b.-
Racionament i mercat negre
La
lentitud de la recuperació econòmica de la postguerra estava
directament relacionada amb el paper intervencionista de l'Estat.
Això va suposar la fixació arbitrària dels preus, alhora que
s'obligava als particulars a sol.licitar una autorització a
l'administració per emprendre una activitat econòmica.
L'Estat
controlava directament el mercat i els productors estaven obligats
vendre-li tota la producció a un preu prefixat. Per això, molts
productors amagaven la producció per a vendre-la en el mercat negre
(sistema de mercat estraperlista), obtenint així guanys més
elevats. A més, la manca de productes de necessitat va suposar el
manteniment de les cartilles de racionament.
Per
altra banda, fins a mitjans de la dècada de 1950, el carbó i el
petroli estigueren racionats, i les restriccions elèctriques eren
habituals. L'escassesa va ser generalitzada degut a l'aïllament
internacional al qual estava sotmès el règim.
2.-
ELS PRIMERS INTENTS D'OBERTURA (1951-1956)
A.-
L'ESGOTAMENT DE LA POLÍTICA AUTÀRQUICA
L'autarquia
empobrí una gran part de la població i augmentà la desigualtat en
la distribució de la renda. Els salaris eren baixos i els preus dels
productes de primera necessitat, elevats. Els obrers, impossibilitats
a l'hora de reivindicar-se per manca de llibertat sindical, vivien en
unes condicions cada vegada més precàries. Això va provocar a
Catalunya, Astúries i el País Basc -zones industrials- l'esclat de
conflictes laborals (1945-1947), que eren reflex del descontentament
poblacional amb les directrius econòmiques aplicades pel règim
franquista.
B.-
LA IMPORTÀNCIA DE LA SITUACIÓ INTERNACIONAL
Des
de 1947, en el marc de la Guerra Freda, els Estats Units alteraren la
seva posició respecte del règim de Franco. Les relacions van entrar
en una fase més favorable, gràcies al fet que espanya es convertí
en un fidel aliat occidental en la lluita contra el comunisme. El
1950 Espanya va ser admesa en organismes internacionals com la FAO i
la UNESCO. Era la fi de l'aïllament i l'ONU va recomanar el retorn
dels ambaixadors a Madrid i l'any 1955 Espanya s'incorporà a quest
organisme. També se signaren tractats militars amb els EUA, pels
quals Espanya cedia bases militars en el seu territori a canvi
d'ajuda econòmica, però, sobretot, a canvi del suport polític que
va assegurar al règim la tranquil.litat internacional en el futur.
C.-
PRIMERS CANVIS POLÍTICS
L'any
1951 es va remodelar el govern, format a partir d'aquells moments per
una combinació de militars, falangistes i catòlics, però amb un
pes més gran per part d'aquests darrers. Es volia d'aquesta manera
donar una imatge més convenient del règim per donar per finalitzat
l'aïllament internacional.
Les
primeres judes econòmiques internacionals no solucionaren la greu
situació del país. Per això, a mitjans de la dècada de 1950 es
produí una nova onada de protestes obreres a la qual se sumaren
molts estudiants universitaris de Barcelona i Madrid.
Davant
d'això, a partir de 1957 entraren com a ministres del govern membres
de l'Opus Dei, que afavoriren la reorientació econòmica capa una
major liberalització i l'obertura a l'exterior, suposant el final
definitiu del període autàrquic.
3.-
EL CREIXEMENT ECONÒMIC A LA DÈCADA DE 1960
A.-
MESURES ESTABILITZADORES I PLANS DE DESENVOLUPAMENT
L'any
1959 es va posar en marxa l'anomenat Pla d'estabilització, que va
afavorir el desenvolupament industrial. L'Estat va reduir
l'intervencionisme sobre l'economia i va permetre l'entrada de
productes estrangers. D'aquesta manera es va afavorir la inversió
per part organismes internacionals.
Paral.lelament
es posaren en marxa plans de desenvolupament econòmic i social a
partir de 1963 fins al 1975, que afavoriren el desenvolupament de la
iniciativa privada com a motor de l'economia espanyola. En relació
amb això, es varen posar en marxa dues línies d'actuació: les
accions estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències
de la indústria (bixa productivitat, dimensió petita de les
empreses...) i la creació dels pols de desenvolupament, que
intentava reduir els desequilibris econòmics regionals promovent
noves indústries en zones d'industrialització escassa. Tot i això,
les previsions d'aquests plans poques vegades es compliren. El més
interessant d'aquest plans va ser el fet de proporcionar a la
iniciativa privada infraestructures (electrificació, refineries de
petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó,
alumini...) que permeteren el creixement en el marc de la favorable
conjuntura econòmica internacional.
B.-
L'ETAPA FINAL DE LA INDUSTRIALITZACIÓ ESPANYOLA
Des
de 1959 fins a 1977, la indústria i els serveis es consolidaren com
les activitats fonamentals de l'economia espanyola.. com a resultat
d'això, la renda per habitant va augmentar.
El
creixement industrial fou impulsat per l'ús de tècniques de
producció més avançades i per l'acumulació de capital. L'augment
de les importacions de tecnologia ajudà a millorar la productivitat
de la indústria. Varen guanyar més pes els sectors industrials
dedicats a la producció de béns d'equip.
Els
beneficis obtinguts varen permetre l'augment dels salaris i,
consegüentment de la demanda de béns de consum.
C.-
ELS MOVIMENTS MIGRATORIS
La
millora tecnològica estalviava mà d'obra i limità la creació
d'ocupació. Això originà una intensa emigració cap a altres
països d'Europa a fi de trobar feina. França i Alemanya varen ser
les destinacions principals.
A
l'interior d'Espanya, els desplaçaments de la població varen ser
molt importants. Les dues Castelles, Galícia, Extremadura i Andalusia van ser les zones on l'emigració va ser més gran. La contrapartida va ser un augment considerable de la població a les zones de més dinamisme econòmic (Catalunya, País Basc, zones costaneres peninsulars i insulars...).
D.- LA RECONVERSIÓ DE L'AGRICULTURA
L'any 1960 la població activa agrària representava encara el 39% del total, mentre que el sector aportava el 39% del PIB. L'any 1975 aquests percentatges havien baixat gairebé la meitat. Això s'explica per dos causes: l'èxode rural i la reducció del pes dels aliments dins del consum total. Tots dos fenòmens erosionaren l'agricultura tradicional i van estimular un seguit de canvis.
La disminució de la mà d'obra rural a causa de l'emigració va fer que els salaris agrícoles pugessin, fet que va estimular els empresaris agrícoles, per mantenir o millorar els seus guanys, a emprendre un procés de mecanització i ús d'adobs químics que permetes una intensificació dels conreus. Aquesta iniciativa reduí encara més l'ocupació al camp i provocà una emigració més important cap a la ciutat. A més, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació pel que fa a la demanada de comestibles.
Aquest procés va tenir com a resultat l'augment de la productivitat agrícola i un canvi en la varietat de la producció agrària.
E.- LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR
La contribució exterior va ser fonamental per assolir el ràpid creixement d'aquesta etapa i la consolidació de la societat industrialitzada. Per mitjà de les importacions, arribà la tecnologia que revolucionà l'estructura industrial i la productivitat. També arribaren inversions amb les quals s'equilibrà el dèficit de la balança comercial.
Per altra banda, un seguit de països absorbiren la mà d'obra sobrant expulsada del sector agrari. Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria de treballadors generaren un moviment turístic massiu que tingué Espanya com a destinació preferent. Els turistes aportaven divises que van contribuir a reequilibrar la balança de pagaments espanyola. Sense els ingressos pel turisme, les remeses d'emigrants i la inversió estrangera, no hauria esdevingut el “miracle econòmic” espanyol.
F.- LES LIMITACIONS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
A principis de la dècada de 1970 la renda per habitant espanyola encara era molt inferior a la de les economies avançades d'Europa. D'altra banda, es consolidà una tendència a pujar els preus. Així, la inflació i l'escassa creació d'ocupació es convertiren en els dos aspectes més negatius d'aquest període.
L'etapa final de la industrialització es va caracteritzar per un avenç limitat de les activitats de contingut tecnològic. A més, tampoc hi va ajudar el poc grau de liberalització del sistema financer.
4.- LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT ESPANYOLA
A.- LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL
La modernització social començà per un gran augment de la població, amb un notable creixement de l'índex de natalitat. Paral.lelament es va produir un increment de la població urbana i moltes ciutats, sobretot les industrials i terciàries s'ompliren de nous baris obrers.
El desenvolupament de l'economia industrial i l'expansió del sector dels serveis van generar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població. Així, es va incrementar el nombre d'assalariats, dels professionals liberals urbans (advocats, metges, economistes) i els dels “executius” de les empreses. Però sense dubte, el fenomen més important fou l'aparició d'una gran massa d'obrers industrials. Això donaria lloc al naixement d'un nou moviment obrer, d'un sindicalisme de caràcter molt diferent del dels sindicats verticals del règim.
La població rural va minvar quasi al mateix ritme al qual augmentava la població urbana.
B.- ELS CANVIS DE COMPORTAMENT
Es va produir un augment de la població escolaritzada i s'incrementaren les inversions estatals en educació, produint-se una reducció de l'analfabetisme. També va augmentar el nombre d'estudiants universitaris.
A nivell familiar s'experimentaren canvis, com per exemple la incorporació d'un major nombre de dones al món laboral.
Les cases espanyoles començaren a equipar-se amb nous electrodomèstics (televisors, frigorífics, etc.) i els vehicles particulars proliferaren durant aquesta època, essent populars els de fabricació nacional (SEAT 600...).
Es va desenvolupar una nova mentalitat més laica i disminuí la pràctica religiosa.
En resum, l'època del “desarrollismo” espanyol afavorí el progrés social i el canvi de pautes culturals, fet que contrastava amb l'immobilisme polític, legal i institucional. En aquest sentit, el règim a penes va experimentar canvis des de 1938.
5.- L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ
A.- MOVIMENTS SOCIALS I CONFLICTIVITATS
Hi va haver importants protestes obreres durant la dècada de 1950, que varen ser durament reprimides per les forces de l'ordre del règim. Tot i això, el sindicalisme anterior a la Guerra Civil tenia molt poc paper en aquesta època i actuava des de la clandestinitat.
A partir de la dècada de 1960 es va desenvolupar un nou sindicalisme basat en la lluita reivindicativa i que s'articulà al voltant de Comissions Obreres (CCOO). Aquest sindicalisme combinava accions il.legals, com les vagues, i accions legals, introduint els seus membres als sindicals verticals del règim.
Varen aparèixer organitzacions d'estudiants i associacions de veïns que s'oposaven obertament a les directrius socials de franquisme. En aquesta època es varen produir les primeres manifestacions massives als carrers.
B.- GRUPS POLÍTICS D'OPOSICIÓ
Els vells partits polítics i nous grups de l'esquerra i de la dreta començaren a actuar com a oposició al règim.
El PCE (Partit Comunista Espanyol), tot i que actuava des de l'exili, va tenir importància a l'interior del país, produint-se un apropament a les forces socials antifranquistes (sindicats d'estudiants, associacions de veïns, CCOO). Els partits nacionalistes també varen tenir un paper destacat en aquesta època, com és el cas del PNB (Partit Nacionalista Basc) o Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). L'any 1959 va aparèixer l'ETA.
______________________________________________________________________
LA TRANSICIÓ
La transició es va iniciar el novembre de 1975, amb la proclamació de Joan Carles I com a rei, i va concloure a nivell institucional amb l'aprovació de la Constitució el desembre de 1978.
A.- RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA I OPSOSICIÓ AL RÈGIM DESPRÉS DE LA MORT DE FRANCO
Franco va morir el 20 de novembre de 1975. En aqueix moment les alternatives que es presentaven eren:
Un més que difícil immobilisme.
Un reformisme que s'apropés progressivament a les formes democràtiques dels països occidentals.
Una ruptura frontal amb tot el que havia significat el franquisme.
Segons el previst per la Llei de Successió (1947), el 22 de novembre Joan Carles I assolí a títol de rei la caporalia de l'Estat. Des del moment de la seva pujada al tron, el monarca va mostrar la seva voluntat d'instaurar un sistema democràtic a Espanya. Tot i això, el canvi polític va trobar nombroses dificultats:
El rei no va poder elegir els govern que desitjava, sinó que va haver d'acceptar el darrer govern franquista presidit per Carlos Arias Navarro.
Encara que es varen incorporar ministres reformistes, el govern d'Arias no va saber aplicar les reformes i el rei va forçar el president a dimitir el juliol de 1976.
Aleshores, el rei va nomenar com a president del govern Adolfo Suárez. El nomenament aixecà molta desconfiança entre els sectors reformistes i l'oposició que no considerava Suárez capaç de donar la passa cap a la democràcia.
Per altra banda, la mort del dictador va provocar una important resposta política i social a partir de la qual es reclamava la democratització del país. Es varen succeir vagues i actes de protesta, que varen ser durament reprimits per les forces de seguretat. L'oposició es va tornar més activa en la vida pública i es va organitzar al marge de la legalitat vigent, amb l'objectiu d'aconseguir una ruptura política amb el règim i instaurar la democràcia.
B.- EL GOVERN REFORMISTA D'ADOLFO SUÁREZ
El govern d'Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme una sèrie de reformes que varen donar per finalitzat el règim franquista (recordau que Franco havia mort, però encara existia el seu règim) i varen obrir el camí cap a un sistema democràtic. La primera passa va ser la Llei per a la Reforma Política, elaborada principalment per Fernández Miranda, professor de Dret Polític de Joan Carles I. Aquesta llei recollia alguns aspectes fonamentals:
Reconeixement de la sobirania nacional.
Inviolabilitat dels drets individuals.
Corts democràtiques de caràcter bicameral, elegides per sufragi universal. Les Corts podien modificar les Lleis Fonamentals (creades durant el franquisme) o establir una nova legalitat.
La reforma va ser acceptada el novembre de 1976 i ratificada el desembre per la població espanyola a través de referèndum.
La reforma també va implicar la legalització dels partits polítics, inclòs el Partit Comunista (PCE) i la convocatòria d'eleccions a Corts (juny de 1977). Aquestes eleccions varen donar com a resultat la configuració d'un Parlament al qual cap grup va tenir la majoria absoluta. Les forces polítiques més destacades varen ser:
UCD (Unió de Centre Democràtic), encapçalat per Suárez.
PSOE, liderat per Felipe Gozález.
PCE de Santiago Carrillo.
AP (Alianza Popular) de Manuel Fraga.
(Els més votats varen ser UCD i PSOE).
D'aquesta manera, el Parlament apareixia dividit en dos blocs molt equilibrats. El de la dreta superava lleugerament al de l'esquerra.
C.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978
La Constitució de 1978 defineix la forma d'Estat i recull els drets i llibertats dels espanyols. Per primer cop en la història d'Espanya, va ser fruit del concens (decisió de la majoria dels espanyols).
El procés constituent
L'elaboració de la Constitució es va convertir en l'eix de la vida política espanyola fins a la seva aprovació el desembre de 1978. Tot i això, al llarg d'aquest període constituent es varen tenir en compte també altres qüestions d'importància:
Es va dur a terme la reforma de l'organització territorial de l'Estat mitjançant les preautonomies. La catalana, amb el retorn del l'exili del president Tarradelles, i la basca varen ser les primeres.
Els partits polítics firmaren els Pactes de la Moncloa per fer front a la greu crisi econòmica que es patia des de 1974. Es defensava en aquests pactes una política d'ajustament amb certes compensacions als treballadors.
Es varen aprovar mesures de reforma fiscal (en relació amb els imposts).
Les Corts acordaren una nova amnistia.
Set membres del Congrés dels Diputats va començar a redactar el text de la Carta Magna (Constitució). Finalment, la Constitució fou aprovada per les Corts el 31 d'octubre de 1978. Va obtenir un ample suport. Solament un sector d'extrema esquerra i d'extrema dreta varen votar en contra. El PNB (Partit Nacionalista Basc) es va abstenir. El poble espanyol la va aprovar en el referèndum de 6 de desembre de 1978.
Contingut de la Constitució
Aquesta Constitució proclama la seva voluntat d'establir una societat democràtica avançada, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i els seus principis fonamentals són l'Estat social i democràtic de dret, la monarquia parlamentària i l'Estat autonòmic. Aquest darrer aspecte trencava amb l'anterior centralisme polític.
El text constitucional consta d'11 títols i 169 articles. Incorpora, juntament amb els drets polítics més tradicionals, un catàleg de drets socials que suposen una aposta per l'Estat del benestar el marc d'una economia de mercat. A més, recull la divisió de poders:
Les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat, són l'òrgan suprem de la sobirania popular i la manifestació del poder legislatiu.
El govern té el poder executiu, dirigeix l'administració civil i militar i condueix la política interior i exterior.
El poder judicial es configura com a protector de les lleis representatives. La Constitució recull també la creació d'un Tribunal Constitucional.
______________________________________________________________________________
ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS
Al llarg del segle XX es va anar formant a les Illes un seguit de moviments autonomistes. Durant la Segona República, hi hagué intents de tirar endavant un avantprojecte d'estatut que quedaren definitivament frustrats en començar la Guerra Civil. Durant el franquisme tot intent d'aconseguir una autonomia per a les Balears era una utopia. El règim, decidit partidari del centralisme més absolut, ni tan sols va considerar els projectes de descentralització administrativa que s'impulsaren des de Menorca i que pretenien la creació d'uns cabildos insulars a les Balears.
En els anys finals del franquisme, la consciència autonomista s'anà consolidant i, amb la mort del dictador, els esdeveniments es varen precipitar. El 8 de juliol de 1976 es constituí l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Aquesta Assemblea estava integrada per les forces polítiques i sindicals de l'illa, que tenia com a objectiu bàsic la consecució del reconeixement del dret del poble mallorquí a l'autonomia i la necessitat de la ruptura democràtica.
El 4 de juny de 1977 es va signar el Pacte Autonòmic sense el suport d'Alianza Popular (AP). En aquest Pacte, els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets i de la identitat de les Balears i a defensar l'accés a un futur estatut d'autonomia. Aquest document, elaborat per gent d'esquerres, connectava amb el pensament dels autonomistes anteriors a la Guerra Civil i contemplava els drets d'autodeterminació i d'autogovern. Després de les primeres eleccions democràtiques, es va dur a terme el Pacte del Toro, que estipulava la demanda d'un òrgan políticoadministratiu per a cada illa, la cooficialitat de la llengua catalana i la formació d'una comissió tècnica per a cadascuna de les illes, les quals havien d'elaborar l'avantprojecte d'estatut.
El juny de 1978 es concedí a les Balears el règim preautonòmic. També es varen crear el Consell General Interinsular i els Consells Insulars.
El 24 d'agost de 1981, es va acordar l'inici del procés autonòmic per a les Illes Balears segons el que estableix l'article 143 de la Constitució espanyola. Es constituí una comissió encarregada de la redacció de l'avantprojecte d'Estatut, anomenada Comissió dels Onze. El 7 de desembre de 1981 l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers va aprovar el projecte. Finalment l'Estatut d'Autonomia es va aprovar al Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983. Esdevingué Llei orgànica 2/1983 de 25 de febrer, sota la denominació <<Estatut d'Autonomia de les Illes Balears>>. S'hi detallen les competències autonòmiques i l'organització política, administrativa i judicial de la comunitat autònoma.
Les primeres eleccions autonòmiques es convocaren el mateix dia de les municipals, el 8 de maig de 1983. els electors varen afavorir la Coalició Popular (Aliança Popular i Unió Mallorquina), essent nomenat com a primer president del Govern autonòmic Gabriel Cañellas, que ocuparia el càrrec durant quasi quatre legislatures consecutives. Durant aquesta primera legislatura començaren a funcionar les institucions i l'organigrama autonòmic mentre varen essent traspassades les competències des del Govern central.
La segona legislatura autonòmica (1987-1991). Durant aquest període, Cabrera es converteix en Parc Nacional marítimoterrestre, es promulga la Llei d'espais naturals i s'acorda la distribució de competències als consells insulars.
La tercera legislatura autonòmica (1991-1995). Es modifica la Llei d'espais naturals, es dissenya el Pla d'ordenació de l'oferta turística, s'inicià la construcció del túnel de Sóller i s'adoptaren diverses mesures sobre les zones turístiques.
Durant la quarta legislatura autonòmica (1995-1999) es dugueren a terme transferències de competències rebudes del Govern central, la més important de les quals ha estat la d'educació, així com la transmissió d'un règim fiscal per a Balears.
A partir d'aquí, les posteriors legislatures autonòmiques s'han centrat, entre altres aspectes, en la protecció del medi ambient i el traspàs de competències als consells insulars.
D.- LA RECONVERSIÓ DE L'AGRICULTURA
L'any 1960 la població activa agrària representava encara el 39% del total, mentre que el sector aportava el 39% del PIB. L'any 1975 aquests percentatges havien baixat gairebé la meitat. Això s'explica per dos causes: l'èxode rural i la reducció del pes dels aliments dins del consum total. Tots dos fenòmens erosionaren l'agricultura tradicional i van estimular un seguit de canvis.
La disminució de la mà d'obra rural a causa de l'emigració va fer que els salaris agrícoles pugessin, fet que va estimular els empresaris agrícoles, per mantenir o millorar els seus guanys, a emprendre un procés de mecanització i ús d'adobs químics que permetes una intensificació dels conreus. Aquesta iniciativa reduí encara més l'ocupació al camp i provocà una emigració més important cap a la ciutat. A més, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació pel que fa a la demanada de comestibles.
Aquest procés va tenir com a resultat l'augment de la productivitat agrícola i un canvi en la varietat de la producció agrària.
E.- LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR
La contribució exterior va ser fonamental per assolir el ràpid creixement d'aquesta etapa i la consolidació de la societat industrialitzada. Per mitjà de les importacions, arribà la tecnologia que revolucionà l'estructura industrial i la productivitat. També arribaren inversions amb les quals s'equilibrà el dèficit de la balança comercial.
Per altra banda, un seguit de països absorbiren la mà d'obra sobrant expulsada del sector agrari. Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria de treballadors generaren un moviment turístic massiu que tingué Espanya com a destinació preferent. Els turistes aportaven divises que van contribuir a reequilibrar la balança de pagaments espanyola. Sense els ingressos pel turisme, les remeses d'emigrants i la inversió estrangera, no hauria esdevingut el “miracle econòmic” espanyol.
F.- LES LIMITACIONS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
A principis de la dècada de 1970 la renda per habitant espanyola encara era molt inferior a la de les economies avançades d'Europa. D'altra banda, es consolidà una tendència a pujar els preus. Així, la inflació i l'escassa creació d'ocupació es convertiren en els dos aspectes més negatius d'aquest període.
L'etapa final de la industrialització es va caracteritzar per un avenç limitat de les activitats de contingut tecnològic. A més, tampoc hi va ajudar el poc grau de liberalització del sistema financer.
4.- LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT ESPANYOLA
A.- LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL
La modernització social començà per un gran augment de la població, amb un notable creixement de l'índex de natalitat. Paral.lelament es va produir un increment de la població urbana i moltes ciutats, sobretot les industrials i terciàries s'ompliren de nous baris obrers.
El desenvolupament de l'economia industrial i l'expansió del sector dels serveis van generar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població. Així, es va incrementar el nombre d'assalariats, dels professionals liberals urbans (advocats, metges, economistes) i els dels “executius” de les empreses. Però sense dubte, el fenomen més important fou l'aparició d'una gran massa d'obrers industrials. Això donaria lloc al naixement d'un nou moviment obrer, d'un sindicalisme de caràcter molt diferent del dels sindicats verticals del règim.
La població rural va minvar quasi al mateix ritme al qual augmentava la població urbana.
B.- ELS CANVIS DE COMPORTAMENT
Es va produir un augment de la població escolaritzada i s'incrementaren les inversions estatals en educació, produint-se una reducció de l'analfabetisme. També va augmentar el nombre d'estudiants universitaris.
A nivell familiar s'experimentaren canvis, com per exemple la incorporació d'un major nombre de dones al món laboral.
Les cases espanyoles començaren a equipar-se amb nous electrodomèstics (televisors, frigorífics, etc.) i els vehicles particulars proliferaren durant aquesta època, essent populars els de fabricació nacional (SEAT 600...).
Es va desenvolupar una nova mentalitat més laica i disminuí la pràctica religiosa.
En resum, l'època del “desarrollismo” espanyol afavorí el progrés social i el canvi de pautes culturals, fet que contrastava amb l'immobilisme polític, legal i institucional. En aquest sentit, el règim a penes va experimentar canvis des de 1938.
5.- L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ
A.- MOVIMENTS SOCIALS I CONFLICTIVITATS
Hi va haver importants protestes obreres durant la dècada de 1950, que varen ser durament reprimides per les forces de l'ordre del règim. Tot i això, el sindicalisme anterior a la Guerra Civil tenia molt poc paper en aquesta època i actuava des de la clandestinitat.
A partir de la dècada de 1960 es va desenvolupar un nou sindicalisme basat en la lluita reivindicativa i que s'articulà al voltant de Comissions Obreres (CCOO). Aquest sindicalisme combinava accions il.legals, com les vagues, i accions legals, introduint els seus membres als sindicals verticals del règim.
Varen aparèixer organitzacions d'estudiants i associacions de veïns que s'oposaven obertament a les directrius socials de franquisme. En aquesta època es varen produir les primeres manifestacions massives als carrers.
B.- GRUPS POLÍTICS D'OPOSICIÓ
Els vells partits polítics i nous grups de l'esquerra i de la dreta començaren a actuar com a oposició al règim.
El PCE (Partit Comunista Espanyol), tot i que actuava des de l'exili, va tenir importància a l'interior del país, produint-se un apropament a les forces socials antifranquistes (sindicats d'estudiants, associacions de veïns, CCOO). Els partits nacionalistes també varen tenir un paper destacat en aquesta època, com és el cas del PNB (Partit Nacionalista Basc) o Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). L'any 1959 va aparèixer l'ETA.
______________________________________________________________________
LA TRANSICIÓ
La transició es va iniciar el novembre de 1975, amb la proclamació de Joan Carles I com a rei, i va concloure a nivell institucional amb l'aprovació de la Constitució el desembre de 1978.
A.- RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA I OPSOSICIÓ AL RÈGIM DESPRÉS DE LA MORT DE FRANCO
Franco va morir el 20 de novembre de 1975. En aqueix moment les alternatives que es presentaven eren:
Un més que difícil immobilisme.
Un reformisme que s'apropés progressivament a les formes democràtiques dels països occidentals.
Una ruptura frontal amb tot el que havia significat el franquisme.
Segons el previst per la Llei de Successió (1947), el 22 de novembre Joan Carles I assolí a títol de rei la caporalia de l'Estat. Des del moment de la seva pujada al tron, el monarca va mostrar la seva voluntat d'instaurar un sistema democràtic a Espanya. Tot i això, el canvi polític va trobar nombroses dificultats:
El rei no va poder elegir els govern que desitjava, sinó que va haver d'acceptar el darrer govern franquista presidit per Carlos Arias Navarro.
Encara que es varen incorporar ministres reformistes, el govern d'Arias no va saber aplicar les reformes i el rei va forçar el president a dimitir el juliol de 1976.
Aleshores, el rei va nomenar com a president del govern Adolfo Suárez. El nomenament aixecà molta desconfiança entre els sectors reformistes i l'oposició que no considerava Suárez capaç de donar la passa cap a la democràcia.
Per altra banda, la mort del dictador va provocar una important resposta política i social a partir de la qual es reclamava la democratització del país. Es varen succeir vagues i actes de protesta, que varen ser durament reprimits per les forces de seguretat. L'oposició es va tornar més activa en la vida pública i es va organitzar al marge de la legalitat vigent, amb l'objectiu d'aconseguir una ruptura política amb el règim i instaurar la democràcia.
B.- EL GOVERN REFORMISTA D'ADOLFO SUÁREZ
El govern d'Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme una sèrie de reformes que varen donar per finalitzat el règim franquista (recordau que Franco havia mort, però encara existia el seu règim) i varen obrir el camí cap a un sistema democràtic. La primera passa va ser la Llei per a la Reforma Política, elaborada principalment per Fernández Miranda, professor de Dret Polític de Joan Carles I. Aquesta llei recollia alguns aspectes fonamentals:
Reconeixement de la sobirania nacional.
Inviolabilitat dels drets individuals.
Corts democràtiques de caràcter bicameral, elegides per sufragi universal. Les Corts podien modificar les Lleis Fonamentals (creades durant el franquisme) o establir una nova legalitat.
La reforma va ser acceptada el novembre de 1976 i ratificada el desembre per la població espanyola a través de referèndum.
La reforma també va implicar la legalització dels partits polítics, inclòs el Partit Comunista (PCE) i la convocatòria d'eleccions a Corts (juny de 1977). Aquestes eleccions varen donar com a resultat la configuració d'un Parlament al qual cap grup va tenir la majoria absoluta. Les forces polítiques més destacades varen ser:
UCD (Unió de Centre Democràtic), encapçalat per Suárez.
PSOE, liderat per Felipe Gozález.
PCE de Santiago Carrillo.
AP (Alianza Popular) de Manuel Fraga.
(Els més votats varen ser UCD i PSOE).
D'aquesta manera, el Parlament apareixia dividit en dos blocs molt equilibrats. El de la dreta superava lleugerament al de l'esquerra.
C.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978
La Constitució de 1978 defineix la forma d'Estat i recull els drets i llibertats dels espanyols. Per primer cop en la història d'Espanya, va ser fruit del concens (decisió de la majoria dels espanyols).
El procés constituent
L'elaboració de la Constitució es va convertir en l'eix de la vida política espanyola fins a la seva aprovació el desembre de 1978. Tot i això, al llarg d'aquest període constituent es varen tenir en compte també altres qüestions d'importància:
Es va dur a terme la reforma de l'organització territorial de l'Estat mitjançant les preautonomies. La catalana, amb el retorn del l'exili del president Tarradelles, i la basca varen ser les primeres.
Els partits polítics firmaren els Pactes de la Moncloa per fer front a la greu crisi econòmica que es patia des de 1974. Es defensava en aquests pactes una política d'ajustament amb certes compensacions als treballadors.
Es varen aprovar mesures de reforma fiscal (en relació amb els imposts).
Les Corts acordaren una nova amnistia.
Set membres del Congrés dels Diputats va començar a redactar el text de la Carta Magna (Constitució). Finalment, la Constitució fou aprovada per les Corts el 31 d'octubre de 1978. Va obtenir un ample suport. Solament un sector d'extrema esquerra i d'extrema dreta varen votar en contra. El PNB (Partit Nacionalista Basc) es va abstenir. El poble espanyol la va aprovar en el referèndum de 6 de desembre de 1978.
Contingut de la Constitució
Aquesta Constitució proclama la seva voluntat d'establir una societat democràtica avançada, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i els seus principis fonamentals són l'Estat social i democràtic de dret, la monarquia parlamentària i l'Estat autonòmic. Aquest darrer aspecte trencava amb l'anterior centralisme polític.
El text constitucional consta d'11 títols i 169 articles. Incorpora, juntament amb els drets polítics més tradicionals, un catàleg de drets socials que suposen una aposta per l'Estat del benestar el marc d'una economia de mercat. A més, recull la divisió de poders:
Les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat, són l'òrgan suprem de la sobirania popular i la manifestació del poder legislatiu.
El govern té el poder executiu, dirigeix l'administració civil i militar i condueix la política interior i exterior.
El poder judicial es configura com a protector de les lleis representatives. La Constitució recull també la creació d'un Tribunal Constitucional.
______________________________________________________________________________
ESTATUT D'AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS
Al llarg del segle XX es va anar formant a les Illes un seguit de moviments autonomistes. Durant la Segona República, hi hagué intents de tirar endavant un avantprojecte d'estatut que quedaren definitivament frustrats en començar la Guerra Civil. Durant el franquisme tot intent d'aconseguir una autonomia per a les Balears era una utopia. El règim, decidit partidari del centralisme més absolut, ni tan sols va considerar els projectes de descentralització administrativa que s'impulsaren des de Menorca i que pretenien la creació d'uns cabildos insulars a les Balears.
En els anys finals del franquisme, la consciència autonomista s'anà consolidant i, amb la mort del dictador, els esdeveniments es varen precipitar. El 8 de juliol de 1976 es constituí l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Aquesta Assemblea estava integrada per les forces polítiques i sindicals de l'illa, que tenia com a objectiu bàsic la consecució del reconeixement del dret del poble mallorquí a l'autonomia i la necessitat de la ruptura democràtica.
El 4 de juny de 1977 es va signar el Pacte Autonòmic sense el suport d'Alianza Popular (AP). En aquest Pacte, els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets i de la identitat de les Balears i a defensar l'accés a un futur estatut d'autonomia. Aquest document, elaborat per gent d'esquerres, connectava amb el pensament dels autonomistes anteriors a la Guerra Civil i contemplava els drets d'autodeterminació i d'autogovern. Després de les primeres eleccions democràtiques, es va dur a terme el Pacte del Toro, que estipulava la demanda d'un òrgan políticoadministratiu per a cada illa, la cooficialitat de la llengua catalana i la formació d'una comissió tècnica per a cadascuna de les illes, les quals havien d'elaborar l'avantprojecte d'estatut.
El juny de 1978 es concedí a les Balears el règim preautonòmic. També es varen crear el Consell General Interinsular i els Consells Insulars.
El 24 d'agost de 1981, es va acordar l'inici del procés autonòmic per a les Illes Balears segons el que estableix l'article 143 de la Constitució espanyola. Es constituí una comissió encarregada de la redacció de l'avantprojecte d'Estatut, anomenada Comissió dels Onze. El 7 de desembre de 1981 l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers va aprovar el projecte. Finalment l'Estatut d'Autonomia es va aprovar al Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983. Esdevingué Llei orgànica 2/1983 de 25 de febrer, sota la denominació <<Estatut d'Autonomia de les Illes Balears>>. S'hi detallen les competències autonòmiques i l'organització política, administrativa i judicial de la comunitat autònoma.
Les primeres eleccions autonòmiques es convocaren el mateix dia de les municipals, el 8 de maig de 1983. els electors varen afavorir la Coalició Popular (Aliança Popular i Unió Mallorquina), essent nomenat com a primer president del Govern autonòmic Gabriel Cañellas, que ocuparia el càrrec durant quasi quatre legislatures consecutives. Durant aquesta primera legislatura començaren a funcionar les institucions i l'organigrama autonòmic mentre varen essent traspassades les competències des del Govern central.
La segona legislatura autonòmica (1987-1991). Durant aquest període, Cabrera es converteix en Parc Nacional marítimoterrestre, es promulga la Llei d'espais naturals i s'acorda la distribució de competències als consells insulars.
La tercera legislatura autonòmica (1991-1995). Es modifica la Llei d'espais naturals, es dissenya el Pla d'ordenació de l'oferta turística, s'inicià la construcció del túnel de Sóller i s'adoptaren diverses mesures sobre les zones turístiques.
Durant la quarta legislatura autonòmica (1995-1999) es dugueren a terme transferències de competències rebudes del Govern central, la més important de les quals ha estat la d'educació, així com la transmissió d'un règim fiscal per a Balears.
A partir d'aquí, les posteriors legislatures autonòmiques s'han centrat, entre altres aspectes, en la protecció del medi ambient i el traspàs de competències als consells insulars.
