el conforma la imatge de Santa Teresa en el moment de sentir l'èxtasi místic al qual assisteixen com a espectadors les figures escultòriques situades als laterals de la capella. Però el sentit escenogràfic de Bernini no es limita únicament a això; la utilització de la llum natural que entra per l'òcul, la intensitat dels raigs de metall daurat -que simbolitzen la llum divina-, els contrastos de color dels diversos materials emprats i el magnífic joc plàstic dels exagerats plecs de les vestidures amb els seus marcats efectes de clarobscur, contribueixen a l'efecte teatral de tota la composició.
Tallat magistralment en marbre de Carrara, el grup escultòric presenta un delicat polit de les seves superfícies, destacant particularment el tractament dels esmentats plecs de les vestidures o el detall anatòmic dels dits de les mans de la Santa i de l'àngel. Per altra banda, també és digne de menció el gest de Santa Teresa que descriu amb una intensitat incomparable i un gran naturalisme el moment de l'èxtasi místic, que ens dóna una imatge precisa del sentit dramàtic de Bernini.
L'escultura barroca a Itàlia va estar marcada pel geni de Bernini, considerat continuador de la figura de l'artista total, destacant, al marge de la seva tasca escultòrica, en altres camps de l'art i la cultura, com l'arquitectura, la pintura, la música o l'escenografia operística. Com a escultor, es considera el més important del Barroc. A part de l'escultura comentada, altres obres importants són Apol.lo i Dafne, el David, La Font dels Quatre Rius a la Plaça Navona de Roma, La Beata Ludovico Albertoni, els sepulcres del papa Alexandre VII, la Càtedra de Sant Pere al Vaticà o el retrat de Richelieu.
Bernini va viure en un moment, després del Concili de Trento, en què els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, i varen encarregar als principals escultors la creació d'obres que expressessin la intensitat espiritual catòlica propaganda des del Vaticà.
A mode de conclusió, podem afirmar que l'obra escultòrica de Bernini es caracteritza pel seu sentit escenogràfic i dramàtic, la creació de composicions dinàmiques, el detallisme tàctil de les superfícies, la multiplicació de plànols aconseguida amb el tractament acurat dels plecs de les vestidures, l'ús del trempà per crear profunditat i efectes de clarobscur i la definició pormenoritzada dels trets anatòmics i de les expressions facials dels personatges esculpits, que mostren així la seva intensitat mística i espiritual.
PINTURA BARROCA
CARAVAGGIO: LA VOCACIÓ DE SANT MATEU
La vocació de Sant Mateu és una obra pictòrica de temàtica religiosa realitzada pintada a l'oli sobre llenç l'any 1599 per Caravaggio (1571-1610), considerat el primer gran mestre de la pintura barroca. Aquesta obra pertany al cicle de la Vida de Sant Mateu que li fou encarregada per decorar la capella Contarelli en l'església romana de Sant Lluís dels Francesos, on encara es conserva.
L'escena representa el moment en què Crist, acompanyat de sant Pere, en passar pel costat de l'oficina de sant Mateu, que era recaptador d'imposts, el va cridar perquè el seguís. L'oficina és una taverna del segle XVII i els personatges porten indumentàries d'aquesta mateixa època, excepte Jesús i sant Pere (a la dreta), que van vestits amb una túnica. És, doncs, un exemple clar d'aggiornamento, un recurs molt habitual en l'obra d'aquest pintor que consistia en ambientar els temes en la seva època. Amb això es pretenia facilitar al poble la captació del missatge religiós mitjançant la seva identificació amb el tema de la pintura, en la qual reconeixia el seu entorn quotidià. Caravaggio elimina de les imatges religioses la distància entre l'espectador i allò que es representa.
Destaca, a més, la utilització per primera vegada del recurs lumínic del tenebrisme, a partir del qual certes parts o motius són il.luminats per una intensa llum focal, com la del teatre, mentre que els fons i altres zones queden sumits en una profunda foscor. La transició de les llums a les ombres no és gradual, sinó violenta, la qual cosa accentua considerablement el dramatisme de les escenes. Tot això es observable en el quadre per la presència d'una intensa llum focal que té la font fora del quadre, a la zona superior dreta.
Predominen els tons negres del fons i el blanc i els colors càlids de les figures. A més, el tractament de la imatge fuig de tota estilització o idealització. L'expressivitat és acusada i naturalista.
Així mateix, crida l'atenció el llenguatge dels gestos, en particular el de la mà de Jesús, que recorda la de Déu creant Adam a la Capella Sixtina, i que es repeteix en la de Sant Pere i en la de Sant Mateu, que s'assenyala amb sorpresa. Contrasten, finalment, les dues figures de l'esquerra, que continuen concentrades en la feina de recomptar monedes, al marge del que està passant.
Caravaggio va ser el gran geni del primer Barroc. La seva obra va tenir una influència enorme i decisiva en artistes posteriors al llarg del segle XVII i part del XVIII. Va néixer a Milà l'any 1571 i, després de la seva etapa de formació, va marxar a Roma on va aconseguir la protecció d'alguns notables de la ciutat que van admirar el naturalisme de la seva obra. El seu caràcter violent el va dur a ser condemnat a mort després de matar un cavaller en una baralla de taverna. Aquest fet va obligar l'artista a fugir de Roma, primer a Milà i després a Malta. Però una acusació de pederàstia el va obligar a fugir de nou, aquesta vegada a Sicília. Temps després va aconseguir l'indult i durant el viatge de retorn a Roma va morir en estranyes circumstàncies.
Altres obres importants d'aquest artista són La conversió de Sant Pau, La mort de la Mare de Déu i Bacus.
Les seves pintures també varen ser controvertides perquè resultaven escassament decoroses en utilitzar com a models personatges de les tavernes i bordells o en mostrar un naturalisme morbós i no exempt de violència. El naturalisme de les seves composicions i l'ús del tenebrisme es convertiren, com ja hem indicat, en un model a seguir per altres artistes barrocs posteriors.
L'Europa catòlica de la Contrareforma va veure en l'expressivitat naturalista de l'art un mitjà eficaç per incidir en l'ànim dels fidels,cercant l'empatia d'aquests davant els esdeveniments mostrats en les obres pictòriques.
RUBENS: LES TRES GRÀCIES (COMENTARI)
Les tres Gràcies és una obra pictòrica de temàtica mitològica elaborada entre els anys 1636 i 1638 pel gran mestre del Barroc flamenc Peter Paulus Rubens (1577-1640). Es tracta d'una pintura a l'oli sobre fusta que actualment es troba exposada al Museu del Prado.
El rei Felip IV va encarregar a Rubens la realització d'una sèrie de pintures de temàtica mitològica per decorar la Torre de la Parada, un palauet de caça situat als afores de Madrid.
El tema tractat en l'obra que estem comentant ha estat present a l'art des de l'època hel.lenística, tant en pintures com en escultures. A la mitologia grega, les tres Gràcies (Aglaia, Eufrosine i Talia) són companyes d'Afrodita i Eros i representen l'impuls positiu de la vida; són deesses de la bellesa, de l'encís i de l'alegria.
Rubens les representa segons el model iconogràfic repetit des de l'antiguitat: les tres dones formen un cercle i semblen iniciar un ball amb un lleu moviment de les cames; els braços s'estenen fins a arribar a tocar les figures i formar un grup tancat, perquè totes tres, en conjunt, representen la perfecció ja que les virtuts de cadascuna es complementen amb les de les seves companyes.
El pintor les situa en el primer pla del quadre sobre un fons de paisatge idíl.lic i emmarcades per alguns elements que simbolitzen els seus dons com el putti amb la banya de l'abundància que vessa l'aigua sobre la terra i la garlanda de flors sobre els caps de les deesses.
A diferència d'altres composicions de Rubens, dinàmiques i centrífugues, Les tres Gràcies presenta un dinamisme contingut i una composició tancada. Així, en aquest quadre sense acció, els cossos prenen tot el protagonisme; les dues figures dels laterals són, amb molta probabilitat, retrats de les dues esposes de Rubens, models presents en moltes obres de l'artista.
El cànon de bellesa femenina de Rubens resta molt lluny de la delicadesa de Botticelli i se situa més a prop de la sensualitat de Ticià, però amb cossos més exuberants, l'atractiu dels quals contrasta amb els models de bellesa femenina actuals.
En cert sentit es pot dir que en aquesta obra, com en altres de tema mitològic, Rubens plasma la seva visió particular de dues de les seves obsessions: la pintura sensual i colorista de Ticià i l'atracció per la plenitud del cos femení. També és evident el fet que Rubens assimila l'equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel i els jocs de llum de Caravaggio. La seva pintura, a més, és ràpida, nerviosa, de grans pinzellades i amb una profunda intensitat narrativa. Totes aquestes influències, amalgamades a partir de la seva personalitat artística, conformen un estil personal ple de vida, de moviment, de color i d'exuberància.
La influència de Rubens és evident en artistes contemporanis, com Velázquez, i en pintors de períodes posteriors, com s'observa en els casos concrets de Delacroix, fascinat pel moviment del quadres mitològics del creador flamenc i per la seva manera de pintar, o Renoir, que va recuperar la plenitud del cos femení per tal d'expressar l'alegria de viure.
Altres obres destacades d'aquest pintor són L'Adoració dels Reis, el Davallament de la Creu, El rapte de les filles de Leucip, El jardí de l'Amor o el Retrat eqüestre del Duc de Lerma.
RUBENS: DAVALLAMENT DE LA CREU (COMENTARI)
El Davallament de la Creu és una obra pictòrica de temàtica religiosa realitzada l'any 1612 pel gran mestre del Barroc flamenc Peter Paulus Rubens (1577-1640). Pintada a l'oli sobre taula, correspon a la part central d'un tríptic ubicat a la catedral d'Ambers, Bèlgica.
L'escena s'organitza al voltant de la figura en diagonal de Crist i la tela de lli blanc sobre la qual llisca el seu cos. En rebre el seu fill mort, Maria protagonitza un moment de forta càrrega emotiva. No es presenta desmallada pel dolor, com en altres pintures que tracten la mateixa temàtica, sinó que participa en el descendiment juntament amb la resta de personatges entre els quals cal destacar Maria Magdalena, que agafa un peu de Crist, i Joan i Nicodem, que sostenen el seu cos inert.
La composició té poca profunditat espacial i les figures ocupen la major part d'aquest espai pictòric.
L'artista desenvolupa temes religiosos en composicions efectistes i impressionants, com es pot observar en l'obra que estem comentant: els personatges s'enllacen al voltant de la figura inerta de Crist, que fixa clarament la línia diagonal que centra i dinamitza la composició. S'observa també el predomini de les línies corbes i de l'escorç, que accentua el moviment definit per la diagonal. El joc de llums i ombres, així com el tractament del color, accentuen el dinamisme compositiu i remarquen la figura principal. Tot i que no hi ha simetria, la composició no està exempta d'equilibri. La magnificència de les figures, l'esmentat dinamisme, el caràcter teatral i espectacular del conjunt, els gestos i la riquesa cromàtica en les vestidures, hi juguen un paper superior al del dramatisme de les expressions o l'intimisme pietós.
Rubens assimila la calidesa cromàtica de Ticià, l'equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel i els jocs de llum de Caravaggio. La seva pintura, a més, és ràpida, nerviosa, de grans pinzellades i amb una profunda intensitat narrativa. Totes aquestes influències, amalgamades a partir de la seva personalitat artística, conformen un estil personal ple de vida, de moviment, de color i d'exuberància.
La influència de Rubens és evident en artistes contemporanis, com Velázquez, i en pintors de períodes posteriors, com s'observa en els casos concrets de Delacroix, fascinat pel moviment del quadres mitològics del creador flamenc i per la seva manera de pintar, o Renoir, que va recuperar la plenitud del cos femení per tal d'expressar l'alegria de viure.
Altres obres destacades d'aquest pintor són L'Adoració dels Reis, Les tres Gràcies, El rapte de les filles de Leucip, El jardí de l'Amor o el Retrat eqüestre del Duc de Lerma.
REMBRANT: RONDA DE NIT (COMENTARI)
Ronda de nit és un retrat col.lectiu pictòric finalitzat l'any 1642. Es tracta d'una obra pintada a l'oli sobre llenç, realitzada pel mestre holandès barroc Rembrandt (1606-1669), per encàrrec de la Corporació d'Arcavussers d'Amsterdam.
Descriu el moment en què el capità Cocq (alcentre, vestit de negre i amb banda vermella), ordena la formació de la companyia al tinent Ruytemburch (a la seva esquerra, amb uniforme groc) perfer una ronda. L'escena transcorre a l'interior d'un portaló, però en ple dia, com es dedueix de la llum que entra per l'esquerra. El desafortunat nom de Ronda nocturna, que per tradició es manté, és molt posterior i va ser degut a la falça impressió que feia l'enfosquiment del vernís aplicat a la pintura.
L'acció principal es descompon en múltiples accions aïllades, que doten el conjunt d'un dinamisme inusual en aquest tipus de retrat col.lectiu. De fet, l'acció predomina clarament sobre la fidel representació dels personatges, la qual cosa va provocar el descontentament d'aquells que no resultaven clarament reconeixibles, perquè en aquest tipus d'obres cadascú pagava la seva quota corresponent al pintor.
Però el que destaca per sobre de tot és el magnífic tractament de la llum, únic recurs utilitzat per definir la profunditat espacial a la zona on hi ha les figures. L'ús de l'accentuat clarobscur permet a més ressaltar les unes sobre les altres i crear una atmosfera envoltant i misteriosa. En aquest sentit, sorprèn la presència de la nena sobre il.luminada, els trets de la qual semblen els de la seva dona, morta prematurament aquell mateix any, de la cintura de la qual penja un gall, l'emblema de la companyia.
Altres característiques que podem destacar són:
La visió subjectiva i espiritual de la realitat, en un afany de captar la interioritat de l'ànima humana.
La taca de color, de factura lliure i rica, predomina clarament sobre els elements lineals del dibuix.
VELÁZQUEZ: LES FILOSES (O LA FAULA D'ARACNE) (COMENTARI)
Les Filoses és una obra pictòrica de temàtica aparentment costumista amb un interessant simbolisme relacionat amb la iconografia mitològica clàssica. Va ser pintada a l'oli sobre llenç l'any 1657 pel gran mestre del Barroc espanyol Diego de Silva Velázquez (1599-1660). Actualment s'exposa al Museu del Prado.
Aquesta és una de les últimes obres de Velázquez. Durant molt de temps es va pensar que representava simplement el taller de filar de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Isabel de Madrid, per la qual cosa es va considerar un quadre de gènere. Però després es va descobrir que Velázquez s'havia servit d'un escenari realista i quotidià per narrar un tema mitològic, la faula d'Aracne, recollida per Ovidi en les seves Metamorfosis: la jove Aracne, hàbil teixidora, va cometre la imprudència de desafiar Minerva, deessa de la saviesa i les arts, que, transformada en una vella, va tractar inútilment de dissuadir-la i d'infondre-li modèstia. Per això va elaborar un tapís que representava el càstigs que els déus infligien als mortals que els desafiaven, a la qual cosa Aracne va respondre fent-ne un altre amb els amors escandalosos dels déus. La deessa finalment la va castigar convertint-la en aranya.
En un primer pla, fosc i més definit, apareixen cinc filadores, mentre que al fons, sobreil.luminat i menys nítid, Minerva (amb casc guerrer) es dirigeix a Aracne en presència de tres dones, davant un tapís que és una còpia de Ticià i representa un dels amors adúlters de Júpiter, el rapte d'Europa. No obstant això, la interpretació del quadre, més enllà de la narració del mite, resulta molt controvertida.
A nivell tècnic, es combinen pinzellades lleugeres que es fonen entre si amb densos empastaments i pinzellades soltes, que generen tant formes precises i de modelat clàssic com altres difuminades, com succeeix en el rostre de la figura de faldilla vermella que ocupa el centre de la imatge.
En la gamma de colors dominen les tonalitats vermelloses i els grisos. La il.luminació de la imatge recorda el tenebrisme de Caravaggio, ja que Velázquez empra dos focus de llum que provoquen un clarobscur molt acusat creant una forta sensació de volum i que il.luminen les filoses del primer pla i l'escena del fons, deixant l'espai intermedi en penombra (a Las Meninas també empra un recurs molt semblant).
Quant a la composició, les figures de la vella i la filadora d'esquena estan inspirades en les postures de dos nus de la Capella Sixtina de Miquel Àngel.
Finalment, la perspectiva aèria i la pinzellada lliure i inconnexa són trets propis de la maduresa d'estil de Velázquez, però en aquesta obra a més a més crida l'atenció la forma en què aconsegueix representar el moviment de la filosa amb un difuminat suau.
Velázquez és, sens dubte, el gran geni de la pintura espanyola del Barroc i un dels més grans de la Història de l'Art. Va néixer a Sevilla on es va formar. Acabada la seva etapa de formació i convertit en mestre, es va dirigir a Madrid amb la intenció de treballar a la cort, cosa que va aconseguir perquè es va convertir en pintor de cambra de Felip IV.
El llarg regnat d'aquest rei es va caracteritzar per la decadència política i militar de l'imperi espanyol que encapçalava, deguda a la corrupció generalitzada de l'administració en mans dels validos i a les constants i costosíssimes guerres que el varen enfrontar amb altres potències europees, com és el cas de la Guerra dels Trenta Anys. Tot i això, aquesta època es va correspondre amb un període d'enorme esplendor cultural, l'anomenat Segle d'Or, durant el qual varen sorgir genis com Quevedo, Calderón de la Barca, Zurbarán, Murillo o el mateix Velázquez.
Felip IV va ser, a més, un rei molt interessat per la cultura i un gran aficionat a la pintura, la qual cosa el va dur a tenir una magnífica col.lecció de pintures d'artistes italians del Renaixement, la contemplació de les quals va exercir una gran influència sobre Velázquez. Així mateix, per a aquest pintor varen ser molt importants els dos viatges que va realitzar a Itàlia per comprar obres per encàrrec del monarca. Això li va permetre conèixer de primera mà la importància del color i de les textures atorgada pels pintors venecians del segle XVI. Com es pot observar en l'obra que estem analitzant, la pintura de Velázquez destaca per la valoració dels jocs de textures, de les diferents plasticitats de pinzellades i de les veladures que va utilitzar amb una precisió extraordinària a l'hora de conformar la imatge i els diferents elements que en ella apareixen representats.
També crida l'atenció el naturalisme en el tractament de la figura humana, dels elements paisatgístics o, en el cas concret de Les Filoses, dels espais en els quals se situen els personatges.
Altres obres importants de Velázquez són El aguador de Sevilla, Crist Crucificat, La rendició de Breda (Las Lanzas), El triomf de Bacus (Los Borrachos), La Farga de Vulcà, Las Meninas, Venus davant del mirall o els retrats del comte duc d'Olivares, Felip IV, dels seus familiars i dels bufons i nans de la seva cort.
VELÁZQUEZ: LAS MENINAS (COMENTARI)
Las Meninas és una obra pictòrica elaborada entre els anys 1656 i 1657 pel gran mestre del Barroc espanyol Diego de Silva Velázquez (1599-1660). Es tracta d'un retrat col.lectiu pintat a l'oli sobre llenç, que actualment es troba exposat al Museu del Prado.
En aquesta obra, Velázquez realitza un inusual retrat col.lectiu. Al centre apareix la infanta Margarita, filla del Felip IV, acompanyada de dues dames d'honor, una de les quals li ofereix una gerreta d'aigua. Més avançats i a la dreta, podem observar un ca, un nan i nana. Darrere del grup principal a la dreta, es troben dos membres del seguici de la infanta, mentre que a l'esquerra apareix el propi Velázquez autoretrat, fet que evidencia la seva importància social dins de la cort de Felip IV com a pintor de cambra del monarca. Per altra banda, veim un altre personatge de la cort en el llindar de la porta, mentre que els reis es reflecteixen en el mirall de la paret del fons. Segons molts especialistes, el joc que s'aconsegueix amb aquest darrer element resulta essencial per a la comprensió de l'obra, perquè l'espectador ocupa el lloc que se suposa ocupaven la parella reial mentre eren pintats per Velázquez davant la infanta Margarita i el seu seguici.
La gamma cromàtica és àmplia i predominen les tonalitats del blanc al negre, passant per una gran varietat de grisos. El tractament pictòric es caracteritza per la combinació de lleugeres veladures amb vibrants i densos empastaments; podem observar fines pinzellades que es fonen entre si, així com amples pinzellades superposades, el recorregut de les quals s'aprecia perfectament sobre la tela. També són destacables l'extraordinària precisió i l'extraordinari naturalisme de les diferents textures representades, com resulta evident en els detalls i plecs de les vestidures dels personatges.
Algunes figures són representades de manera minuciosa, amb els contorns i trets delimitats i precisos, com succeeix en el cas de la infanta i de les seves dames de companyia; altres personatges i motius apareixen difuminats, degut a l'ús de la perspectiva aèria i de l'sfumatto, aspecte que podem detectar en la figura de l'artista, del ca i del nan en primer pla i de la parella d'acompanyants que es troben més endarrerits en la composició. Aquesta representació amb elements enfocats i desenfocats segons el pla en què es troben suggereix l'ús per part de Velázquez de la càmara obscura, una caixa amb una lent i un sistema de miralls que projectava la imatge enfocada sobre un pla situat en la part superior de l'esmentada caixa.
El tractament lumínic és també un aspecte destacable. La il.luminació focal derivada del tenebrisme de Caravaggio; la llum penetra en l'habitació per la finestra situada a la dreta, incidint directament en les figures situades en primer pla i generant un clarobscur molt acusat que deixa en penombra la resta de l'espai. Un segon focus de llum se situa a la porta del fons i serveix per remarcar la figura situada en el llindar.
Quant a la composició, crida l'atenció l'interès donat a l'espai, ja que les figures solament ocupen 2/5 parts en la zona inferior del quadre. L'habitació és un enorme cub quasi buit entre les figures en primer pla i la paret del fons. Aquest espai es troba perfectament i coherentment representat per mitja de la perspectiva aèria combinada perspectiva científica, el punt de fuga de la qual se situa en la porta oberta del fons. Així mateix, hem de destacar que Velázquez utilitza el llenç situat en primer pla a l'esquerra de la composició per trencar els límits entre l'espai real i l'espai representat en la pintura per crear la sensació en l'espectador de què forma part de la composició i participa íntimament de l'escena representada.
Velázquez és, sens dubte, el gran geni de la pintura espanyola del Barroc i un dels més grans de la Història de l'Art. Va néixer a Sevilla on es va formar. Acabada la seva etapa de formació i convertit en mestre, es va dirigir a Madrid amb la intenció de treballar a la cort, cosa que va aconseguir perquè es va convertir en pintor de cambra de Felip IV.
El llarg regnat d'aquest rei es va caracteritzar per la decadència política i militar de l'imperi espanyol que encapçalava, deguda a la corrupció generalitzada de l'administració en mans dels validos i a les constants i costosíssimes guerres que el varen enfrontar amb altres potències europees, com és el cas de la Guerra dels Trenta Anys. Tot i això, aquesta època es va correspondre amb un període d'enorme esplendor cultural, l'anomenat Segle d'Or, durant el qual varen sorgir genis com Quevedo, Calderón de la Barca, Zurbarán, Murillo o el mateix Velázquez.
Felip IV va ser, a més, un rei molt interessat per la cultura i un gran aficionat a la pintura, la qual cosa el va dur a tenir una magnífica col.lecció de pintures d'artistes italians del Renaixement, la contemplació de les quals va exercir una gran influència sobre Velázquez. Així mateix, per a aquest pintor varen ser molt importants els dos viatges que va realitzar a Itàlia per comprar obres per encàrrec del monarca. Això li va permetre conèixer de primera mà la importància del color i de les textures atorgada pels pintors venecians del segle XVI. Com es pot observar en l'obra que estem analitzant, la pintura de Velázquez destaca per la valoració dels jocs de textures, de les diferents plasticitats de pinzellades i de les veladures que va utilitzar amb una precisió extraordinària a l'hora de conformar la imatge i els diferents elements que en ella apareixen representats.
També crida l'atenció el naturalisme en el tractament de la figura humana, dels elements paisatgístics o, en el cas concret de Las Meninas, dels espais en els quals se situen els personatges.
La influència i importància d'aquest retrat ha estat extraordinària. En la composició de la família de Carles IV de Goya veim com aquest també s'autoretrata junt amb la família reial. Al segle XIX Velázquez fou molt admirat per pintors com l'impressionista Manet i, ja al segle XX, Picasso crearà una fantàstica sèrie de versions de Las Meninas.
Altres obres importants de Velázquez són El aguador de Sevilla, Crist Crucificat, La rendició de Breda (Las Lanzas), El triomf de Bacus (Los Borrachos), La Farga de Vulcà, Les Filoses, Venus davant del mirall o els retrats del conde duque de Olivares, Felip IV, dels seus familiars i dels bufons i nans de la seva cort.
PINTURA NEOCLÀSSICA
DAVID: JURAMENT DELS HORACIS (COMENTARI)
El jurament dels Horacis és una obra pictòrica de temàtica històrica realitzada l'any 1784 pel mestre neoclàssic francès Jacques-Louis David (1748-1825), per encàrrec del rei Lluís XVI. Està pintada a l'oli sobre tela i es troba exposada actualment al Museu del Louvre, a París.
L'obra es basa en la història que es narra a Ab urbe condita, de Tit Livi, i que el dramaturg Corneille va recollir a la seva tragèdia Horace. En el segle VII aC Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per dirimir quines de les dues ciutats seria la vencedora varen decidir que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa. L'únic que va sobreviure va ser un dels Horacis, el qual en veure els plors de la seva germana Camil.la causats per la mort del seu promès, un dels Curiacis, la va matar ja que lamentava la mort d'un enemic de Roma.
L'escena mostra el moment en què els tres germans Horacis juren davant del seu pare la seva lleialtat a l'Estat romà i la disposició a morir per tal de defensar-lo. En un racó, les dones mostren el seu abatiment pel que ha de succeir (la jove de blanc és la germana promesa amb un Curiaci).
A nivell formal podem analitzar els següents aspectes, molts dels quals es repeteixen en altres obres de David:
L'artista utilitza les línies rectes per traçar els personatges masculins, mentre els femenins es defineixen mitjançant línies mes arrodonides.
El cromatisme se subordina al dibuix. Els colors són brillants i clars, predominant les tonalitats vermelloses, grises i ocres. El vermell de la túnica del pare al centre de la composició és un símbol de la passió inherent al jurament, però també de la sang que es vessarà.
La llum, amb clara influència de Caravaggio, entra per l'esquerra del llenç i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones.
L'enrajolat del terra i les parets laterals proporcionen una perspectiva lineal.
La composició es configura a partir dels tres arcs del fons de la sala: el de l'esquerra se situen els tres germans; en el del mig, el pare; i a l'altre, les dones i els nens. Els diferents grups de personatges resten junts, però sense arribar a tocar-se físicament amb els membres dels altres. El nombre tres és una constant de l'obra: hi ha tres arcs, tres espases, tres germans, tres dones...
També pren una gran importància la distribució dels elements segons diverses formes geomètriques. Així, els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues dones que es planyen, la dona amb els nens... es resolen amb triangles.
Al centre de la tela hi ha representades les espases alçades i els braços dels germans i el pare, que deixen ben clar quin és el tema central.
L'energia i vitalitat que desprenen els homes queden contrastades per l'abatiment de les dones.
L'estança en què té lloc l'acció està desproveïda de motius decoratius per centrar l'atenció de l'espectador en el tema principal. En altres obres de David, els fons se simplifiquen fins convertir-se en superfícies quasi monocromes sobre les que destaquen els personatges i motius principals de l'escena.
A mode de conclusió, es pot indicar que aquesta obra és un al.legat pictòric del deure envers la pàtria, que no admet consideracions sentimentals. David s'inspira en un tema de la Roma clàssica, però la seva intencionalitat es projecta cap a la societat francesa que cinc anys després protagonitzarà la Revolució. Per tant, l'artista amb l'elecció d'aquest tema, més que tractar un fet històric o una llegenda, el que vol és imbuir en els esperits de la seva època l'esmentat sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis. Consegüentment, El jurament dels Horacis té una clara funció propagandística.
El Neoclassicisme va néixer, d'una banda, com un intent de retornar a les fonts clàssiques de Grècia i Roma; i, de l'altra, com un revulsiu contra la frivolitat del Rococó. En un primer moment, David es va inspirar en temes i personatges clàssics, com és el cas de l'obra que estem comentant, o d'altres com Les Sabines o La mort de Sòcrates. Amb l'adveniment de la Revolució Francesa i l'arribada de Napoleó al poder va considerar que la història que li tocava viure estava a l'alçada de la dels grecs i romans i que, per tant, era necessari plasmar els nous temps. Exemple d'això són obres com El Jurament del Joc de la pilota, La mort de Marat, La coronació de Napoleó, Napoleó creuant els Alps o Madam Récamier.
David va representar la culminació del neoclassicisme pictòric i va exercí una important influència sobre els seus deixeble Ingres i Gros, que presenten ja alguns punts en comú amb el Romanticisme.
INGRES: LA BANYISTA DE VALPINÇON (COMENTARI)
La banyista de Valpinçon –La gran banyista- és una obra pictòrica realitzada l'any 1808 per l'artista francès Dominique Ingres (1780-1867), la pintura del qual es troba, segons molts especialistes, a mig camí entre el Neoclassicisme i el Romanticisme. Aquest llenç, que té com a temàtica el nu femení idealitzat, està pintat a l'oli i es troba actualment exposat al Museu del Luvre, a París.
Ingres propugnava un concepte de bellesa ideal a partir del qual les diferents parts del quadre i de la figura humana es tractaven individualment per aconseguir un tot unitari i harmònic. Si observam aquesta obra en particular i aïllam les parts de la banyista, ens podem adonar que les cames semblen massa esveltes, els malucs massa amples, les espatlles massa caigudes -i quasi planes- i la figura, en general, massa desproporcionada i blana, però el conjunt resulta harmònic degut a l'ús de la llum i el color, que matisa suaument el modelat dels volums. Aquesta llum no procedeix d'una font precisa i no incideix directament sobre els objectes, sinó que sorgeix de la relació del color daurat de la pell amb els freds grisos del fons i els tons oliva de la cortina.
Per altra banda, hem d'assenyalar que l'escenografia apareix reduïda a la mínima expressió, ja que l'element més important de la composició és el cos femení, els contorns del qual queden clarament delimitats gràcies al domini magistral del dibuix del qual fa gala Ingres. El mocador a mode de turbant que recull el cabell de la protagonista remet a influències orientalitzants presents en altres creacions del pintor. Si bé per als seus contemporanis, i també per a alguns especialistes, l'ús acurat del dibuix connecta Ingres amb l'academicisme neoclàssic, la sensualitat del nu femení i les esmentades reminiscències orientalitzants l'apropen a l'estètica romàntica.
La gran figura es troba representada d'esquenes i no té rostre, ja que el poc que es veu d'ell està en penombra. Per tant, no es tracta d'un retrat concret sinó de la representació de la particular idea de feminitat que propugnava l'artista.
David, el gran pintor neoclàssic francès, considerava Ingres com el seu deixeble predilecte. Tot i això, superada la seva etapa de formació i després de l'elaboració d'obres de temàtica mitològica i heroica, molt del gust del seu mestre, Ingres va decidir no continuar la línia creadora d'aquest, inclinant-se per les escenes íntimes, on el cos femení nu era el gran protagonista. També va desenvolupar el gènere del retrat convertint-se en un artista reclamat per una clientela elitista i fascinada pel seu mètode creador, basat en el predomini del dibuix, el detallisme en les textures i el suau tractament de la llum i el color emprats en el modelat dels volums.
L'obra d'aquest artista va exercir una important influència en pintors posteriors com Degas i Picasso.
Al marge de la pintura comentada, altres quadres importants són Júpiter i Thetis, Odalisca amb esclava, La gran odalisca, Monsieur Bertin i El bany turc.
ARQUITECTURA BARROCA
BERNINI: SANT ANDREU DEL QUIRINAL (COMENTARI)
Sant Andreu del Quirinal és una obra arquitectònica religiosa projectada pel gran mestre de Barroc italià Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), artista d'èxit i protegit dels papes, que va destacar no solament com a arquitecte sinó també, i en particular, com a escultor. Aquest edifici en concret va ser construït al turó romà del Quirinal entre els anys 1658 i 1670. La família Pamphili va patrocinar aquest temple -com ho demostra l'escut familiar que corona el pòrtic d'accés-, el qual anava a ser l'església del noviciat de la Companyia de Jesús, un dels ordes religiosos que més es va estendre en aquests anys i que va actuar a l'avanguarda de la Contrareforma.
Es tracta d'un edifici de planta el.líptica d'eix transversal. Bernini creà a Sant Adreu del Quirinal una gran sensació de majestuositat a partir d'un espai relativament petit. Això ho va aconseguir a través de la projecció d'una planta centralitzada el.líptica. El Concili de Trento havia promogut la utilització de la planta de creu llatina en detriment de les plantes centrals, que solament es podien emprar en temples de petites dimensions, com és el cas que estem analitzant.
En relació amb l'articulació de l'espai interior, la inspiració en el Panteó de Roma sembla evident, encara que Bernini va introduir elements novedosos com una cúpula dividida en seccions de de distint tamany amb cassetons profusament decorats o finestrals en la seva part inferior decorats amb escultures. També destaquen les pilastres com a prolongacions dels nervis de la cúpula, les columnes parellades i el frontó d'arc rebaixat i trencat que emmarca l'altar. A més, s'aprecia com totes les línies arquitectòniques convergeixen en l'escultura de sant Andreu, que puja al cel en un núvol. L'arquitectura es transforma així, com era freqüent en Bernini, en escenari de l'escultura. Per altra banda, se cerquen efectes de dinamisme amb l'ús de superfícies corbes i d'una decoració rica a base de marbres de colors diversos, daurats i elements arquitectònics ornamentals, com les esmentades pilastres adossades o les fornícules amb arcs de mig punt.
La façana és molt original i respon al joc de corbes, avanços i retrocessos característics del dinamisme barroc: la portada avança cap al carrer en una mena de templet semicircular clàssic; i en contraposició, als costats, dues parets còncaves de quart de cercle formen una petita plaça.
A diferència del que succeïa al Renaixement, les formes arquitectòniques barroques es varen fer més complexes i dinàmiques. Aquest dinamisme, es troba present, com hem vist, en la façana on es combinen formes còncaves i convexes que juguen amb l'angle de visió de l'espectador i que intenten crear efectes escenogràfics a partir de línies de fuga i diagonals.
L'edifici i el carrer deixen d'estar alineats i sembla que es vulguin envair l'un a l'altre: les parets còncaves interrompen la línia recta del carrer i amb això criden l'atenció de l'espectador; després, la portada convexa s'interposa en el seu camí i el convida a entrar a l'església.
Aquesta obra il.lustra perfectament la relació dinàmica entre arquitectura i urbanisme, que caracteritza el Barroc, i converteix la façana de l'edifici en element fonamental, perquè és la zona de contacte entre l'interior i la ciutat.
Encara que a Itàlia hi va haver grans focus de desenvolupament de l'arquitectura barroca al segle XVII, sens dubte Roma va ocupar un lloc essencial, per la seva importància política i religiosa. Els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, contractant grans arquitectes com Maderno, Pietro de Cortona, Borromini o el mateix Bernini, i intentant articular el complex teixit urbà romà.
Bernini va sebre respondre al desig de magnificència dels papes, contribuint a dotar Roma d'una intensa imatge monumental. En relació amb aquest fet, hem d'esmentar, a part de l'església comentada, altres obres arquitectòniques, com el Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, la columnata de la Plaça de Sant Pere, la capella Cornaro o el palau Barberini, totes a Roma.
BORROMINI: SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE (COMENTARI)
San Carlo alle Quattro Fontane és una obra arquitectònica religiosa ubicada a la ciutat de Roma, construïda entre 1638 i 1667 i projectada pel famós arquitecte barroc italià Francesco Borromini (1599-1667).
San Carlo alle Quattro Fontane ocupa un petit solar al qual Borromini va haver d'edificar un convent amb claustre, jardí i església. La façana d'aquesta, realitzada en pedra i a mode d'escenografia teatral, es divideix en dos cossos. A cada cos, dividit en tres carrers i dos pisos, es combina un ordre arquitectònic a escala humana amb un altre gegantí. Al cos inferior els carrers laterals son concaus i el central convex, mentre al superior els tres carrers són concaus, presentant el central una estructura convexa a mode de prolongació de la convexitat central inferior. Aquest joc de línies còncaves i convexes aporten gran dinamisme i expressivitat, com es pot apreciar a les cornises i entaulaments que estructuren i divideixen els cossos. Per altra banda, les columnes d'aquesta façana -jòniques al cos inferior i corínties al superior- són versions modificades per Borromini.
La planta no és simètrica i es juga amb el xamfrà del cantó al qual és disposa una font, mentre l'interior de l'església, de planta romboïdal, és molt petit. En aquest interior domina el color blanc i s'alternen les superfícies murals rectes i còncaves en les quals s'obren fornícules a diferents altures. L'esmentat interior es cobreix amb cúpula de base elíptica i amb un sistema de quatre semicúpules baixes. La cúpula té cassetons octogonals, hexagonals i cruciformes, els quals decreixen en tamany a mida que ascendeixen, generant certa sensació d'immaterialitat. Al pla superior de la llanterna que corona la cúpula apareix un colom, símbol de l'Esperit Sant en una disposició efectista i teatral que juga amb la llum que penetra per la llanterna.
Encara que a Itàlia hi va haver grans focus de desenvolupament de l'arquitectura barroca al segle XVII, sens dubte Roma va ocupar un lloc essencial, per la seva importància política i religiosa. Els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, contractant grans arquitectes com Maderno, Pietro de Cortona, Bernini o el mateix Borromini, i intentant articular el complex teixit urbà romà.
Mentre Bernini respectava les normes generals de la composició arquitectònica, Borromini les va trencar quasi totes, introduint nous elements com els entaulaments corbats o les plantes de estrella. A cada nova obra augmentaven l'elegància i la intensitat del ritme juntament amb la tensió interna.
A mode de conclusió, podem afirmar que l'obra de Borromini, dins de la qual podem destacar, a part de San Carlo alle Quattro Fontane, Sant'Ivo alla Sapienza o Sant'Agnese, va cercar la plasmació del moviment, la tensió màxima de les formes i la integració entre l'arquitectura i l'escultura amb l'objectiu d'expressar amb prou intensitat la seva profunda religiositat. L'angoixa vital va ser present en la seva producció amb la mateixa força que en la seva vida; tant és així que el genial arquitecte es va suïcidar quan encara no s'havia acabat la façana de l'edifici que estem comentant perquè pensava que no havia estat a l'alçada dels valors que volia plasmar.
ESCULTURA BARROCA
BERNINI: ÈXTASI DE SANTA TERESA (COMENTARI)
L'Èxtasi de Santa Teresa és una obra escultòrica de temàtica religiosa elaborada entre els anys 1647 i 1652 pel famós mestre del Barroc italià Gian Lorenzo Bernini (1598-1680). Elaborada en marbre i bronze, es troba situada en l'Esgléisa de Santa Maria de la Victòria de Roma, concretament en la capella Cornaro, dissenyada per l'artista.
Amb aquesta obra, Bernini ofereix una magnífica mostra del seu sentit escenogràfic en la concepció de l'espai de la capella. Això és evident en l'ús de diferents materials de revestiments i en la complexitat de les formes arquitectòniques emprades, aspecte visible, per exemple, en el disseny del frontó trencat amb la part central convexa. Com a resultat d'aqueixa particular concepció espacial, els límits entre escultura i arquitectura semblen difuminar-se; de fet, Bernini concep l'espai arquitectònic en íntima connexió amb l'obra escultòrica. Aquesta característica la podem observar en la inserció dels núvols en la part superior i en
la transformació de la capella en una espècie de teatre l'escenari del qual el conforma la imatge de Santa Teresa en el moment de sentir l'èxtasi místic al qual assisteixen com a espectadors les figures escultòriques situades als laterals de la capella. Però el sentit escenogràfic de Bernini no es limita únicament a això; la utilització de la llum natural que entra per l'òcul, la intensitat dels raigs de metall daurat -que simbolitzen la llum divina-, els contrastos de color dels diversos materials emprats i el magnífic joc plàstic dels exagerats plecs de les vestidures amb els seus marcats efectes de clarobscur, contribueixen a l'efecte teatral de tota la composició.
Tallat magistralment en marbre de Carrara, el grup escultòric presenta un delicat polit de les seves superfícies, destacant particularment el tractament dels esmentats plecs de les vestidures o el detall anatòmic dels dits de les mans de la Santa i de l'àngel. Per altra banda, també és digne de menció el gest de Santa Teresa que descriu amb una intensitat incomparable i un gran naturalisme el moment de l'èxtasi místic, que ens dóna una imatge precisa del sentit dramàtic de Bernini.
L'escultura barroca a Itàlia va estar marcada pel geni de Bernini, considerat continuador de la figura de l'artista total, destacant, al marge de la seva tasca escultòrica, en altres camps de l'art i la cultura, com l'arquitectura, la pintura, la música o l'escenografia operística. Com a escultor, es considera el més important del Barroc. A part de l'escultura comentada, altres obres importants són Apol.lo i Dafne, el David, La Font dels Quatre Rius a la Plaça Navona de Roma, La Beata Ludovico Albertoni, els sepulcres del papa Alexandre VII, la Càtedra de Sant Pere al Vaticà o el retrat de Richelieu.
Bernini va viure en un moment, després del Concili de Trento, en què els papes volien refermar la seva autoritat, posada en entredit amb l'aparició del protestantisme. Per aquest motiu varen voler reforçar la imatge de Roma com a capital de la cristiandat. D'aquesta manera varen promoure la construcció i remodelació de gran quantitat d'esglésies, fonts i places, i varen encarregar als principals escultors la creació d'obres que expressessin la intensitat espiritual catòlica propaganda des del Vaticà.
A mode de conclusió, podem afirmar que l'obra escultòrica de Bernini es caracteritza pel seu sentit escenogràfic i dramàtic, la creació de composicions dinàmiques, el detallisme tàctil de les superfícies, la multiplicació de plànols aconseguida amb el tractament acurat dels plecs de les vestidures, l'ús del trempà per crear profunditat i efectes de clarobscur i la definició pormenoritzada dels trets anatòmics i de les expressions facials dels personatges esculpits, que mostren així la seva intensitat mística i espiritual.
PINTURA BARROCA
CARAVAGGIO: LA VOCACIÓ DE SANT MATEU
La vocació de Sant Mateu és una obra pictòrica de temàtica religiosa realitzada pintada a l'oli sobre llenç l'any 1599 per Caravaggio (1571-1610), considerat el primer gran mestre de la pintura barroca. Aquesta obra pertany al cicle de la Vida de Sant Mateu que li fou encarregada per decorar la capella Contarelli en l'església romana de Sant Lluís dels Francesos, on encara es conserva.
L'escena representa el moment en què Crist, acompanyat de sant Pere, en passar pel costat de l'oficina de sant Mateu, que era recaptador d'imposts, el va cridar perquè el seguís. L'oficina és una taverna del segle XVII i els personatges porten indumentàries d'aquesta mateixa època, excepte Jesús i sant Pere (a la dreta), que van vestits amb una túnica. És, doncs, un exemple clar d'aggiornamento, un recurs molt habitual en l'obra d'aquest pintor que consistia en ambientar els temes en la seva època. Amb això es pretenia facilitar al poble la captació del missatge religiós mitjançant la seva identificació amb el tema de la pintura, en la qual reconeixia el seu entorn quotidià. Caravaggio elimina de les imatges religioses la distància entre l'espectador i allò que es representa.
Destaca, a més, la utilització per primera vegada del recurs lumínic del tenebrisme, a partir del qual certes parts o motius són il.luminats per una intensa llum focal, com la del teatre, mentre que els fons i altres zones queden sumits en una profunda foscor. La transició de les llums a les ombres no és gradual, sinó violenta, la qual cosa accentua considerablement el dramatisme de les escenes. Tot això es observable en el quadre per la presència d'una intensa llum focal que té la font fora del quadre, a la zona superior dreta.
Predominen els tons negres del fons i el blanc i els colors càlids de les figures. A més, el tractament de la imatge fuig de tota estilització o idealització. L'expressivitat és acusada i naturalista.
Així mateix, crida l'atenció el llenguatge dels gestos, en particular el de la mà de Jesús, que recorda la de Déu creant Adam a la Capella Sixtina, i que es repeteix en la de Sant Pere i en la de Sant Mateu, que s'assenyala amb sorpresa. Contrasten, finalment, les dues figures de l'esquerra, que continuen concentrades en la feina de recomptar monedes, al marge del que està passant.
Caravaggio va ser el gran geni del primer Barroc. La seva obra va tenir una influència enorme i decisiva en artistes posteriors al llarg del segle XVII i part del XVIII. Va néixer a Milà l'any 1571 i, després de la seva etapa de formació, va marxar a Roma on va aconseguir la protecció d'alguns notables de la ciutat que van admirar el naturalisme de la seva obra. El seu caràcter violent el va dur a ser condemnat a mort després de matar un cavaller en una baralla de taverna. Aquest fet va obligar l'artista a fugir de Roma, primer a Milà i després a Malta. Però una acusació de pederàstia el va obligar a fugir de nou, aquesta vegada a Sicília. Temps després va aconseguir l'indult i durant el viatge de retorn a Roma va morir en estranyes circumstàncies.
Altres obres importants d'aquest artista són La conversió de Sant Pau, La mort de la Mare de Déu i Bacus.
Les seves pintures també varen ser controvertides perquè resultaven escassament decoroses en utilitzar com a models personatges de les tavernes i bordells o en mostrar un naturalisme morbós i no exempt de violència. El naturalisme de les seves composicions i l'ús del tenebrisme es convertiren, com ja hem indicat, en un model a seguir per altres artistes barrocs posteriors.
L'Europa catòlica de la Contrareforma va veure en l'expressivitat naturalista de l'art un mitjà eficaç per incidir en l'ànim dels fidels,cercant l'empatia d'aquests davant els esdeveniments mostrats en les obres pictòriques.
RUBENS: LES TRES GRÀCIES (COMENTARI)
Les tres Gràcies és una obra pictòrica de temàtica mitològica elaborada entre els anys 1636 i 1638 pel gran mestre del Barroc flamenc Peter Paulus Rubens (1577-1640). Es tracta d'una pintura a l'oli sobre fusta que actualment es troba exposada al Museu del Prado.
El rei Felip IV va encarregar a Rubens la realització d'una sèrie de pintures de temàtica mitològica per decorar la Torre de la Parada, un palauet de caça situat als afores de Madrid.
El tema tractat en l'obra que estem comentant ha estat present a l'art des de l'època hel.lenística, tant en pintures com en escultures. A la mitologia grega, les tres Gràcies (Aglaia, Eufrosine i Talia) són companyes d'Afrodita i Eros i representen l'impuls positiu de la vida; són deesses de la bellesa, de l'encís i de l'alegria.
Rubens les representa segons el model iconogràfic repetit des de l'antiguitat: les tres dones formen un cercle i semblen iniciar un ball amb un lleu moviment de les cames; els braços s'estenen fins a arribar a tocar les figures i formar un grup tancat, perquè totes tres, en conjunt, representen la perfecció ja que les virtuts de cadascuna es complementen amb les de les seves companyes.
El pintor les situa en el primer pla del quadre sobre un fons de paisatge idíl.lic i emmarcades per alguns elements que simbolitzen els seus dons com el putti amb la banya de l'abundància que vessa l'aigua sobre la terra i la garlanda de flors sobre els caps de les deesses.
A diferència d'altres composicions de Rubens, dinàmiques i centrífugues, Les tres Gràcies presenta un dinamisme contingut i una composició tancada. Així, en aquest quadre sense acció, els cossos prenen tot el protagonisme; les dues figures dels laterals són, amb molta probabilitat, retrats de les dues esposes de Rubens, models presents en moltes obres de l'artista.
El cànon de bellesa femenina de Rubens resta molt lluny de la delicadesa de Botticelli i se situa més a prop de la sensualitat de Ticià, però amb cossos més exuberants, l'atractiu dels quals contrasta amb els models de bellesa femenina actuals.
En cert sentit es pot dir que en aquesta obra, com en altres de tema mitològic, Rubens plasma la seva visió particular de dues de les seves obsessions: la pintura sensual i colorista de Ticià i l'atracció per la plenitud del cos femení. També és evident el fet que Rubens assimila l'equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel i els jocs de llum de Caravaggio. La seva pintura, a més, és ràpida, nerviosa, de grans pinzellades i amb una profunda intensitat narrativa. Totes aquestes influències, amalgamades a partir de la seva personalitat artística, conformen un estil personal ple de vida, de moviment, de color i d'exuberància.
La influència de Rubens és evident en artistes contemporanis, com Velázquez, i en pintors de períodes posteriors, com s'observa en els casos concrets de Delacroix, fascinat pel moviment del quadres mitològics del creador flamenc i per la seva manera de pintar, o Renoir, que va recuperar la plenitud del cos femení per tal d'expressar l'alegria de viure.
Altres obres destacades d'aquest pintor són L'Adoració dels Reis, el Davallament de la Creu, El rapte de les filles de Leucip, El jardí de l'Amor o el Retrat eqüestre del Duc de Lerma.
RUBENS: DAVALLAMENT DE LA CREU (COMENTARI)
El Davallament de la Creu és una obra pictòrica de temàtica religiosa realitzada l'any 1612 pel gran mestre del Barroc flamenc Peter Paulus Rubens (1577-1640). Pintada a l'oli sobre taula, correspon a la part central d'un tríptic ubicat a la catedral d'Ambers, Bèlgica.
L'escena s'organitza al voltant de la figura en diagonal de Crist i la tela de lli blanc sobre la qual llisca el seu cos. En rebre el seu fill mort, Maria protagonitza un moment de forta càrrega emotiva. No es presenta desmallada pel dolor, com en altres pintures que tracten la mateixa temàtica, sinó que participa en el descendiment juntament amb la resta de personatges entre els quals cal destacar Maria Magdalena, que agafa un peu de Crist, i Joan i Nicodem, que sostenen el seu cos inert.
La composició té poca profunditat espacial i les figures ocupen la major part d'aquest espai pictòric.
L'artista desenvolupa temes religiosos en composicions efectistes i impressionants, com es pot observar en l'obra que estem comentant: els personatges s'enllacen al voltant de la figura inerta de Crist, que fixa clarament la línia diagonal que centra i dinamitza la composició. S'observa també el predomini de les línies corbes i de l'escorç, que accentua el moviment definit per la diagonal. El joc de llums i ombres, així com el tractament del color, accentuen el dinamisme compositiu i remarquen la figura principal. Tot i que no hi ha simetria, la composició no està exempta d'equilibri. La magnificència de les figures, l'esmentat dinamisme, el caràcter teatral i espectacular del conjunt, els gestos i la riquesa cromàtica en les vestidures, hi juguen un paper superior al del dramatisme de les expressions o l'intimisme pietós.
Rubens assimila la calidesa cromàtica de Ticià, l'equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel i els jocs de llum de Caravaggio. La seva pintura, a més, és ràpida, nerviosa, de grans pinzellades i amb una profunda intensitat narrativa. Totes aquestes influències, amalgamades a partir de la seva personalitat artística, conformen un estil personal ple de vida, de moviment, de color i d'exuberància.
La influència de Rubens és evident en artistes contemporanis, com Velázquez, i en pintors de períodes posteriors, com s'observa en els casos concrets de Delacroix, fascinat pel moviment del quadres mitològics del creador flamenc i per la seva manera de pintar, o Renoir, que va recuperar la plenitud del cos femení per tal d'expressar l'alegria de viure.
Altres obres destacades d'aquest pintor són L'Adoració dels Reis, Les tres Gràcies, El rapte de les filles de Leucip, El jardí de l'Amor o el Retrat eqüestre del Duc de Lerma.
REMBRANT: RONDA DE NIT (COMENTARI)
Ronda de nit és un retrat col.lectiu pictòric finalitzat l'any 1642. Es tracta d'una obra pintada a l'oli sobre llenç, realitzada pel mestre holandès barroc Rembrandt (1606-1669), per encàrrec de la Corporació d'Arcavussers d'Amsterdam.
Descriu el moment en què el capità Cocq (alcentre, vestit de negre i amb banda vermella), ordena la formació de la companyia al tinent Ruytemburch (a la seva esquerra, amb uniforme groc) perfer una ronda. L'escena transcorre a l'interior d'un portaló, però en ple dia, com es dedueix de la llum que entra per l'esquerra. El desafortunat nom de Ronda nocturna, que per tradició es manté, és molt posterior i va ser degut a la falça impressió que feia l'enfosquiment del vernís aplicat a la pintura.
L'acció principal es descompon en múltiples accions aïllades, que doten el conjunt d'un dinamisme inusual en aquest tipus de retrat col.lectiu. De fet, l'acció predomina clarament sobre la fidel representació dels personatges, la qual cosa va provocar el descontentament d'aquells que no resultaven clarament reconeixibles, perquè en aquest tipus d'obres cadascú pagava la seva quota corresponent al pintor.
Però el que destaca per sobre de tot és el magnífic tractament de la llum, únic recurs utilitzat per definir la profunditat espacial a la zona on hi ha les figures. L'ús de l'accentuat clarobscur permet a més ressaltar les unes sobre les altres i crear una atmosfera envoltant i misteriosa. En aquest sentit, sorprèn la presència de la nena sobre il.luminada, els trets de la qual semblen els de la seva dona, morta prematurament aquell mateix any, de la cintura de la qual penja un gall, l'emblema de la companyia.
Altres característiques que podem destacar són:
La visió subjectiva i espiritual de la realitat, en un afany de captar la interioritat de l'ànima humana.
La taca de color, de factura lliure i rica, predomina clarament sobre els elements lineals del dibuix.
VELÁZQUEZ: LES FILOSES (O LA FAULA D'ARACNE) (COMENTARI)
Les Filoses és una obra pictòrica de temàtica aparentment costumista amb un interessant simbolisme relacionat amb la iconografia mitològica clàssica. Va ser pintada a l'oli sobre llenç l'any 1657 pel gran mestre del Barroc espanyol Diego de Silva Velázquez (1599-1660). Actualment s'exposa al Museu del Prado.
Aquesta és una de les últimes obres de Velázquez. Durant molt de temps es va pensar que representava simplement el taller de filar de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Isabel de Madrid, per la qual cosa es va considerar un quadre de gènere. Però després es va descobrir que Velázquez s'havia servit d'un escenari realista i quotidià per narrar un tema mitològic, la faula d'Aracne, recollida per Ovidi en les seves Metamorfosis: la jove Aracne, hàbil teixidora, va cometre la imprudència de desafiar Minerva, deessa de la saviesa i les arts, que, transformada en una vella, va tractar inútilment de dissuadir-la i d'infondre-li modèstia. Per això va elaborar un tapís que representava el càstigs que els déus infligien als mortals que els desafiaven, a la qual cosa Aracne va respondre fent-ne un altre amb els amors escandalosos dels déus. La deessa finalment la va castigar convertint-la en aranya.
En un primer pla, fosc i més definit, apareixen cinc filadores, mentre que al fons, sobreil.luminat i menys nítid, Minerva (amb casc guerrer) es dirigeix a Aracne en presència de tres dones, davant un tapís que és una còpia de Ticià i representa un dels amors adúlters de Júpiter, el rapte d'Europa. No obstant això, la interpretació del quadre, més enllà de la narració del mite, resulta molt controvertida.
A nivell tècnic, es combinen pinzellades lleugeres que es fonen entre si amb densos empastaments i pinzellades soltes, que generen tant formes precises i de modelat clàssic com altres difuminades, com succeeix en el rostre de la figura de faldilla vermella que ocupa el centre de la imatge.
En la gamma de colors dominen les tonalitats vermelloses i els grisos. La il.luminació de la imatge recorda el tenebrisme de Caravaggio, ja que Velázquez empra dos focus de llum que provoquen un clarobscur molt acusat creant una forta sensació de volum i que il.luminen les filoses del primer pla i l'escena del fons, deixant l'espai intermedi en penombra (a Las Meninas també empra un recurs molt semblant).
Quant a la composició, les figures de la vella i la filadora d'esquena estan inspirades en les postures de dos nus de la Capella Sixtina de Miquel Àngel.
Finalment, la perspectiva aèria i la pinzellada lliure i inconnexa són trets propis de la maduresa d'estil de Velázquez, però en aquesta obra a més a més crida l'atenció la forma en què aconsegueix representar el moviment de la filosa amb un difuminat suau.
Velázquez és, sens dubte, el gran geni de la pintura espanyola del Barroc i un dels més grans de la Història de l'Art. Va néixer a Sevilla on es va formar. Acabada la seva etapa de formació i convertit en mestre, es va dirigir a Madrid amb la intenció de treballar a la cort, cosa que va aconseguir perquè es va convertir en pintor de cambra de Felip IV.
El llarg regnat d'aquest rei es va caracteritzar per la decadència política i militar de l'imperi espanyol que encapçalava, deguda a la corrupció generalitzada de l'administració en mans dels validos i a les constants i costosíssimes guerres que el varen enfrontar amb altres potències europees, com és el cas de la Guerra dels Trenta Anys. Tot i això, aquesta època es va correspondre amb un període d'enorme esplendor cultural, l'anomenat Segle d'Or, durant el qual varen sorgir genis com Quevedo, Calderón de la Barca, Zurbarán, Murillo o el mateix Velázquez.
Felip IV va ser, a més, un rei molt interessat per la cultura i un gran aficionat a la pintura, la qual cosa el va dur a tenir una magnífica col.lecció de pintures d'artistes italians del Renaixement, la contemplació de les quals va exercir una gran influència sobre Velázquez. Així mateix, per a aquest pintor varen ser molt importants els dos viatges que va realitzar a Itàlia per comprar obres per encàrrec del monarca. Això li va permetre conèixer de primera mà la importància del color i de les textures atorgada pels pintors venecians del segle XVI. Com es pot observar en l'obra que estem analitzant, la pintura de Velázquez destaca per la valoració dels jocs de textures, de les diferents plasticitats de pinzellades i de les veladures que va utilitzar amb una precisió extraordinària a l'hora de conformar la imatge i els diferents elements que en ella apareixen representats.
També crida l'atenció el naturalisme en el tractament de la figura humana, dels elements paisatgístics o, en el cas concret de Les Filoses, dels espais en els quals se situen els personatges.
Altres obres importants de Velázquez són El aguador de Sevilla, Crist Crucificat, La rendició de Breda (Las Lanzas), El triomf de Bacus (Los Borrachos), La Farga de Vulcà, Las Meninas, Venus davant del mirall o els retrats del comte duc d'Olivares, Felip IV, dels seus familiars i dels bufons i nans de la seva cort.
VELÁZQUEZ: LAS MENINAS (COMENTARI)
Las Meninas és una obra pictòrica elaborada entre els anys 1656 i 1657 pel gran mestre del Barroc espanyol Diego de Silva Velázquez (1599-1660). Es tracta d'un retrat col.lectiu pintat a l'oli sobre llenç, que actualment es troba exposat al Museu del Prado.
En aquesta obra, Velázquez realitza un inusual retrat col.lectiu. Al centre apareix la infanta Margarita, filla del Felip IV, acompanyada de dues dames d'honor, una de les quals li ofereix una gerreta d'aigua. Més avançats i a la dreta, podem observar un ca, un nan i nana. Darrere del grup principal a la dreta, es troben dos membres del seguici de la infanta, mentre que a l'esquerra apareix el propi Velázquez autoretrat, fet que evidencia la seva importància social dins de la cort de Felip IV com a pintor de cambra del monarca. Per altra banda, veim un altre personatge de la cort en el llindar de la porta, mentre que els reis es reflecteixen en el mirall de la paret del fons. Segons molts especialistes, el joc que s'aconsegueix amb aquest darrer element resulta essencial per a la comprensió de l'obra, perquè l'espectador ocupa el lloc que se suposa ocupaven la parella reial mentre eren pintats per Velázquez davant la infanta Margarita i el seu seguici.
La gamma cromàtica és àmplia i predominen les tonalitats del blanc al negre, passant per una gran varietat de grisos. El tractament pictòric es caracteritza per la combinació de lleugeres veladures amb vibrants i densos empastaments; podem observar fines pinzellades que es fonen entre si, així com amples pinzellades superposades, el recorregut de les quals s'aprecia perfectament sobre la tela. També són destacables l'extraordinària precisió i l'extraordinari naturalisme de les diferents textures representades, com resulta evident en els detalls i plecs de les vestidures dels personatges.
Algunes figures són representades de manera minuciosa, amb els contorns i trets delimitats i precisos, com succeeix en el cas de la infanta i de les seves dames de companyia; altres personatges i motius apareixen difuminats, degut a l'ús de la perspectiva aèria i de l'sfumatto, aspecte que podem detectar en la figura de l'artista, del ca i del nan en primer pla i de la parella d'acompanyants que es troben més endarrerits en la composició. Aquesta representació amb elements enfocats i desenfocats segons el pla en què es troben suggereix l'ús per part de Velázquez de la càmara obscura, una caixa amb una lent i un sistema de miralls que projectava la imatge enfocada sobre un pla situat en la part superior de l'esmentada caixa.
El tractament lumínic és també un aspecte destacable. La il.luminació focal derivada del tenebrisme de Caravaggio; la llum penetra en l'habitació per la finestra situada a la dreta, incidint directament en les figures situades en primer pla i generant un clarobscur molt acusat que deixa en penombra la resta de l'espai. Un segon focus de llum se situa a la porta del fons i serveix per remarcar la figura situada en el llindar.
Quant a la composició, crida l'atenció l'interès donat a l'espai, ja que les figures solament ocupen 2/5 parts en la zona inferior del quadre. L'habitació és un enorme cub quasi buit entre les figures en primer pla i la paret del fons. Aquest espai es troba perfectament i coherentment representat per mitja de la perspectiva aèria combinada perspectiva científica, el punt de fuga de la qual se situa en la porta oberta del fons. Així mateix, hem de destacar que Velázquez utilitza el llenç situat en primer pla a l'esquerra de la composició per trencar els límits entre l'espai real i l'espai representat en la pintura per crear la sensació en l'espectador de què forma part de la composició i participa íntimament de l'escena representada.
Velázquez és, sens dubte, el gran geni de la pintura espanyola del Barroc i un dels més grans de la Història de l'Art. Va néixer a Sevilla on es va formar. Acabada la seva etapa de formació i convertit en mestre, es va dirigir a Madrid amb la intenció de treballar a la cort, cosa que va aconseguir perquè es va convertir en pintor de cambra de Felip IV.
El llarg regnat d'aquest rei es va caracteritzar per la decadència política i militar de l'imperi espanyol que encapçalava, deguda a la corrupció generalitzada de l'administració en mans dels validos i a les constants i costosíssimes guerres que el varen enfrontar amb altres potències europees, com és el cas de la Guerra dels Trenta Anys. Tot i això, aquesta època es va correspondre amb un període d'enorme esplendor cultural, l'anomenat Segle d'Or, durant el qual varen sorgir genis com Quevedo, Calderón de la Barca, Zurbarán, Murillo o el mateix Velázquez.
Felip IV va ser, a més, un rei molt interessat per la cultura i un gran aficionat a la pintura, la qual cosa el va dur a tenir una magnífica col.lecció de pintures d'artistes italians del Renaixement, la contemplació de les quals va exercir una gran influència sobre Velázquez. Així mateix, per a aquest pintor varen ser molt importants els dos viatges que va realitzar a Itàlia per comprar obres per encàrrec del monarca. Això li va permetre conèixer de primera mà la importància del color i de les textures atorgada pels pintors venecians del segle XVI. Com es pot observar en l'obra que estem analitzant, la pintura de Velázquez destaca per la valoració dels jocs de textures, de les diferents plasticitats de pinzellades i de les veladures que va utilitzar amb una precisió extraordinària a l'hora de conformar la imatge i els diferents elements que en ella apareixen representats.
També crida l'atenció el naturalisme en el tractament de la figura humana, dels elements paisatgístics o, en el cas concret de Las Meninas, dels espais en els quals se situen els personatges.
La influència i importància d'aquest retrat ha estat extraordinària. En la composició de la família de Carles IV de Goya veim com aquest també s'autoretrata junt amb la família reial. Al segle XIX Velázquez fou molt admirat per pintors com l'impressionista Manet i, ja al segle XX, Picasso crearà una fantàstica sèrie de versions de Las Meninas.
Altres obres importants de Velázquez són El aguador de Sevilla, Crist Crucificat, La rendició de Breda (Las Lanzas), El triomf de Bacus (Los Borrachos), La Farga de Vulcà, Les Filoses, Venus davant del mirall o els retrats del conde duque de Olivares, Felip IV, dels seus familiars i dels bufons i nans de la seva cort.
PINTURA NEOCLÀSSICA
DAVID: JURAMENT DELS HORACIS (COMENTARI)
El jurament dels Horacis és una obra pictòrica de temàtica històrica realitzada l'any 1784 pel mestre neoclàssic francès Jacques-Louis David (1748-1825), per encàrrec del rei Lluís XVI. Està pintada a l'oli sobre tela i es troba exposada actualment al Museu del Louvre, a París.
L'obra es basa en la història que es narra a Ab urbe condita, de Tit Livi, i que el dramaturg Corneille va recollir a la seva tragèdia Horace. En el segle VII aC Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per dirimir quines de les dues ciutats seria la vencedora varen decidir que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa. L'únic que va sobreviure va ser un dels Horacis, el qual en veure els plors de la seva germana Camil.la causats per la mort del seu promès, un dels Curiacis, la va matar ja que lamentava la mort d'un enemic de Roma.
L'escena mostra el moment en què els tres germans Horacis juren davant del seu pare la seva lleialtat a l'Estat romà i la disposició a morir per tal de defensar-lo. En un racó, les dones mostren el seu abatiment pel que ha de succeir (la jove de blanc és la germana promesa amb un Curiaci).
A nivell formal podem analitzar els següents aspectes, molts dels quals es repeteixen en altres obres de David:
L'artista utilitza les línies rectes per traçar els personatges masculins, mentre els femenins es defineixen mitjançant línies mes arrodonides.
El cromatisme se subordina al dibuix. Els colors són brillants i clars, predominant les tonalitats vermelloses, grises i ocres. El vermell de la túnica del pare al centre de la composició és un símbol de la passió inherent al jurament, però també de la sang que es vessarà.
La llum, amb clara influència de Caravaggio, entra per l'esquerra del llenç i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones.
L'enrajolat del terra i les parets laterals proporcionen una perspectiva lineal.
La composició es configura a partir dels tres arcs del fons de la sala: el de l'esquerra se situen els tres germans; en el del mig, el pare; i a l'altre, les dones i els nens. Els diferents grups de personatges resten junts, però sense arribar a tocar-se físicament amb els membres dels altres. El nombre tres és una constant de l'obra: hi ha tres arcs, tres espases, tres germans, tres dones...
També pren una gran importància la distribució dels elements segons diverses formes geomètriques. Així, els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues dones que es planyen, la dona amb els nens... es resolen amb triangles.
Al centre de la tela hi ha representades les espases alçades i els braços dels germans i el pare, que deixen ben clar quin és el tema central.
L'energia i vitalitat que desprenen els homes queden contrastades per l'abatiment de les dones.
L'estança en què té lloc l'acció està desproveïda de motius decoratius per centrar l'atenció de l'espectador en el tema principal. En altres obres de David, els fons se simplifiquen fins convertir-se en superfícies quasi monocromes sobre les que destaquen els personatges i motius principals de l'escena.
A mode de conclusió, es pot indicar que aquesta obra és un al.legat pictòric del deure envers la pàtria, que no admet consideracions sentimentals. David s'inspira en un tema de la Roma clàssica, però la seva intencionalitat es projecta cap a la societat francesa que cinc anys després protagonitzarà la Revolució. Per tant, l'artista amb l'elecció d'aquest tema, més que tractar un fet històric o una llegenda, el que vol és imbuir en els esperits de la seva època l'esmentat sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis. Consegüentment, El jurament dels Horacis té una clara funció propagandística.
El Neoclassicisme va néixer, d'una banda, com un intent de retornar a les fonts clàssiques de Grècia i Roma; i, de l'altra, com un revulsiu contra la frivolitat del Rococó. En un primer moment, David es va inspirar en temes i personatges clàssics, com és el cas de l'obra que estem comentant, o d'altres com Les Sabines o La mort de Sòcrates. Amb l'adveniment de la Revolució Francesa i l'arribada de Napoleó al poder va considerar que la història que li tocava viure estava a l'alçada de la dels grecs i romans i que, per tant, era necessari plasmar els nous temps. Exemple d'això són obres com El Jurament del Joc de la pilota, La mort de Marat, La coronació de Napoleó, Napoleó creuant els Alps o Madam Récamier.
David va representar la culminació del neoclassicisme pictòric i va exercí una important influència sobre els seus deixeble Ingres i Gros, que presenten ja alguns punts en comú amb el Romanticisme.
INGRES: LA BANYISTA DE VALPINÇON (COMENTARI)
La banyista de Valpinçon –La gran banyista- és una obra pictòrica realitzada l'any 1808 per l'artista francès Dominique Ingres (1780-1867), la pintura del qual es troba, segons molts especialistes, a mig camí entre el Neoclassicisme i el Romanticisme. Aquest llenç, que té com a temàtica el nu femení idealitzat, està pintat a l'oli i es troba actualment exposat al Museu del Luvre, a París.
Ingres propugnava un concepte de bellesa ideal a partir del qual les diferents parts del quadre i de la figura humana es tractaven individualment per aconseguir un tot unitari i harmònic. Si observam aquesta obra en particular i aïllam les parts de la banyista, ens podem adonar que les cames semblen massa esveltes, els malucs massa amples, les espatlles massa caigudes -i quasi planes- i la figura, en general, massa desproporcionada i blana, però el conjunt resulta harmònic degut a l'ús de la llum i el color, que matisa suaument el modelat dels volums. Aquesta llum no procedeix d'una font precisa i no incideix directament sobre els objectes, sinó que sorgeix de la relació del color daurat de la pell amb els freds grisos del fons i els tons oliva de la cortina.
Per altra banda, hem d'assenyalar que l'escenografia apareix reduïda a la mínima expressió, ja que l'element més important de la composició és el cos femení, els contorns del qual queden clarament delimitats gràcies al domini magistral del dibuix del qual fa gala Ingres. El mocador a mode de turbant que recull el cabell de la protagonista remet a influències orientalitzants presents en altres creacions del pintor. Si bé per als seus contemporanis, i també per a alguns especialistes, l'ús acurat del dibuix connecta Ingres amb l'academicisme neoclàssic, la sensualitat del nu femení i les esmentades reminiscències orientalitzants l'apropen a l'estètica romàntica.
La gran figura es troba representada d'esquenes i no té rostre, ja que el poc que es veu d'ell està en penombra. Per tant, no es tracta d'un retrat concret sinó de la representació de la particular idea de feminitat que propugnava l'artista.
David, el gran pintor neoclàssic francès, considerava Ingres com el seu deixeble predilecte. Tot i això, superada la seva etapa de formació i després de l'elaboració d'obres de temàtica mitològica i heroica, molt del gust del seu mestre, Ingres va decidir no continuar la línia creadora d'aquest, inclinant-se per les escenes íntimes, on el cos femení nu era el gran protagonista. També va desenvolupar el gènere del retrat convertint-se en un artista reclamat per una clientela elitista i fascinada pel seu mètode creador, basat en el predomini del dibuix, el detallisme en les textures i el suau tractament de la llum i el color emprats en el modelat dels volums.
L'obra d'aquest artista va exercir una important influència en pintors posteriors com Degas i Picasso.
Al marge de la pintura comentada, altres quadres importants són Júpiter i Thetis, Odalisca amb esclava, La gran odalisca, Monsieur Bertin i El bany turc.
PINTURA ROMÀNTICA
FRIEDRICH: VIATGER SOBRE UN MAR DE BOIRA (COMENTARI)
El viatger sobre un mar de boira és una obra pictòrica de temàtica paisagística al.legòrica elaborada l'any 1818 pel pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich (1774-1840). Es tracta d'un oli sobre tela que actualment es conserva al Kunsthalle d'Hamburg (Alemanya).
L'obra representa un viatger que es troba a la part alta d'una muntanya elevada mirant un mar de núvols que queda sota ell. El viatger es troba d'esquena i vesteix de negre. Avança una cama i es recolza en un bastó. Es poden veure els pics d'altres muntanyes sortint entre la boira i una serralada a l'horitzó. La gran extensió del cel per sobre d'aqueixes muntanyes cobreix gran part del quadre.
Aquesta obra mostra l'interès de l'artista per la representació d'espais naturals aïllats i de gran bellesa com a símbol de l'aïllament físic i espiritual de l'home davant el món que l'envolta. Es tracta, per tant d'un paisatge que evoca la contemplació i la introspecció espiritual humana davant les forces i la bellesa de la natura. El món material del paisatge muntanyós es percep com a avantsala de la vida eterna, representada pels núvols, la boira i les muntanyes de l'horitzó. El personatge d'esquenes, anònim, contemplant la immensitat d'aqueix espai natural, reforça aquesta percepció.
Friedrich empra una gamma cromàtica freda: negre de la figura central, marró fosc en les roques i gris i blanc en la boira i el cel. Els únics colors càlids apareixen en el primer pla, mentre que en tota la composició hi predomina la perspectiva aèria a través de la qual es van difuminant els contorns i detalls dels motius paisatgístics que es troben en els plans més allunyats de l'espectador. La llum clara i un tant irreal -reflex d'espiritualitat- i el dibuix detallat i la pinzellada acurada són trets formals destacats en l'obra pictòrica d'aquest artista.
Altres obre de Friedrich són: Abadia entre roures, Monjo a la vora del mar, Penya-segats blancs en Rügen, La creu a la muntanya, La lluna sortint a la vora del mar, El mar de gel.
GÉRICAULT: EL RAI DE LA MEDUSA (COMENTARI)
El rai de la Medusa és una obra pictòrica realitzada l'any 1819 per Théodore Géricault (1791-1824), un dels més destacats artistes del Romanticisme. El tema representat es basa en un fet real que el pintor empra com a mitjà de denúncia contra la França de la Restauració, després de la mort de Napoleó. És tracta d'una pintura a l'oli sobre tela de gran format que actualment s'exposa al Museu del Louvre, a París.
L'estiu del 1816 la fragata francesa Medusa va naufragar en aigües del Senegal. Davant la desgràcia, el capità i els oficials varen decidir els bots salvavides i es varen desentendre dels mariners, que consideraven socialment inferiors. Els nàufrags varen construir un rai i restaren a la deriva durant 13 dies. De les 150 persones embarcades solament en varen sobreviure 15; per fer-ho varen haver de suportar les inclemències de la natura i practicar el canibalisme.
A nivell formal podem destacar-les següents tres, alguns dels quals es repeteixen en altres obres d'el pintor:
El predomini dels colors càlids permet l'apropament sensorial i emocional a l'obra.
La pinzellada és densa, de colors violents, la qual cosa fa que els colors destaquin per sobre del dibuix.
L'escena és il.luminada de manera que es crea un efecte de clarobscur força contrastat, fet que demostra la influència de l'obra de Caravaggio. Va emprar betum per aconseguir el color negre, però en tractar-se d'una substància inestable, el llenç va quedar malmès sense remei.
La composició del quadre està organitzada en dues construccions piramidals que s'encreuen. La primera piràmide la dibuixen els vents que inflen el velam juntament amb l'onada gegant que amenaça l'embarcació; la segona és una progressió des de la desesperació fins l'esperança: les figures inferiors són mortes i la piràmide s'alça passant pels moribunds i malalts fins a arribar al personatge del cim, que encarna la recobrada vitalitat davant la perspectiva del rescat (a l'horitzó es veu molt petita la nau Argos que va rescatar els nàufrags, sota el braç de l'home que aixeca el braç amb una tela blanca).
El detallisme amb que foren tractats els nàufrags i la resta de components d'aquesta obra podria indicar que l'autor cerca el màxim realisme. Però Géricault no pretén imitar la natura, cerca denunciar un esdeveniment que va commoure la societat francesa del seu temps. Per fer-ho, l'artista va disposar un embolic de cossos entortolligats que transmetien un sentiment general d'angoixa. La natura, a través de les onades i el cel cobert de núvols, també esdevé protagonista de l'escena intensificant el dramatisme.
En el dramàtic realisme d'aquests cossos hi ha referències a Miquel Àngel, Rubens i Caravaggio, però també hi ha influències de David.
La terrible odissea dels nàufrags de la Medusa va escandalitzar i commoure l'opinió pública francesa, originant un veritable escàndol polític a causa de la personalitat de l'inepte capità, un aristòcrata monàrquic.
Per a Géricault va resultar molt difícil escollir el moment de la tragèdia en què havia de basar-se el quadre. Es va documentar exhaustivament: va parlar amb els supervivents; va omplir el seu taller de restes humanes i va visitar sovint l'hospital per prendre apunts sobre els cadàvers i assolir el cruel realisme que s'observa a la tela. La seva curiositat i la inclinació pels temes d'horror i de violència com a instrument de denúncia van fer que trobés en aquest fet tràgic la manera de fer pública la hipocresia del règim de la Restauració, un règim monàrquic corrupte i retrògrad. El resultat va ser una impressionant al.legoria d'una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó.
Amb El rai de la Medusa es va iniciar el Romanticisme pictòric francès. A més, el fet que el mateix Géricault morís jove i tràgicament,en caure d'un cavall,el va convertí en una figura plenament romàntica. L'obra d'aquest artista ha estat considerada un canvi de direcció en la pintura francesa, semblant al que Goya va representar per a l'espanyola. A partir d'aleshores ja no es varen representar herois capaços de sacrificar-se per la pàtria i la glòria, com en el cas del Jurament dels Horacis de David, sinó que el sentiment popular, la desesperació i la mort varen protagonitzar els quadres d'aquests artistes i del Romanticisme. Géricault girava pàgina, així, al Neoclassicisme.
DELACROIX: LA LLIBERTAT GUIANT EL POBLE (COMENTARI)
La Llibertat guiant el poble és una obra pictòrica realitzada l'any 1830 per Eugène Delacroix (1798-1863), un dels màxims representats del Romanticisme pictòric francès. Es tracta d'una tela de gran format pintada a l'oli, que actualment es troba exposada al Museu del Louvre, a París. El tema representat és un testimoni, entre al.legòric i realista, de la insurrecció popular que va tenir lloc el juliol de 1830 a París i que va desembocar en la caiguda del règim monàrquic francès de la Restauració.
A nivell formal cal assenyalar els següents trets, molts dels quals es repetiran en altres obres d'aquest artista:
Les pinzellades mostren una gran desimboltura i ondulació.
Predominen les tonalitats ocres i grises, tot i que alguns detalls vermellosos destaquen sobre el conjunt. En altres obres els colors càlids i sensuals, per influència de l'escola veneciana del segle XVI i de Rubens, seran un dels aspectes més característics.
La llum que il.lumina el quadre és irreal i destaca la figura al.legòrica de la Llibertat portant la bandera, part del cos del nen del seu costat, el moribund de la jaqueta blava, el mort del marge inferior esquerre i les mans i mitja cara de l'home amb barret. L'efecte lumínic resulta teatral i esdevindrà un dels trets definidors del seu estil.
El color i la llum se supediten a un objectiu més important: potenciar el moviment.
La composició emmarca les figures en una piràmide ascencional en el vèrtex de la qual es troba la bandera francesa, enlairada per la llibertat. Aquest tret remet a la composició de El rai de la Medusa de Géricault. També es veuen paral.lelismes amb aqueixa obra en els morts de la part inferior del llenç.
El tractament compositiu dels personatges crea la sensació de què s'aproximen a l'espectador.
Delacroix mostra una gran admiració per Miquel Àngel i la terribilità dels seus personatges i la va plasmar en alguns dels seus quadres. Pel que fa al color, va apreciar el tractament que varen fer els membres de l'escola veneciana del segle XVI, com Giorgione o Ticià. L'obra de Géricault i de Goya també són importants referents. Però, sens dubte, va admirar per sobre de tots a Rubens, per la vitalitat desbordant i per la profusió decorativa.
Probablement, en un primer moment la intenció de Delacroix en pintar aquest quadre era propagandística, però amb el temps va anar adquirint un sentit més commemoratiu.
La passió que es desprèn dels quadres de Delacroix, la vitalitat desbordant i la vivacitat cromàtica no deixen ningú indiferent; així ho han reconegut artistes com Manet, Cézanne i Picasso. Entre les obres més destacades d'aquest pintor romàntic cal assenyalar les següents: La matança de Quios, Mort de Sardanàpal i La barca de Dante.
TURNER: PLUJA, VAPOR I VELOCITAT (COMENTARI)
Pluja, vapor i velocitat és una obra pictòrica de temàtica paisagística elaborada l'any 1844 per l'artista romàntic britànic Joseph Mallord William Turner (1775-1851). Es tracta d'un llenç pintat a l'oli que actualment s'exposa a la National Gallery de Londres (Regne Unit).
A diferència d'altres pintors de l'època, que menyspreaven la industrialització i no veien en el progrés industrial temes mereixedors de tractament pictòric, Turner admirava la tècnica moderna i per això va pintar una locomotora com a protagonista d'aquesta obra. Tot i això, no es tracta de cap homenatge al ferrocarril ni a la Revolució Industrial. El tren és utilitzat aquí com a recurs per representar un objecte a gran velocitat, per desmaterialitzar la forma.
Turner va realitzar apunts del natural i després va crear el quadre al seu taller. Així, mostra un tren que corre al llarg de les vies. El paisatge està definit molt vagament, com en altres obres del pintor, a base de pinzellades soltes i dinàmiques que recorden la tècnica dels impressionistes.
La llum és tractada amb intensitat i s'empra com a mitjà per transmetre emoció més que una realitat objectiva. Així, els efectes lumínics són canviants i, a través d'empastaments, s'aconsegueix reflectir el fum del ferrocarril i l'aire mateix. D'aquesta manera, els elements sòlids -el tren, el pont- tot just estan insinuats i els seus contorns desapareixen en la boirosa i irreal atmosfera del quadre. Això ho aconseguia aplicant els colors i rascant fins extreure esquemàticament del fons les formes.
Encara que és famós per les seves pintures a l'oli, Turner també és un dels grans mestres de la pintura paisatgista en aquarel.la. És considerat com “el pintor de la llum” i el seu treball es considera un prefaci romàntic a l'Impressionisme.
Altres obres importants són: El Temerari remolcat a dic sec (El darrer viatge del Temerari), El naufragi, L'incendi de les Cambres dels Lords i dels Comuns.
GOYA
GOYA: LA FAMÍLIA DE CARLES IV (COMENTARI)
La família de Carles IV és un retrat col.lectiu pictòric realitzat entre els anys 1800 i 1801 per Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828). Es tracta d'un llenç de gran format pintat a l'oli, que actualment es troba exposat al Museu del Prado. Cronològicament es pot situar dins del període artístic neoclàssic, pero Goya és un creador difícilment classificable en un “isme” determinat.
Quant al tema, hem d'assenyalar que en el retrat realitzat per encàrrec de Carles IV i la seva família Goya representa als retratats sense cap tipus d'adulació. L'artista apareix darrere, immers en la penombra, com un observador independent i en clara al.lusió a Las Meninas de Velázquez.
A nivell formal, cal destacar els següents trets característics, alguns dels quals són presents en altres obres del pintor:
La pinzellada de Goya es mostra vigorosa i solta, mentre que el dibuix té molt poca importància.
L'aspecte cromàtic dels vestits és molt treballat i es basa en els blancs i daurats que harmonitzen amb les tonalitats vermelles i blaves.
L'artista va il.luminar la part dreta del quadre i va deixar que l'altra fos envaïda per una penombra des de la qual el seu rostre mira cap a l'observador. Aquest contrast de llum ajuda a accentuar la brillantor dels vestits, joies i condecoracions.
És tracta d'un retrat col.lectiu que té certes semblances amb Las Meninas de Velázquez i comparteix alguns punts en comú amb el retrat neoclàssic, com l'ordenació vertical de les figures humanes a la manera dels frisos o la manca de moviment. Tot i això, aquesta obra no pot ser reduïda a aquest estil ja que renuncia al dibuix acurat i treballa detingudament el color i l'estudi psicològic dels personatges.
L'obra és ambientada a l'interior d'algun saló de palau decorat amb dos grans quadres no identificats. Els personatges reials estan distribuïts en tres grups:
En el central apareixen el rei i la seva esposa amb els seus dos fills petits.
En el de l'esquerra, el futur Ferran VII, acompanyat de la seva futura muller -que, en no saber-se encara qui seria, amaga el rostre- i darrere un germà seu i la germana del rei. A la part superior s'observa el mateix Goya davant d'un quadre.
En el de la dreta, podem apreciar la presència del germà del rei i de dues filles, el gendre i el nét dels reis.
La composició és superficial, ja que està centrada en el primer pla, i tancada, perquè tots els elements s'adrecen al centre del quadre.
La poca profunditat atorgada a l'escena i la gran quantitat de personatges que hi apareixen potencien la sensació de manca d'espai.
Aquesta tela pertany a l'etapa en què Goya era ja el primer pintor de cambra del monarca, càrrec que li va reportar una situació econòmica important. Durant aquests anys va desenvolupar una intensa tasca com a retratista de la família reial i d'altres personatges de la cort.
L'artista va combinar la percepció penetrant sobre els personatges retratats amb una pintura lliure i esquemàtica que confereix a les seves obres una vivacitat inusual, lluny del naturalisme tradicional de l'art pictòric espanyol.
Va estudiar les obres de Velázquez disponibles a les col.leccions reials, i va procurar reproduir en els seus quadres la llum, l'atmosfera i la manera lliure de pintar de l'artista barroc.
Goya va trigar unes quantes dècades abans no assolí un estil plenament original.
La gran incògnita que planteja aquest llenç és esbrinar quina era la intenció del pintor en fer-lo: caricaturitzar la reialesa espanyola?, una crítica?, o pot ser només retratar-la tal com era, sense cap tipus d'adulació? Alguns afirmen que va aprofitar l'ocasió per fer una sàtira de la família reial. No sembla probable que fos així, ja que els reis van acceptar de bon grat la tela. Segurament l'artista va ser fidel als models i va penetrar en la psicologia dels personatges sense prejudicis pejoratius, tractant-los com a simples mortals.
Tant el rei Carles IV com el seu fill Ferran són representats una passa més endavant que la resta de membres, segurament com a símbol de la seva preeminència. La reina, coneguda per la seva vanitat i intrigues, apareix al centre de la composició, com a mostra del seu paper dominant en la cort espanyola.
Goya néixer a la província de Saragossa l'any 1746 i, després de la seva etapa de formació al taller de José Luzán, es va casar amb la germana del pintor Francisco Bayeu, qui li va facilitar el trasllat a Madrid. Des d'aleshores, Goya es va convertir en un artista prolífic, que va realitzar nombrosos retrats, quadres costumistes, d'esdeveniments contemporanis, gravats, cartrons per a tapissos i frescos de temàtica religiosa. A Madrid, Goya es va convertir en el retratista predilecte de l'aristocràcia i va arribar a ser nomenat pintor reial. A més, va tenir contacte amb els il.lustrats espanyols, alguns dels quals, com Jovellanos o Fernández de Moratín, va retratar.
Amb la invasió napoleònica i la Guerra del Francès, Goya es va debatre entre els seus ideals progressistes i el seu patriotisme. Els excessos comesos per ambdós bàndols el varen impressionar de tal manera que va realitzar alguns dels seus millors quadres, com el 2 de maig (La càrrega dels mamelucs) i Els afusellaments del 3 de maig (Afusellaments de la Moncloa), així com una sèrie de gravats, Els Desastres de la Guerra, descrivint els esmentats excessos.
Després de la guerra, amb el regnat de Ferran VII i la tornada a l'absolutisme, Goya va tenir problemes pels seus ideals constitucionals i va haver de marxar a l'exili a Bordeus (França) on va morir l'any 1828.
Entre les obres més destacades, a part de les ja esmentades, cal assenyalar els treballs de joventut per a les cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i per a la Cartoixa d'Aula Dei, així com els cartrons per a la Reial F'abrica de Tapiços, exemples dels quals són El para-sol o El pelele; nombrosos com els de La Duquesa d'Alba, La família dels ducs d'Osuna, la Maja desnuda i la Maja vestida; els frescos de San Antonio de la Florida; les seves magnífiques sèries d'aiguaforts (gravats), com Els Capritxos, La Tauromàquia, Els Desastres de la Guerra i Els Disbarats; Les pintures negres ubicades en La Quinta del Sordo, com Saturn devorant els seus fills, L'Akelarre, La Baralla a Garrotades; i la seva darrera obra, La lletera d Bordeus.
Goya va rebre la influència d'artistes anteriors com els venecians, Velázquez, Rembrandt o Dürer (gravats). Després de la seva mort, va ser reivindicat pels romàntics (Delacroix), els impressionistes (Manet, entre altres), els expressionistes (concepció de la pintura com a forma d'expressió dels sentiments mitjançant el color), els surrealistes (tractament del món dels somnis) i els fauvistes (alliberament del color de la seva dependència de la realitat). Per a determinats especialistes, Goya inicia el camí de l'art contemporani.
Un exemple de la importància posterior de Goya el tenim en La maja desnuda, que pertany a la mateixa època que el quadre que estem comentant i va servir de referència a Manet per crear Olympia i a Picasso per als seus nus reclinats. Fins aleshores l'únic antecedent de nu femení en l'art espanyol havia estat la Venus del mirall de Velázquez.
GOYA: ELS AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG (COMENTARI)
Els afusellaments dels 2 de maig és una obra pictòrica realitzada l'any 1814 per Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828). Es tracta d'un llenç de gran format pintat a l'oli, que actualment es troba exposat al Museu del Prado. Cronològicament es pot situar dins del període artístic neoclàssic, pero Goya és un creador difícilment classificable en un “isme” determinat.
Aquest quadre narra els afusellaments succeïts després de l'aixecament el 2 de maig de 1808 del poble madrileny contra les tropes napoleòniques invasores. Però el tema veritable transcendeix l'anecdota per denunciar la destucció freda i metòdica de l'ésser humà.
Davant el Neoclassicisme imperant en aquells moments, l'artista prioritza el color, aplicat amb pinzellades ràpides i gruixudes, sobre el dibuix. El particular ús del color, sumat al tractament de la llum, a la composició i a la representació de les figures, reforcen el dramatisme de l'escena descrita:
Els colors emprats són bàsicament marrons, grisos i ocres, sobre els quals destaquen el vermell de la sang i el blanc de la camisa d'un dels afusellats.
La llum és focal i prové d'un fanal situat al centre de la imatge, als peus dels soldats. Aquest focus de llum il.lumina de manera violenta i dramàtica el grup d'afusellats, mentre els soldats i els elements paisatgístics resten en penombra.
En la composició destaca l'equilibri en la disposició de les masses i, tant els afusellats com els soldats apareixen amb els caps aproximadament a l'altura de l'espectador. La proximitat entre els dos grups remarca aqueix dramatisme, intensificat pel fet que els executors, representats quasi d'esquenes, sostenen horitzontalment els fusells sense mostrar els rostres, convertint-se així en una anònima i terrible màquina de matar.
La varietat de gestos dels personatges del grup de l'esquerra de la composició, les incorreccions anatòmiques d'alguns d'ells i els violents contrastos de color, són considerats com a precedent de l'expressionisme i contribueixen a expressar l'horror de l'artista davant el que està descrivint, com farà també en la sèrie de gravats de Els Desastres de la Guerra.
Goya néixer a la província de Saragossa l'any 1746 i, després de la seva etapa de formació al taller de José Luzán, es va casar amb la germana del pintor Francisco Bayeu, qui li va facilitar el trasllat a Madrid. Des d'aleshores, Goya es va convertir en un artista prolífic, que va realitzar nombrosos retrats, quadres costumistes, d'esdeveniments contemporanis, gravats, cartrons per a tapissos i frescos de temàtica religiosa. A Madrid, Goya es va convertir en el retratista predilecte de l'aristocràcia i va arribar a ser nomenat pintor reial. A més, va tenir contacte amb els il.lustrats espanyols, alguns dels quals, com Jovellanos o Fernández de Moratín, va retratar.
Amb la invasió napoleònica i la Guerra del Francès, Goya es va debatre entre els seus ideals progressistes i el seu patriotisme. Els excessos comesos per ambdós bàndols el varen impressionar de tal manera que va realitzar alguns dels seus millors quadres, com el 2 de maig (La càrrega dels mamelucs) i Els afusellaments del 3 de maig (Afusellaments de la Moncloa), així com una sèrie de gravats, Els Desastres de la Guerra, descrivint els esmentats excessos.
Després de la guerra, amb el regnat de Ferran VII i la tornada a l'absolutisme, Goya va tenir problemes pels seus ideals constitucionals i va haver de marxar a l'exili a Bordeus (França) on va morir l'any 1828.
Entre les obres més destacades, a part de les ja esmentades, cal assenyalar els treballs de joventut per a les cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i per a la Cartoixa d'Aula Dei, així com els cartrons per a la Reial Fàbrica de Tapiços, exemples dels quals són El para-sol o El pelele; nombrosos com els de La Duquesa d'Alba, La família dels ducs d'Osuna, la Maja desnuda i la Maja vestida; els frescos de San Antonio de la Florida; les seves magnífiques sèires d'aiguaforts (gravats), com Els Capritxos, La Tauromàquia, Els Desastres de la Guerra i Els Disbarats; Les pintures negres ubicades en La Quinta del Sordo, com Saturn devorant els seus fills, L'Akelarre, La Baralla a Garrotades; i la seva darrera obra, La lletera d Bordeus.
Goya va rebre la influència d'artistes anteriors com els venecians, Velázquez, Rembrandt o Dürer (gravats). Després de la seva mort, va ser reivindicat pels romàntics (Delacroix), els impressionistes (Manet, entre altres), els expressionistes (concepció de la pintura com a forma d'expressió dels sentiments mitjançant el color), els surrealistes (tractament del món dels somnis) i els fauvistes (alliberament del color de la seva dependència de la realitat). Per a determinats especialistes, Goya inicia el camí de l'art contemporani.
ALTRES APRECIACIONS TEÒRIQUES QUE ES PODEN INCLOURE EN AMBDÓS COMENTARIS.
Goya néixer a la província de Saragossa l'any 1746 i, després de la seva etapa de formació al taller de José Luzán, es va casar amb la germana del pintor Francisco Bayeu, qui li va facilitar el trasllat a Madrid. Des d'aleshores, Goya es va convertir en un artista prolífic, que va realitzar nombrosos retrats, quadres costumistes, d'esdeveniments contemporanis, gravats, cartrons per a tapissos i frescos de temàtica religiosa. A Madrid, Goya es va convertir en el retratista predilecte de l'aristocràcia i va arribar a ser nomenat pintor reial. A més, va tenir contacte amb els il.lustrats espanyols, alguns dels quals, com Jovellanos o Fernández de Moratín, va retratar.
Amb la invasió napoleònica i la Guerra del Francès, Goya es va debatre entre els seus ideals progressistes i el seu patriotisme. Els excessos comesos per ambdós bàndols el varen impressionar de tal manera que va realitzar alguns dels seus millors quadres, com el 2 de maig (La càrrega dels mamelucs) i Els afusellaments del 3 de maig (Afusellaments de la Moncloa), així com una sèrie de gravats, Els Desastres de la Guerra, descrivint els esmentats excessos.
Després de la guerra, amb el regnat de Ferran VII i la tornada a l'absolutisme, Goya va tenir problemes pels seus ideals constitucionals i va haver de marxar a l'exili a Bordeus (França) on va morir l'any 1828.
La seva tècnica pictòrica es caracteritza pels següents trets característics:
El predomini del color sobre la forma, amb una paleta clara i lluminosa en els cartons de tapissos, que es carrega de tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i que es va enfosquint progressivament al final de la seva vida fins arribar a Les pintures negres.
La tècnica d'aplicació de la pasta va evolucionant cap a pinzellades soltes i textures molt gruixades, clar antecedent de l'Impressionisme.
(Al marge d'aquestes característiques, s'ha de tenir en compte les analitzades en els dos comentaris concrets).
Entre les obres més destacades, a part de les ja esmentades, cal assenyalar:
Els treballs de joventut per a les cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i els cartrons per a la Real Fábrica de Tapices, exemples dels quals són El para-sol o El pelele.
Nombrosos retrats de la família reial i de la noblesa, com La família de Carles IV, La Duquesa d'Alba, La família dels ducs d'Osuna, la Maja desnuda i la Maja vestida.
Els frescos de San Antonio de la Florida, on va crear una atmosfera inquietant i onírica
Les seves magnífiques sèries d'aiguaforts (gravats), com Els Capritxos, La Tauromàquia, Els Desastres de la Guerra i Els Disbarats. Goya va emprar aquesta tècnica per plasmar la seva visió crítica de la realitat que l'envoltava, fent ús d'una ironia mordaç i despietada.
Les pintures negres ubicades en La Quinta del Sordo, la seva modesta llar abans de l'exili a França, anomenada així perquè en aquesta època l'artista, després d'una llarga malaltia, s'havia quedat sord. Entre aquestes pintures podem assenyalar Saturn devorant els seus fills, L'Akelarre, La Baralla a Garrotades. Amb una iconografia molt variada i poc unitària, i amb una gran llibertat tècnica, Goya s'endinsa, com fa en la sèrie de gravats de Els Disbarats, en el món irracional dels somnis i la bogeria, com a reflex de la seva agitació interna.
La seva darrera obra, La lletera de Bordeus, clar antecedent de l'Impressionisme.
Goya va rebre la influència d'artistes anteriors com els venecians, Velázquez, Rembrandt o Dürer (gravats). Després de la seva mort, va ser reivindicat pels romàntics (Delacroix), els impressionistes (Manet, entre altres), els expressionistes (concepció de la pintura com a forma d'expressió dels sentiments mitjançant el color), els surrealistes (tractament del món dels somnis) i els fauvistes (alliberament del color de la seva dependència de la realitat). Per a determinats especialistes, Goya inicia el camí de l'art contemporani.
IMPRESSIONISME
A partir de la dècada de 1860.
Conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat.
Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet.
Influència de la fotografia i del gravat japonès.
A partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura.
També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic.
El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà.
Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
Característiques generals.
Es pot considerar el primer moviment artístic contemporani.
Va emprendre una modernització formal profunda.
Preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
Pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
La supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color.
La forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
La juxtaposició de taques de color.
El pintor tot sovint no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
La captació de realitats instantànies.
S'intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
Una tècnica d'execució ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
L'adopció de punts de vista i enquadraments insòlits, similars als que proporciona la visió a través d'una càmara fotogràfica:
Motius descentrats o tallats per les vores del quadre.
Angles de visió lateral.
Picats o contrapicats.
Influència dels gravats japonesos.
La pèrdua d'importància del tema en favor del tractament.
Com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social.
Representació de temes banals i quotidians.
La pintura s'allibera del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
MANET (1822-1883): DINAR CAMPESTRE (COMENTARI)
És una obra pictòrica que mostra una escena quotidiana i íntima emmarcada en un suggerent espai paisatgístic. Es tracta d'un llenç pintat a l'oli de gran format elaborat per l'artista francès Manet (1822-1883), considerat un dels precursors i inspiradors de l'Impressionisme.
Manet va rebre una formació tradicional i va estudiar a fons els antics mestres, en especial Velázquez i Goya, la influència dels quals és evident en algunes de les seves obres. Malgrat que no va voler formar part del cercle de pintors impressionistes, en les exposicions col.lectives dels quals mai no va participar, la seva obra va ser per a ells objecte d'admiració i punt de referència, de manera que es pot considerar, en certa manera, l'inspirador del nou estil. Malgrat tot, poques de les seves obres són pròpiament impressionistes.
Dinar Campestre va ser exposada al Saló dels Refusats del 1863 i va donar una gran celebritat a Manet per l'escàndol que va causar.
La mentalitat de la burgesia conservadora estava disposada a admetre el nu femení en escenes mitològiques o en una figura al.legòrica, però el considerava immoral i inacceptable en una escena contemporània banal, en què apareixia la dona amb tota la naturalitat asseguda al costat de dos homes vestits correctament.
A més, al caràcter escandalós del tema, s'hi afegia un insòlit tractament formal:
Les grans taques de colors, sense tons intermedis, substitueixen el tradicional modelat basat en el clarobscur.
La disposició de les figures es l'espai no sembla que obeeixi a cap regla perspectiva, ja que l'espai és pla i la dona nua sembla que estigui suspesa a l'aire.
El conjunt transmet la sensació d'estar inacabat, de ser un esbós.
L'artista mostra preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
També mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color.
La juxtaposició de taques de color és converteix en un element essencial.
L'artista sembla captar una realitat immediata.
Intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
Una tècnica d'execució ràpida i de pinzellada solta. A Manet no l'interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Per tant en aquesta obra és evident la pèrdua d'importància del tema en favor del tractament.
Com els pintors realistes, Manet va renegar dels grans temes i va fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. Així alliberava la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
L'obra està inspirada en el Concert campestre de Giorgione. Malgrat això, Manet hi dóna un tractament tant diferent que trenca amb la pesada càrrega de veneració als clàssics imposada per l'academicisme.
Altres obres de Manet són: Afusellament de l'Emperador Maximilià, Olympia, La Lectura, Pífan, Retrat d'Emile Zola, Un bar en el Folies-Berger...
MONET: CATEDRAL DE RUEN (COMENTARI)
Catedral de Ruen és una obra pintòrica de tema paisagístic urbà realitzada per l'artista impressionista francès Claude Monet (1840-1926). Es tracta d'una sèrie de pintures a l'oli sobre llenç -18 en total- que aquest pintor va realitzar entre 1892 i 1894. Actualment s'exposa al Museu d'Orsay a París.
L'interès de Monet per captar la instantaneïtat i els efectes de la llum sobre els colors segons el moment del dia o les estacions de l'any, el va dur a executar sèries com aquesta, en la qual cada tela mostra l'aspecte de la catedral en diferents hores.
Per fer-les, va llogar una casa des de les finestres de la qual es pogués veure la catedral, i esperava que arribés el moment adequat, de manera que executava diversos quadres simultàniament, passant de l'un a l'altre en el moment en què variaven les condicions de llum.
Formalment aquesta obra presenta els següents trets característics de la pintura impressionista:
Mostra una profunda preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
És un clar exemple de pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir, sens dubte els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident la supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color, per la qual cosa la forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
Un altre tret remarcable és la juxtaposició de taques de color. Monet no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
Aquesta sèrie, com ja hem indicat, persegueix la captació de realitats instantànies. L'artista intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
La tècnica d'execució és ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Monet dóna importància al tractament per sobre del tema. De fet, com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. L'artista en qüestió es va centrar en la representació de temes banals i quotidians, alliberant la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
Considerat el primer moviment artístic contemporani, l'Impressionisme es va desenvolupar a partir de la dècada de 1860. Estava integrat per un conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat. Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet. En aquesta època va ser molt important la influència de la fotografia i del gravat japonès, sobretot a partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura. També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic. El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà. Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
Altres obres de Monet són: Camp florint en Argenteuil, La Grenouillère, Nimfees, Nimfees harmonia en verd, Estació Saint-Lazare.
RENOIR: EL BALL DEL MOULIN DE LA GALETTE (COMENTARI)
El ball del Moulin de la Galette és una obra pictòrica de temàtica costumista realitzada l'any 1876 per l'artista impressionista francès Auguste Renoir (1841-1919). Es tracta d'un llenç pintat a l'oli que actualment s'exposa al Museu d'Orsay a París.
El Moulin de la Galette era un antic molí convertit en establiment de diversió en el popular barri parisenc de Montmatre, on acudia gent senzilla a ballar les tardes de diumenge. La pintura representa un d'aquests balls un dia d'estiu. Amb una pinzellada ràpida, Renoir capta els efectes del sol que es filtra entre les fulles i produeix una combinació vibrant de llums i ombres. L'aportació principal de Renoir al moviment impressionista va ser plasmar, de fet, la llum sobre el cos humà en escenes plenes de vitalitat i alegria, com la que estem comentant.
Formalment aquesta obra presenta els següents trets característics de la pintura impressionista:
Mostra una profunda preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
És un clar exemple de pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir, sens dubte els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident la supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color, per la qual cosa la forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
Un altre tret remarcable és la juxtaposició de taques de color. Monet no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
Aquesta sèrie, com ja hem indicat, persegueix la captació de realitats instantànies. L'artista intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
La tècnica d'execució és ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Monet dóna importància al tractament per sobre del tema. De fet, com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. L'artista en qüestió es va centrar en la representació de temes banals i quotidians, alliberant la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
Considerat el primer moviment artístic contemporani, l'Impressionisme es va desenvolupar a partir de la dècada de 1860. Estava integrat per un conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat. Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet. En aquesta època va ser molt important la influència de la fotografia i del gravat japonès, sobretot a partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura. També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic. El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà. Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
Altres obres de Renoir són: El gronxador, Nu, Dinar dels romers, Dona després del bany, Alphonsine.
RODIN: EL PENSADOR (COMENTARI)
El Pensador és una escultura feta en bronze de temàtica al.legòrica realitzada, a partir de la tècnica del buidatge, l'any 1880 per Auguste Rodin (1840-1917), artista l'obra del qual és coetània de l'Impressionisme i el postimpressionisme. Actualment es troba exposada al Museu Rodin de París.
Rodin va rebre l'any 1880 l'encàrrec oficial de fer una porta monumental per al futur Museu de les Arts Decoratives de París, que no es va arribar a construir. La va anomenar La porta de l'infern, inspirant-se en la Divina Comèdia de Dante, i integrava quasi dues-centes figures de diferents mides. Moltes van acabar sent obres independents, com l'escultura que estem comentant, que havia d'ubicar-se a la llinda de la porta.
Rodin havia pensat anomenar-la El poeta i identificar-la amb Dante, però finalment va preferir que simbolitzés l'home pensant. La seva forma recorda el Pensiero de les Tombes Medícees de Florència, obra de Miquel Àngel.
La combinació de superfícies rugoses i polides i la multiplicitat de plans produeix un joc canviant de llums i ombres que relaciona aquesta escultura amb les preocupacions pictòriques dels impressionistes.
Per a Rodin l'artista no havia de ser esclau del model real; més bé, l'artista escollia, segons el seu criteri, l'objecte a representar i per mitjà de la seva imaginació era capaç de modificar-lo per crear una imatge nova a ulls del món. Anatòmicament, les seves figures no presenten una clara lògica en les proporcions, ja que aquestes són utilitzades per comunicar sentiments.
El procés creador emprat per Rodin es fonamenta, com ja s'ha esmentat, en la tècnica de buidatge. Primer de tot elaborava un model en guix al qual aplicava el buidatge i, a continuació, l'omplia de bronze fos. Després eliminava el guix i quedava la forma metàl.lica definitiva. A través d'aquest procediment, criticava l'escultura academicista, que donava la màxima importància a l'ús del marbre.
S'ha considerat Rodin el més gran escultor després de Bernini i un dels iniciadors de la renovació escultòrica del segle XX. Va trencar amb l'academicisme imperant en l'escultura del seu temps i va obrir camins a noves formes expressives, amb una obra variada en què s'aprecien diverses influències, algunes de les quals són identificables en l'obra comentada:
La pintura impressionista, amb la predilecció per la llum, que va traduir al llenguatge escultòric per mitjà de la combinació de superfícies rugoses i polides, i una gran profusió de plans per obtenir efectes lumínics canviants.
L'escultura renaixentista, en particular de Miquel Àngel, amb el seu interès per la figura humana.
Les peces mutilades del l'art antic, en què va descobrir l'atractiu del fragment (torsos, mans, etc.) o de la figura inacabada com a obra d'art final, i no com a mer estudi preparatori. En aquest aspecte també hi va influir l'obra de Miquel Àngel.
Altres obres de Rodin són: Les portes de l'infern, Els burgesos de Calais, El petó, Balzac.
EL POSTIMPRESSIONISME
EDGAR DEGAS (1834-1917)
Formació acadèmica.
Estil molt personal: ni la seva tècnica ni el seu estil es varen ajustar del tot als plantejaments generals de l'Impressionisme.
Mai va pintar del natural i va concedir una gran importància al dibuix.
Tenia predilecció per la figura humana, en interiors urbans i amb il.luminació artificial.
Sovint les seves obres presenten enquadraments insòlits, que suggereixen més la visió d'una càmara fotogràfica que no pas la d'un pintor.
El va atreure especialment la captació de l'instant fugaç de la figura en moviment.
Va fer molts quadres amb tes temes principals:
Ballarines
Carreres de cavalls
Dones rentant-se
Exemples d'obres: L'absenta, L'estrella, El gibrell, En les carreres davant les tribunes.
EL PUNTILLISME O DIVISIONISME
Hi ha especialistes que els consideren com a neoimpressionistes, limitant l'ús del concepte de postimpressionisme per a altres pintors.
Conjunt d'artistes que, després de la disgregació del grup de pintors impressionistes a partir de 1880, varen optar per aplicar més rigorosament els descobriments científics sobre la llum i el color.
La seva tècnica consistia a dividir les masses de color en punts de colors purs juxtaposats a altres de colors complementaris, de manera que l'espectador, en observar-los des de lluny, els barregés en la retina.
Aquest procediment, basat en els coneixements científics descoberts en el camp de l'òptica, és va aplicar amb el màxim rigor i va substituir la tradicional barreja de colors a la paleta.
A conseqüència d'aquesta tècnica, l'execució de l'obra esdevenia una construcció premeditada i laboriosa que annul.lava completament l'espontaneïtat que havia caracteritzat l'Impressionisme.
El principal teòric va ser Paul Signac, però la figura més destacada va ser George Seurat (1859-1891), la influència del qual es va estendre a algunes obres d'altres grans pintors, com Gauguin o Van Gogh.
Exemples d'obres de Seurat: Un diumenge d'estiu a l'Illa de la Grande Jatte, Bany a Asnières, El circ, Les models.
ELS POSTIMPRESSIONISTES: CAP A L'ART DEL SEGLE XX
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil).
El color és el principal instrument expressiu.
PAUL CÉZANNE: ELS JUGADORS DE CARTES (COMENTARI)
Els jugadors de cartes és una obra pictòrica de temàctica costumista realitzada cap al 1880, per l'artista postimpressionista francès Paul Cézanne (1839-1906). es tracta d'un llenç pintat a l'oli que es troba actualment exposat al Museu d'Orsay a París.
Pertany a una sèrie d'obres dedicada a la representació de jugadors de cartes, que va pintar en la dècada de 1880. En aquests quadres, tant les figures com la composició en conjunt presenten una estructura composta per formes geomètriques elementals, mentre el color es posa al servei de la definició dels volums i de les formes de la realitat.
Com a mostra del seu contacte amb els pintors impressionistes, Cézanne aprèn l'observació directa de la natura i la importància de la llum, que ell empra per modelar formes quasi planes d'extracció geomètrica. Com s'observa en aquesta obra, el pintor mostra major interès per l'estructura i el volum de les formes. D'aquesta manera, el color es posa al servei de la forma. Exemple d'això és que la representació espacial i el tractament de les figures i objectes representats es defineixen per mitjà de la juxtaposició i superposició de taques geomètriques de diferents colors o de diferents gradacions tonals, predominant els vermellosos, terres i ocres.
Com a resultat d'aquesta concepció artística, Cézanne no treballa ràpid, sinó que la seva obra és fruit d'un treball lent i reflexiu per representar l'estructura permanent de les coses, que en la seva opinió es poden reduir a mòduls fonamentals: esferes, cons, cilindres i altres formes geomètriques. Tot això és fa evident en la representació de les diferents parts del cossos dels jugadors, que semblen tractades de manera independent i amb un modelat quasi pla, degut a l'ús d'una llum homogènia que no busca importants contrastos volumètrics. Consegüentment, totes les formes se sotmeten, com hem indicat, a una estricta ordenació geomètrica.
A més també es perceptible que l'artista trenca amb les lleis de la perspectiva, acceptades des del Renaixement, combinant diversos punts de vista i sense situar elements indicadors de la profunditat espacial.
Cézanne també va pintar paisatges, natures mortes i figures humanes, sovint
fent versions diferents d'un mateix tema, on el tractament formal a base d'elements geomètrics de colors purs, cada vegada més sintètics, serà el seu principal tret definidor. Així, la seva manera de pintar va preparar el camí al cubisme i, en general, a tots els corrents artístics del segle XX interessats en l'estructura formal de la realitat.
Altres obres de la seva autoria són: Una moderna Olympia, Bodegó amb cortina, La muntanya Sainte-Victoire, Bodegó amb pomes i taronges, Les grans banyistes.
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil). Com s'ha pogut analitzar en aquest comentari, el color és el principal instrument expressiu.
VINCENT VAN GOGH: NIT ESTELADA (COMENTARI)
Nit estelada és una obra pictòrica de temàtica paisatgística realitzada l'any 1889 per l'artista postimpressionista holandès Vincent Van Gogh (1853-1890). Es tracta d'un llenç pintat a l'oli que actualment s'exposa al Museu d'Art Modern de Nova York, EUA.
Aquesta famosa escena és una de les més vigoroses i suggerents realitzades per aquest pintor. En poques obres ha mostrat la natura amb tanta força com aquí. A l'època en què la va pintar, Van Gogh es trobava reclòs al manicomi de Saint-Rémy des del mes de maig de 1889 i mostra en aquesta obra el que contemplava des de la seva finestra. La nit li havia atret sempre perquè es tractava d'una llum diferent que podia plasmar en una tela com a vehicle expressiu del seu estat mental.
La llum procedent de les estrelles es representada com a puntes embolicades en un halo lluminós al seu voltant, obtingut a partir d'una pinzellada molt personal a base d'espirals que dominen el cel i els xiprers de primer pla, prenent com a inspiració la pintura puntillista de Seurat i l'estampa japonesa. Al fons s'aprecia la silueta d'un poble amb la llarga agulla de la torre de l'església presidint el conjunt. La línia del contorn dels edificis estan marcades amb gruixuts traços de tons foscos, igual que les muntanyes que recorden la tècnica emprada per Gauguin. Els tons que Van Gogh utilitza són comuns a totes les obres d'aquest període: malves, morats i grocs que mostren l'estat d'ànim de l'artista.
D'origen holandès, la seva visió apassionada de la vida, que el va dur a la bogeria i al suïcidi, es reflecteix en l'obra com una veritable expressió del seu drama interior.
Cap al 1880 va iniciar la trajectòria com a pintor sota la influència de la tradició holandesa i la pintura realista de Millet. Les primeres pintures que va fer manifesten un interès per la vida quotidiana de la gent humil, camperols o obrers (ell mateix va ser predicador en un poble de miners), en ambients sòrdids i d'extrema pobresa. Però l'any 1886 es va traslladar a París, on el seu germà Théo, empleat en una galeria de pintura, el va introduir en el món artístic.
El contacte amb els impressionistes va influir en el seu estil, com es pot observar en Nit estelada. Així, va desenvolupar el paisatge com a temàtica principal i va compartir la fascinació pels gravats japonesos, que va imitar en algunes obres. A més, va desenvolupar el retrat i es va sentir atret, com hem esmentat, pel puntillisme de Seurat, tot i que no d'una manera sistemàtica.
L'any 1888 es va establir a Arle, al sud de França, buscant climes i paisatges més lluminosos, i allà va desenvolupar un estil personal i madur, els trets essencials del qual són observables, com hem pogut comprovar, en el quadre que estem comentat:
Colors molt vius i contrastats.
Pinzellades sinuoses i pastoses, que transmeten a la natura que ell pinta l'agitació del seu esperit turmentat.
Davant l'agreujament de la malaltia mental que tenia, va ingressar en un manicomi, i al cap de pocs mesos de marxar-ne es va suïcidar.
Van Gogh va fer de la pintura un vehicle d'intensa emotivitat i va posar el color al servei de l'expressió. D'aquest artista van partir altres corrents pictòrics com l'expressionisme.
Entre les seves obres més destacades cal assenyalar: Els menjadors de patates, Dona al cafè de Tambourin, El pagès Patience Escalier, Gerro amb dotze gira-sols, diversos Autoretrats, El doctor Paul Gachet, El dormitori de Van Gogh a Arle, La italiana, Lliris, L'església d'Auvers-sur-Oise, Camp de blat amb corbs.
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil). Com s'ha pogut analitzar en aquest comentari, el color és el principal instrument expressiu.
A partir de la dècada de 1860.
Conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat.
Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet.
Influència de la fotografia i del gravat japonès.
A partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura.
També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic.
El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà.
Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
Característiques generals.
Es pot considerar el primer moviment artístic contemporani.
Va emprendre una modernització formal profunda.
Preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
Pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
La supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color.
La forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
La juxtaposició de taques de color.
El pintor tot sovint no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
La captació de realitats instantànies.
S'intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
Una tècnica d'execució ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
L'adopció de punts de vista i enquadraments insòlits, similars als que proporciona la visió a través d'una càmara fotogràfica:
Motius descentrats o tallats per les vores del quadre.
Angles de visió lateral.
Picats o contrapicats.
Influència dels gravats japonesos.
La pèrdua d'importància del tema en favor del tractament.
Com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social.
Representació de temes banals i quotidians.
La pintura s'allibera del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
MANET (1822-1883): DINAR CAMPESTRE (COMENTARI)
És una obra pictòrica que mostra una escena quotidiana i íntima emmarcada en un suggerent espai paisatgístic. Es tracta d'un llenç pintat a l'oli de gran format elaborat per l'artista francès Manet (1822-1883), considerat un dels precursors i inspiradors de l'Impressionisme.
Manet va rebre una formació tradicional i va estudiar a fons els antics mestres, en especial Velázquez i Goya, la influència dels quals és evident en algunes de les seves obres. Malgrat que no va voler formar part del cercle de pintors impressionistes, en les exposicions col.lectives dels quals mai no va participar, la seva obra va ser per a ells objecte d'admiració i punt de referència, de manera que es pot considerar, en certa manera, l'inspirador del nou estil. Malgrat tot, poques de les seves obres són pròpiament impressionistes.
Dinar Campestre va ser exposada al Saló dels Refusats del 1863 i va donar una gran celebritat a Manet per l'escàndol que va causar.
La mentalitat de la burgesia conservadora estava disposada a admetre el nu femení en escenes mitològiques o en una figura al.legòrica, però el considerava immoral i inacceptable en una escena contemporània banal, en què apareixia la dona amb tota la naturalitat asseguda al costat de dos homes vestits correctament.
A més, al caràcter escandalós del tema, s'hi afegia un insòlit tractament formal:
Les grans taques de colors, sense tons intermedis, substitueixen el tradicional modelat basat en el clarobscur.
La disposició de les figures es l'espai no sembla que obeeixi a cap regla perspectiva, ja que l'espai és pla i la dona nua sembla que estigui suspesa a l'aire.
El conjunt transmet la sensació d'estar inacabat, de ser un esbós.
L'artista mostra preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
També mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color.
La juxtaposició de taques de color és converteix en un element essencial.
L'artista sembla captar una realitat immediata.
Intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
Una tècnica d'execució ràpida i de pinzellada solta. A Manet no l'interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Per tant en aquesta obra és evident la pèrdua d'importància del tema en favor del tractament.
Com els pintors realistes, Manet va renegar dels grans temes i va fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. Així alliberava la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
L'obra està inspirada en el Concert campestre de Giorgione. Malgrat això, Manet hi dóna un tractament tant diferent que trenca amb la pesada càrrega de veneració als clàssics imposada per l'academicisme.
Altres obres de Manet són: Afusellament de l'Emperador Maximilià, Olympia, La Lectura, Pífan, Retrat d'Emile Zola, Un bar en el Folies-Berger...
MONET: CATEDRAL DE RUEN (COMENTARI)
Catedral de Ruen és una obra pintòrica de tema paisagístic urbà realitzada per l'artista impressionista francès Claude Monet (1840-1926). Es tracta d'una sèrie de pintures a l'oli sobre llenç -18 en total- que aquest pintor va realitzar entre 1892 i 1894. Actualment s'exposa al Museu d'Orsay a París.
L'interès de Monet per captar la instantaneïtat i els efectes de la llum sobre els colors segons el moment del dia o les estacions de l'any, el va dur a executar sèries com aquesta, en la qual cada tela mostra l'aspecte de la catedral en diferents hores.
Per fer-les, va llogar una casa des de les finestres de la qual es pogués veure la catedral, i esperava que arribés el moment adequat, de manera que executava diversos quadres simultàniament, passant de l'un a l'altre en el moment en què variaven les condicions de llum.
Formalment aquesta obra presenta els següents trets característics de la pintura impressionista:
Mostra una profunda preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
És un clar exemple de pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir, sens dubte els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident la supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color, per la qual cosa la forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
Un altre tret remarcable és la juxtaposició de taques de color. Monet no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
Aquesta sèrie, com ja hem indicat, persegueix la captació de realitats instantànies. L'artista intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
La tècnica d'execució és ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Monet dóna importància al tractament per sobre del tema. De fet, com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. L'artista en qüestió es va centrar en la representació de temes banals i quotidians, alliberant la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
Considerat el primer moviment artístic contemporani, l'Impressionisme es va desenvolupar a partir de la dècada de 1860. Estava integrat per un conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat. Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet. En aquesta època va ser molt important la influència de la fotografia i del gravat japonès, sobretot a partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura. També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic. El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà. Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
Altres obres de Monet són: Camp florint en Argenteuil, La Grenouillère, Nimfees, Nimfees harmonia en verd, Estació Saint-Lazare.
RENOIR: EL BALL DEL MOULIN DE LA GALETTE (COMENTARI)
El ball del Moulin de la Galette és una obra pictòrica de temàtica costumista realitzada l'any 1876 per l'artista impressionista francès Auguste Renoir (1841-1919). Es tracta d'un llenç pintat a l'oli que actualment s'exposa al Museu d'Orsay a París.
El Moulin de la Galette era un antic molí convertit en establiment de diversió en el popular barri parisenc de Montmatre, on acudia gent senzilla a ballar les tardes de diumenge. La pintura representa un d'aquests balls un dia d'estiu. Amb una pinzellada ràpida, Renoir capta els efectes del sol que es filtra entre les fulles i produeix una combinació vibrant de llums i ombres. L'aportació principal de Renoir al moviment impressionista va ser plasmar, de fet, la llum sobre el cos humà en escenes plenes de vitalitat i alegria, com la que estem comentant.
Formalment aquesta obra presenta els següents trets característics de la pintura impressionista:
Mostra una profunda preocupació pels valors plàstics de la pintura per sobre del missatge o contingut.
És un clar exemple de pràctica de la pintura <<a l'aire lliure>>, fora del taller.
Mostra interès prioritari per la llum i els seus efectes, al qual varen contribuir, sens dubte els recents descobriments científics sobre la llum i el color, com també la influència de la fotografia, que havia demostrat que és la llum la que defineix l'objecte.
És evident la supressió quasi total de la línia i del dibuix en favor de la taca de color, per la qual cosa la forma precisa dels motius és secundària i tendeix a esvair-se.
Un altre tret remarcable és la juxtaposició de taques de color. Monet no barreja els colors a la paleta, sinó que els juxtaposa a la tela en petites pinzellades perquè sigui l'observador que les fongui a la retina en contemplar l'obra des de lluny.
Aquesta sèrie, com ja hem indicat, persegueix la captació de realitats instantànies. L'artista intenta plasmar en la pintura el que és fugaç, momentani, cosa que denota la influència de la fotografia, amb la seva capacitat de retenir una imatge fugaç i paralitzar-la en el temps.
La tècnica d'execució és ràpida i de pinzellada solta.
Aquesta manera de pintar està condicionada per la pràctica de la pintura a l'aire lliure i per la necessitat d'acabar el quadre abans que canviïn les condicions de llum.
No interessava el detall realista, sinó la impressió general del moment.
Monet dóna importància al tractament per sobre del tema. De fet, com els pintors realistes, els impressionistes varen renegar dels grans temes i varen fixar l'atenció en la realitat immediata, però sense cap missatge social. L'artista en qüestió es va centrar en la representació de temes banals i quotidians, alliberant la pintura del seu tradicional caràcter narratiu o literari.
Considerat el primer moviment artístic contemporani, l'Impressionisme es va desenvolupar a partir de la dècada de 1860. Estava integrat per un conjunt d'artistes que varen fer una exposició col.lectiva independent l'any 1874, al marge dels Salons, on se solien fer les exposicions oficials acceptades per la societat. Els crítics tractaren amb menyspreu l'obra d'aquests artistes, els quals varen ser anomenats despectivament impressionistes arrel de la tècnica emprada en una de les obres exposades, Impressió, sol naixent de Monet. En aquesta època va ser molt important la influència de la fotografia i del gravat japonès, sobretot a partir de l'Exposició Universal de parís de 1867, es va consolidar la nova tècnica fotogràfica, revolucionant completament els plantejaments del dibuix i de la pintura. També en aqueixa Exposició, es va instal.lar un pavelló dedicat al Japó, on s'exhibien cent gravats fets al país asiàtic. El comerç amb Japó havia provocat a tot Europa una curiositat febril per tot el que provingués d'aquell país llunyà. Els gravats oferien una visió poètica i plàcida del paisatge o de la vida quotidiana, per mitjà d'enquadraments i angles de visió inusuals que oferien una manera diferent de mirar la realitat.
A partir del 1880, el grup es va dissoldre, una vegada alguns dels artistes aconseguiren fama i reconeixement.
Altres obres de Renoir són: El gronxador, Nu, Dinar dels romers, Dona després del bany, Alphonsine.
RODIN: EL PENSADOR (COMENTARI)
El Pensador és una escultura feta en bronze de temàtica al.legòrica realitzada, a partir de la tècnica del buidatge, l'any 1880 per Auguste Rodin (1840-1917), artista l'obra del qual és coetània de l'Impressionisme i el postimpressionisme. Actualment es troba exposada al Museu Rodin de París.
Rodin va rebre l'any 1880 l'encàrrec oficial de fer una porta monumental per al futur Museu de les Arts Decoratives de París, que no es va arribar a construir. La va anomenar La porta de l'infern, inspirant-se en la Divina Comèdia de Dante, i integrava quasi dues-centes figures de diferents mides. Moltes van acabar sent obres independents, com l'escultura que estem comentant, que havia d'ubicar-se a la llinda de la porta.
Rodin havia pensat anomenar-la El poeta i identificar-la amb Dante, però finalment va preferir que simbolitzés l'home pensant. La seva forma recorda el Pensiero de les Tombes Medícees de Florència, obra de Miquel Àngel.
La combinació de superfícies rugoses i polides i la multiplicitat de plans produeix un joc canviant de llums i ombres que relaciona aquesta escultura amb les preocupacions pictòriques dels impressionistes.
Per a Rodin l'artista no havia de ser esclau del model real; més bé, l'artista escollia, segons el seu criteri, l'objecte a representar i per mitjà de la seva imaginació era capaç de modificar-lo per crear una imatge nova a ulls del món. Anatòmicament, les seves figures no presenten una clara lògica en les proporcions, ja que aquestes són utilitzades per comunicar sentiments.
El procés creador emprat per Rodin es fonamenta, com ja s'ha esmentat, en la tècnica de buidatge. Primer de tot elaborava un model en guix al qual aplicava el buidatge i, a continuació, l'omplia de bronze fos. Després eliminava el guix i quedava la forma metàl.lica definitiva. A través d'aquest procediment, criticava l'escultura academicista, que donava la màxima importància a l'ús del marbre.
S'ha considerat Rodin el més gran escultor després de Bernini i un dels iniciadors de la renovació escultòrica del segle XX. Va trencar amb l'academicisme imperant en l'escultura del seu temps i va obrir camins a noves formes expressives, amb una obra variada en què s'aprecien diverses influències, algunes de les quals són identificables en l'obra comentada:
La pintura impressionista, amb la predilecció per la llum, que va traduir al llenguatge escultòric per mitjà de la combinació de superfícies rugoses i polides, i una gran profusió de plans per obtenir efectes lumínics canviants.
L'escultura renaixentista, en particular de Miquel Àngel, amb el seu interès per la figura humana.
Les peces mutilades del l'art antic, en què va descobrir l'atractiu del fragment (torsos, mans, etc.) o de la figura inacabada com a obra d'art final, i no com a mer estudi preparatori. En aquest aspecte també hi va influir l'obra de Miquel Àngel.
Altres obres de Rodin són: Les portes de l'infern, Els burgesos de Calais, El petó, Balzac.
EL POSTIMPRESSIONISME
EDGAR DEGAS (1834-1917)
Formació acadèmica.
Estil molt personal: ni la seva tècnica ni el seu estil es varen ajustar del tot als plantejaments generals de l'Impressionisme.
Mai va pintar del natural i va concedir una gran importància al dibuix.
Tenia predilecció per la figura humana, en interiors urbans i amb il.luminació artificial.
Sovint les seves obres presenten enquadraments insòlits, que suggereixen més la visió d'una càmara fotogràfica que no pas la d'un pintor.
El va atreure especialment la captació de l'instant fugaç de la figura en moviment.
Va fer molts quadres amb tes temes principals:
Ballarines
Carreres de cavalls
Dones rentant-se
Exemples d'obres: L'absenta, L'estrella, El gibrell, En les carreres davant les tribunes.
EL PUNTILLISME O DIVISIONISME
Hi ha especialistes que els consideren com a neoimpressionistes, limitant l'ús del concepte de postimpressionisme per a altres pintors.
Conjunt d'artistes que, després de la disgregació del grup de pintors impressionistes a partir de 1880, varen optar per aplicar més rigorosament els descobriments científics sobre la llum i el color.
La seva tècnica consistia a dividir les masses de color en punts de colors purs juxtaposats a altres de colors complementaris, de manera que l'espectador, en observar-los des de lluny, els barregés en la retina.
Aquest procediment, basat en els coneixements científics descoberts en el camp de l'òptica, és va aplicar amb el màxim rigor i va substituir la tradicional barreja de colors a la paleta.
A conseqüència d'aquesta tècnica, l'execució de l'obra esdevenia una construcció premeditada i laboriosa que annul.lava completament l'espontaneïtat que havia caracteritzat l'Impressionisme.
El principal teòric va ser Paul Signac, però la figura més destacada va ser George Seurat (1859-1891), la influència del qual es va estendre a algunes obres d'altres grans pintors, com Gauguin o Van Gogh.
Exemples d'obres de Seurat: Un diumenge d'estiu a l'Illa de la Grande Jatte, Bany a Asnières, El circ, Les models.
ELS POSTIMPRESSIONISTES: CAP A L'ART DEL SEGLE XX
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil).
El color és el principal instrument expressiu.
PAUL CÉZANNE: ELS JUGADORS DE CARTES (COMENTARI)
Els jugadors de cartes és una obra pictòrica de temàctica costumista realitzada cap al 1880, per l'artista postimpressionista francès Paul Cézanne (1839-1906). es tracta d'un llenç pintat a l'oli que es troba actualment exposat al Museu d'Orsay a París.
Pertany a una sèrie d'obres dedicada a la representació de jugadors de cartes, que va pintar en la dècada de 1880. En aquests quadres, tant les figures com la composició en conjunt presenten una estructura composta per formes geomètriques elementals, mentre el color es posa al servei de la definició dels volums i de les formes de la realitat.
Com a mostra del seu contacte amb els pintors impressionistes, Cézanne aprèn l'observació directa de la natura i la importància de la llum, que ell empra per modelar formes quasi planes d'extracció geomètrica. Com s'observa en aquesta obra, el pintor mostra major interès per l'estructura i el volum de les formes. D'aquesta manera, el color es posa al servei de la forma. Exemple d'això és que la representació espacial i el tractament de les figures i objectes representats es defineixen per mitjà de la juxtaposició i superposició de taques geomètriques de diferents colors o de diferents gradacions tonals, predominant els vermellosos, terres i ocres.
Com a resultat d'aquesta concepció artística, Cézanne no treballa ràpid, sinó que la seva obra és fruit d'un treball lent i reflexiu per representar l'estructura permanent de les coses, que en la seva opinió es poden reduir a mòduls fonamentals: esferes, cons, cilindres i altres formes geomètriques. Tot això és fa evident en la representació de les diferents parts del cossos dels jugadors, que semblen tractades de manera independent i amb un modelat quasi pla, degut a l'ús d'una llum homogènia que no busca importants contrastos volumètrics. Consegüentment, totes les formes se sotmeten, com hem indicat, a una estricta ordenació geomètrica.
A més també es perceptible que l'artista trenca amb les lleis de la perspectiva, acceptades des del Renaixement, combinant diversos punts de vista i sense situar elements indicadors de la profunditat espacial.
Cézanne també va pintar paisatges, natures mortes i figures humanes, sovint
fent versions diferents d'un mateix tema, on el tractament formal a base d'elements geomètrics de colors purs, cada vegada més sintètics, serà el seu principal tret definidor. Així, la seva manera de pintar va preparar el camí al cubisme i, en general, a tots els corrents artístics del segle XX interessats en l'estructura formal de la realitat.
Altres obres de la seva autoria són: Una moderna Olympia, Bodegó amb cortina, La muntanya Sainte-Victoire, Bodegó amb pomes i taronges, Les grans banyistes.
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil). Com s'ha pogut analitzar en aquest comentari, el color és el principal instrument expressiu.
VINCENT VAN GOGH: NIT ESTELADA (COMENTARI)
Nit estelada és una obra pictòrica de temàtica paisatgística realitzada l'any 1889 per l'artista postimpressionista holandès Vincent Van Gogh (1853-1890). Es tracta d'un llenç pintat a l'oli que actualment s'exposa al Museu d'Art Modern de Nova York, EUA.
Aquesta famosa escena és una de les més vigoroses i suggerents realitzades per aquest pintor. En poques obres ha mostrat la natura amb tanta força com aquí. A l'època en què la va pintar, Van Gogh es trobava reclòs al manicomi de Saint-Rémy des del mes de maig de 1889 i mostra en aquesta obra el que contemplava des de la seva finestra. La nit li havia atret sempre perquè es tractava d'una llum diferent que podia plasmar en una tela com a vehicle expressiu del seu estat mental.
La llum procedent de les estrelles es representada com a puntes embolicades en un halo lluminós al seu voltant, obtingut a partir d'una pinzellada molt personal a base d'espirals que dominen el cel i els xiprers de primer pla, prenent com a inspiració la pintura puntillista de Seurat i l'estampa japonesa. Al fons s'aprecia la silueta d'un poble amb la llarga agulla de la torre de l'església presidint el conjunt. La línia del contorn dels edificis estan marcades amb gruixuts traços de tons foscos, igual que les muntanyes que recorden la tècnica emprada per Gauguin. Els tons que Van Gogh utilitza són comuns a totes les obres d'aquest període: malves, morats i grocs que mostren l'estat d'ànim de l'artista.
D'origen holandès, la seva visió apassionada de la vida, que el va dur a la bogeria i al suïcidi, es reflecteix en l'obra com una veritable expressió del seu drama interior.
Cap al 1880 va iniciar la trajectòria com a pintor sota la influència de la tradició holandesa i la pintura realista de Millet. Les primeres pintures que va fer manifesten un interès per la vida quotidiana de la gent humil, camperols o obrers (ell mateix va ser predicador en un poble de miners), en ambients sòrdids i d'extrema pobresa. Però l'any 1886 es va traslladar a París, on el seu germà Théo, empleat en una galeria de pintura, el va introduir en el món artístic.
El contacte amb els impressionistes va influir en el seu estil, com es pot observar en Nit estelada. Així, va desenvolupar el paisatge com a temàtica principal i va compartir la fascinació pels gravats japonesos, que va imitar en algunes obres. A més, va desenvolupar el retrat i es va sentir atret, com hem esmentat, pel puntillisme de Seurat, tot i que no d'una manera sistemàtica.
L'any 1888 es va establir a Arle, al sud de França, buscant climes i paisatges més lluminosos, i allà va desenvolupar un estil personal i madur, els trets essencials del qual són observables, com hem pogut comprovar, en el quadre que estem comentat:
Colors molt vius i contrastats.
Pinzellades sinuoses i pastoses, que transmeten a la natura que ell pinta l'agitació del seu esperit turmentat.
Davant l'agreujament de la malaltia mental que tenia, va ingressar en un manicomi, i al cap de pocs mesos de marxar-ne es va suïcidar.
Van Gogh va fer de la pintura un vehicle d'intensa emotivitat i va posar el color al servei de l'expressió. D'aquest artista van partir altres corrents pictòrics com l'expressionisme.
Entre les seves obres més destacades cal assenyalar: Els menjadors de patates, Dona al cafè de Tambourin, El pagès Patience Escalier, Gerro amb dotze gira-sols, diversos Autoretrats, El doctor Paul Gachet, El dormitori de Van Gogh a Arle, La italiana, Lliris, L'església d'Auvers-sur-Oise, Camp de blat amb corbs.
El terme postimpressionisme va ser encunyat l'any 1910 pel pintor i crític d'art anglès Roger Fry, en referència a un grup reduït de pintors (Cézanne, Gauguin i Van Gogh), relacionats amb l'Impressionisme en algun moment de la seva trajectòria, que varen evolucionar ca a estils personals i varen tenir molta influència posterior. Aquests artistes presenten un estils tan diferents, que veritablement no es poden etiquetar com si formassin part d'un moviment artístic concret; per tant, més que de postimpressionisme, s'hauria de parlar de post impressionistes per separat (artistes posteriors al impressionisme, cada un amb el seu propi estil). Com s'ha pogut analitzar en aquest comentari, el color és el principal instrument expressiu.
SIMBOLISME: PAUL GAUGUIN (1848-1903)
Simbolisme es pot definir, de manera restringida, com el conjunt d'artistes sorgit a partir de 1880 com a reacció al Realisme i a l'Impressionisme, oposant-se a l'interès exclusiu per la realitat exterior i visible. Més que un llenguatge formal específic, va ser una actitud davant la vida compartida per aquests artistes, els quals varen rebre influències de poetes com Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud o Jean Moréas (autor del Manifest del Simbolisme, 1886).
Aquests pintors orientaven el seu interès cap a un ampli ventall de temes relacionats amb el món interior i espiritual; però també, en alguns casos, amb l'erotisme i la perversió, la mort o el món de les drogues. Preferien suggerir i evocar més que no pas fer una descripció explícita del tema.
Gauguin es considera una de les figures principals del postimpressionisme. La seva vida, novel.lesca i aventurera, va estar marcada per l'afany de tallar amb la civilització occidental i amb l'artificialitat de la societat burgesa a la qual pertanyia.
L'any 1883 va abandonar la professió d'agent de borsa per dedicar-se íntegrament a la pintura. Tres anys més tard, la recerca d'ambients primitius on retrobar formes de vida senzilles el va dur a abandonar la família i establir-se a la Bretanya,on ben aviat va esdevenir el líder del grup de pintors de la petita localitat de Pont-Aven. Va ser en aquest moment quan va superar la tècnica impressionista inicial i va començar a desenvolupar un estil madur: el sintetisme en el terreny formal, i el simbolisme en el temàtic.
El sintetisme es caracteritza per la simplificació del dibuix amb traços gruixuts que aïllen zones de colors plans i brillants, com en un vitrall.
El simbolisme es percep en el tractament del tema; el món real, en ocasions, es barreja amb l'imaginari. I els colors antinaturals reforcen el missatge transcendent dels quadres. La realitat no és observada directament, sinó interpretada des del somni i/o la imaginació. Per tant, les idees prevalen sobre les sensacions fugaces.
Entre els anys 1887 i 1888 va viatjar a Panamà i a Martinica. Després de passar una temporada curta a Arle amb Van Gogh, el caràcter absorbent i desequilibrat del qual se li va fer insuportable. L'any 1891 va deixar França i es va instal.lar a Tahití, on va viure quasi fins al darrer dia, fugint de la <<civilització malalta>> i buscant la fusió amb la natura.
Gauguin va posar el color al servei del significat simbòlic o la idea del quadre, sense sotmetre's a l'aparença cromàtica de la realitat, cosa enla qual es va anticipar al fauvisme.
Obres importants: El ball de les quatre bretones, La visió després del sermó, El Crist groc, Vicent Van Gogh pintant els girasols, Fatata Te Miti, Vahine no te Tiare, Genets a la platja, Dones de Tahití, D'on venim? Què som?
Simbolisme es pot definir, de manera restringida, com el conjunt d'artistes sorgit a partir de 1880 com a reacció al Realisme i a l'Impressionisme, oposant-se a l'interès exclusiu per la realitat exterior i visible. Més que un llenguatge formal específic, va ser una actitud davant la vida compartida per aquests artistes, els quals varen rebre influències de poetes com Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud o Jean Moréas (autor del Manifest del Simbolisme, 1886).
Aquests pintors orientaven el seu interès cap a un ampli ventall de temes relacionats amb el món interior i espiritual; però també, en alguns casos, amb l'erotisme i la perversió, la mort o el món de les drogues. Preferien suggerir i evocar més que no pas fer una descripció explícita del tema.
Gauguin es considera una de les figures principals del postimpressionisme. La seva vida, novel.lesca i aventurera, va estar marcada per l'afany de tallar amb la civilització occidental i amb l'artificialitat de la societat burgesa a la qual pertanyia.
L'any 1883 va abandonar la professió d'agent de borsa per dedicar-se íntegrament a la pintura. Tres anys més tard, la recerca d'ambients primitius on retrobar formes de vida senzilles el va dur a abandonar la família i establir-se a la Bretanya,on ben aviat va esdevenir el líder del grup de pintors de la petita localitat de Pont-Aven. Va ser en aquest moment quan va superar la tècnica impressionista inicial i va començar a desenvolupar un estil madur: el sintetisme en el terreny formal, i el simbolisme en el temàtic.
El sintetisme es caracteritza per la simplificació del dibuix amb traços gruixuts que aïllen zones de colors plans i brillants, com en un vitrall.
El simbolisme es percep en el tractament del tema; el món real, en ocasions, es barreja amb l'imaginari. I els colors antinaturals reforcen el missatge transcendent dels quadres. La realitat no és observada directament, sinó interpretada des del somni i/o la imaginació. Per tant, les idees prevalen sobre les sensacions fugaces.
Entre els anys 1887 i 1888 va viatjar a Panamà i a Martinica. Després de passar una temporada curta a Arle amb Van Gogh, el caràcter absorbent i desequilibrat del qual se li va fer insuportable. L'any 1891 va deixar França i es va instal.lar a Tahití, on va viure quasi fins al darrer dia, fugint de la <<civilització malalta>> i buscant la fusió amb la natura.
Gauguin va posar el color al servei del significat simbòlic o la idea del quadre, sense sotmetre's a l'aparença cromàtica de la realitat, cosa enla qual es va anticipar al fauvisme.
Obres importants: El ball de les quatre bretones, La visió després del sermó, El Crist groc, Vicent Van Gogh pintant els girasols, Fatata Te Miti, Vahine no te Tiare, Genets a la platja, Dones de Tahití, D'on venim? Què som?
