APUNTS D'HISTÒRIA D'ESPANYA: FRANQUISME

EL RÈGIM FRANQUISTA (1939-1975)

1.- EL PERÍODE DE LA POSTGUERRA (1939-1959)

A.- CONSOLIDACIÓ DE LA DICTADURA

    Franco no defensava la idea d'una dictadura militar transitòria que després donés pas a un altre sistema polític. Ell volia crear un nou Estat antiliberal, contrari a la democràcia i enemic del comunisme. També concebia Espanya com a Estat catòlic, unitari -rebutjava els nacionalismes i les autonomies- i molt conservador. Per poder aconseguir aquest objectiu, va establir durant aquest període un sistema totalitari d'inspiració feixista, que no acceptava ni la democràcia ni els principis constitucionals de 1931. En aquest sistema els poder estava concentrat en el cap de l'Estat (“el caudillo”) i existia un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Es tractava d'un sistema híbrid que combinava una dictadura militar i un Estat feixista amb aspectes més propis d'una monarquia absoluta.
    Per altra banda, Franco, davant el rebuig generalitzat del seu règim a nivell internacional, va intentar donar una imatge de legalitat elaborant les anomenades Lleis Fonamentals:
El Fur del Treball (1938), que especificava, entre altres aspectes, que la gestió sociolaboral dels obrers depenia directament de l'Estat, donant especial importància al sindicalisme vertical. Això suposava que en un únic sindicat s'integraven obrers i patrons, de manera que sempre en sortien beneficiats aquests darrers.
La Llei Constitutiva de les Corts (1942), on s'especificava el funcionament d'aquest organisme consultiu -emprat per Franco per ratificar les lleis i les mesures polítiques- i el sistema de selecció dels seus membres, que sempre depenia dels intencions concretes del dictador (això vol dir que els membres de les Corts eren seleccionats per Franco segons els seu grau de fidelitat al règim). D'aquesta manera, les Corts deixaven de ser l'òrgan legislatiu d'un sistema democràtic -com havia succeït durant la Segona República-, per convertir-se en una institució totalment sotmesa las interessos del dictador i del règim.
El Fur dels Espanyols (1945), conjunt de normes que funcionava a mode de codi civil vinculat als principis del règim. Els ciutadans havien de complir aquesta normativa i, en cas d'incompliment, serien penalitzat segons l'establert a nivell legal.
La Llei de referèndum nacional (1945), on, tot i no existir ni la llibertat política ni el dret a sufragi, es consultava al poble sobre determinades qüestions mitjançant el vot. Tot era una falàcia política per donar una imatge internacional d'Espanya que no es corresponia amb la realitat. De fet, aquest vot solament era un mitjà de consulta inofensiu per al règim que Franco emprava en el seu profit; el poble no tenia capacitat de decisió a través del referèndum.
La Llei de Successió (1947), on s'establia que, una vegada mort Franco, el règim continuaria en la forma d'un Estat monàrquic que no es diferenciaria d'aquell en cap dels seus fonaments essencials. En altres paraules, el règim franquista seria substituït per una monarquia franquista.
Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958), a a partir de la qual es redactaven per escrit els fonaments ideològics, doctrinals i polítics del règim amb una clara influència del discurs feixista i dels preceptes morals de l'Església catòlica, institució aquesta darrera que va adquirir una importància cabdal dins de l'Estat franquista.

    A nivell d'estructura de l'Estat, s'han d'esmentar els següents aspectes:
El “caudillo”:
Designava els governs integrats per falangistes, monàrquics i militars.
Era cap de l'Estat, del Partit (Falange Española Tradicionalista y de la JONS) i del Govern.
Presidia el Consell Nacional.
Promulgava lleis.
Movimiento Nacional: definia l'estructura política i la doctrina del règim.
Les Corts estaven formades per suposats representants del poble, però no elegits democràticament, sinó pel dictador.  Aquests representants s'anomenaven procuradors.
Tots els càrrecs eren designats per Franco: els membres del Consell Nacional, de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de les organitzacions sindicals i els batles. Totes aquestes institucions formaven l'anomenada democràcia orgànica, perquè representaven al poble espanyol, però els seus membres no eren elegits per sufragi sinó pel dictador.
La justícia no era independent i estava en mans de tribunals militars.
A les províncies, l'administració era controlada pels governadors provincials, els governadors militars i les capitanies generals.
L'organització sindical estava fonamentada en el sindicalisme vertical, on els empresaris i els obrers s'integraven en els mateixos sindicats organitzats per branques de producció (ex.: els empresaris tèxtils i els obrers tèxtils en un sindicat; els empresaris de la indústria siderúrgica i els obrers siderúrgics en un sindicat, etc.). Aquest sindicalisme era controlat a nivell estatal i sempre prioritzava els interessos empresarials davant les reivindicacions obreres. Evidentment, les vagues i manifestacions estaven prohibides i eren castigades durament, si es produïen.

    Dins l'estructura de l'Estat jugaven un paper essencial les anomenades famílies del règim (o grups d'influència). Dins d'aquestes famílies cal destacar:
Grups corporatius: Església i exèrcit.
Grups polítics: Falange, grups monàrquics i tradicionalistes.
Grups i associacions de pressió: Opus Dei, Associació Catòlica Nacional Propagandista, etc.
    La importància de l'Església era cabdal en l'estructura del règim. Aquesta institució es va posar al capdavant d'una croada en defensa del feixisme, va establir els fonaments ideològics del règim i va exercir un enorme control sobre l'educació. D'aquesta manera, va donar forma a les bases doctrinals del nacional catolicisme.
    Per la seva banda, la Falange, que estava subordinada a l'autoritat del dictador, era la garant del Movimiento Nacional i de la seva doctrina definidora del règim.
    L'exèrcit era la columna vertebral del sistema franquista. Alts càrrecs militars ocupaven l'administració civil i sindical. A més s'encarregaven de la gestió d'empreses públiques i privades.
    El control social i ideològic també va ser un aspecte fonamental del franquisme:
Es varen produir canvis profunds en la vida quotidiana. Es va incentivar la població a tornar als seus llocs d'origen rural, degut a les dures condicions laborals a les ciutats. L'argument del règim es dirigia a adoctrinar la població en les virtuts de la vida senzilla al camp. La raó veritable era exercir el control sobre la població i evitar desplaçaments d'individus sospitosos de ser enemics del règim.
L'adoctrinament en els principis de del Movimiento Nacional es va fer extensiu a tots els àmbits de la vida i la cultura d'Espanya. D'aquesta manera, l'art, els llibres de text, l'educació -en mans de l'Església-, els mitjans de comunicació i de propaganda, etc. estaven impregnats d'aquest adoctrinament, que pretenia sotmetre ideològicament la població annul.lant la seva capacitat crítica i d'oposició contra un règim dictatorial que limitava tots els drets i llibertats individuals. En relació amb aquest fet, varen jugar un paper destacat el Frente de Juventudes i la Sección Femenina de la Falange.
Paral.lelament al procés d'adoctrinament, hi va haver una dura repressió ideològica i es va aplicar la censura sobre les activitats lúdiques, socials i culturals de.
La família va esdevenir la unitat social bàsica, i això va significar el retorn de la dona al paper domèstic tradicional, de mare que té cura de la llar i dels fills, i submisa al marit.

B.- EL RÈGIM I LA POLÍTICA INTERNACIONAL
    Pocs mesos després d'haver-se acabat la Guerra Civil a Espanya, el món es va precipitar cap a la Segona Guerra Mundial, que havia de ser determinant per a les relacions internacionals del règim durant la primera etapa de la seva existència. El franquisme es trobava lligat a un dels bàndols bel.ligerants, el de les potències de l'Eix, això és, l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, perquè la seva ajuda durant la Guerra Civil havia tingut una gran importància i pel fet que el règim franquista tenia unes característiques ideològiques semblants.

a.- L'etapa de la Segona Guerra Mundial

    En començar el conflicte, Espanya es va declarar neutral, encara que la seva situació estratègica tenia gran importància. Franco sabia que el país no tenia mitjans suficients per poder participar en un altre conflicte, però la pressió exercida per Alemanya i Itàlia per a què Espanya participés en la guerra quasi va canviar la situació. Aconsellat pel ministres d'afers estrangers, Ramón Serrano Suñer, Franco va estar temptat de participar-hi, ja que si Alemanya aconseguia la victòria sobre França i la Gran Bretanya, Espanya podria optar a ocupar Gibraltar i  a crear un nou imperi colonial al nord d'Àfrica partint de l'ocupació de les colònies franceses de la zona.
    Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia (França) l'any 1940 per parlar sobre la possible participació espanyola en el conflicte, a canvi d'una sèrie de compensacions econòmiques i territorials, però Hitler va considerar excessiu el preu que demanava Franco a canvi de la seva ajuda i, finalment, Espanya no hi va participar, declarant-se ara com a no bel.ligerant. Tot i això, Franco va enviar tropes al Marroc i una divisió de voluntaris, la División Azul, que havien de lluitar al costat dels alemanys un cop fos envaïda la Unió Soviètica.
     A partir de 1943, com la guerra semblava que es tornava contra Alemanya i Itàlia, Espanya va abandonar la no-bel.ligerància per tornar a ser neutral. La propaganda a favor d'Alemanya va disminuir dràsticament i es varen refredar les relacions internacionals amb aquest país.

b.- L'aïllament del règim
    A partir de 1945, una vegada vençuda Alemanya, els aliats varen veure amb disgust el suport polític de Franco a aquell país. Per aquesta raó, els dos cops internacionals més durs per al règim varen ser la no admissió d'Espanya a l'ONU i la declaració de la Conferència dels Aliats, a Postdam, que deia que el règim espanyol era producte del suport de l'Eix -Alemanya i Itàlia-, per la qual cosa se'n proposava l'enderrocament per mitjans pacífics.
    El franquisme va quedar aïllat i es va intensificar la lluita de guerrilles contra el règim. Les Nacions Unides varen denunciar que el govern de Franco no representava el poble espanyol, per la qual cosa no tenia legitimitat per a la seva presència en òrgans internacionals. La major part d'ambaixades estrangeres es varen marxar d'Espanya i el govern va respondre amb actitud de menyspreu envers els països democràtics, però el boicot polític i econòmic va reforçar l'aïllament d'Espanya en el context internacional.
    A partir de 1947, iniciada la Guerra Freda entre les potències democràtiques internacionals i la Unió Soviètica, el paper de Franco com a paladí de l'anticomunisme es va anar fent més interessant per als EUA i la Gran Bretanya, encara que Espanya no va ser admesa a l'OTAN ni es va beneficiar del Pla Marshall.

C.- L'AUTARQUIA

    La victòria de Franco a la Guerra Civil va tenir unes repercussions molt negatives. A curt termini, va sumir en la fam i la misèria molts espanyols. A llarg termini, la política de les autoritats franquistes va consolidar una economia molt poc competitiva en què el tràfic d'influències i la corrupció varen ser els elements més destacats.
    La guerra havia suposat la reducció dràstica de la producció agrària i industrial. A més, es varen destruir molts mitjans i vies de comunicació, mentre que les reserves d'or minvaren fins a extrems molt preocupants.

a.- Els fonaments de l'autarquia

    Un dels objectius primordials del franquisme va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica (autarquia) a partir de l'aïllament exterior i de la substitució del lliure mercat per la intervenció generalitzada de l'administració. El resultat d'això va ser el bloqueig del creixement econòmic, la reducció de la competitivitat i el desaprofitament de la conjuntura econòmica favorable que va conèixer Europa després de la Segona Guerra Mundial. D'aquesta manera, la incorporació d'Espanya a la fase de creixement ràpid i de canvi tecnològic, dominant a Europa entre 1945 i 1973, es va produir amb retard considerable i nio es va fer efectiva fins a la dècada de 1960.
    L'autarquia va tenir grans eixos d'actuació:
El primer va ser la reglamentació de les importacions i exportacions, que a partir d'aquell moment varen ser intervingudes per l'administració. Així es volia limitar els intercanvis amb l'exterior, determinant quins productes eren fonamentals i quins eren superflus. Això va provocar un encariment de productes necessaris com el petroli i l'escassesa de béns imprescindibles.
Es va fomentar la indústria, sobretot  d'interès estratègic a fi d'assegurar la independència militar i política del nou Estat. Es va impulsar la indústria de béns d'equipament, que va rebre ajudes públiques considerables i continuades, fet que va provocar una forta despesa pública i l'augment dels preus dels productes de primera necessitat.
L'any 1941 es va crear RENFE i, d'aquesta manera, es va nacionalitzar la xarxa de ferrocarrils. També es varen crear l'INI, l'Institut Nacional d'Indústria, i múltiples empreses públiques (ENDESA, AUNOSA...), que presentaven pèrdues molt importants, però que eren imprescindibles per al conjunt de l'economia.